VA DE MENTIDERS (embusteros)

El primer dia del debat de la nació, el darrer “cara a cara” entre Zapatero y Rajoy, el president del govern espanyol va acusar al cap de l’oposició de “mentider”.

Segons Zapatero, Rajoy va falsejar les dades macroeconómiques de l’estat, es a dir, dèficit, PIB, etc. El cert és que quan es parla de macroxifres em perdo. Si ja en tinc un far en calcular quantes pessetes són 72.000 euros, per exemple, com tinc que fer-me a la idea parlant de mils de milions d’euros?

Què Rajoy pogués falsejar les xifres en benefici propi? Pot estar dintre del possible. Que Zapatero les pogués maquillar? També. No seria el primer cop que Zapatero menteix (o falta a la veritat, per a suavitzar els temes) Us en recordeu allò de “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que salga del Parlamento de Cataluña”.

Però entre tots els mentiders, n’hi ha un que destaca: l’alcalde d’Amposta. Està tan acostumat a mentir que ho fa amb tota naturalitat i no es ruboritza per fer-ho.

Com ja s’ha vingut informant, resulta que per aquesta legislatura, l’alcalde va crear la plaça de “gerent d’esports” per a qui va ser-ne regidor l’anterior legislatura, es a dir D’j Pepo.

Es veu que quan l’exregidor es va assabentar que no estava inclòs a la llista per a les passades municipals, el cabreig va ser gran, fins al punt que va estar desaparegut de les dependències municipals durant uns quans dies. Al cap de poc ja va córrer el rumor que si CiU guanyava, se’l faria gerent d’esports. I dit i fet, quan es va fer públic el nou cartipàs municipal ja es va incloure a D’j Pepo com a càrrec de confiança dintre de l’organigrama de la regidoria d’esports amb una dedicació del 80 % i un sou de 17.573 euros bruts anuals (quasi tres milions de les antigues pessetes, fins aquí encara hi arribo) Una bona manera de reconèixer-li els mèrits que va fer durant l’etapa de regidor o per a mantenir-lo content i callat. Ves-te a saber...

I on està la mentida? Precisament en les declaracions que fa ver l’alcalde per a justificar el nou càrrec de confiança, un particular que, des del meu punt de vista és del tot injustificable, ja que des del seu càrrec de regidor mai va demostrar cap capacitat que el pogués avalar per al reconeixement posterior. L’alcalde va dir que el seu nomenament era “perquè la majoria dels presidents de clubs esportius li havien demanat”. Hi ha qui ha sondejat a diversos presidents i tots (remarco el de TOTS) li han negat el fet. Fins i tot, D’j Pepo, durant els 4 anys de regidor,  ja no gaudia de gens de prestigi entre els seus propis tècnics. 

Dedicat a tots ells el tema dels Pekenikes "Embustero y bailarín" 

PRIVATITZA, QUÈ ALGUNA COSA QUEDA! (O no...)

Quan la dreta neoliberal arriba al poder és normal que vulgui aplicar la seva política de privatitzacions en detriment dels anomenats “serveis públics” (ensenyament, sanitat, transport, etc.)

Am el nomenament com a conseller de Boi Ruiz, que era president de l’associació de centres sanitaris privats, ja es va entreveure per on podria anar la política sanitària del nostre país (si és que algú en podia tenir dubtes de per on anirien els trets)

A la conferència que va fer Mas el passat dilluns davant de l’empresariat català, va parlar de privatitzar l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials.

L’ensenyament seria, evidentment concertat i es fomentarien, sense cap mena de dubte, els col·legis d’orientació catòlica.

En quan a la sanitat es potenciaria la gestió privada, tal i com ja es va posar en marxa durant el temps del “pujolisme” amb el programa Altebrat, on estan inclosos diferents hospitals de les nostres comarques, com els de Móra d’Ebre, Jesús i Amposta.   

Sobre el tema d’infraestructures cal dir que les autopistes són concessions administratives i, per tant, ja estan privatitzades, però per la manca de finançament de les administracions, ja es va parlar del tema durant l’època del govern d’Entesa. Una de les carreteres que es volia fer amb finançament privat és la que va a Horta de Sant Joan i Arnes i que surt des de l’Eix de l’Ebre.

Imagino que amb la privatització dels serveis social passaria una cosa similar al paper que ara juguen les mútues laborals amb les baixes dels treballadors. Encara que els ajuts, evidentment els autoritzaria i pagaria l’administració, la gestió dels mateixos es farien des d’empreses privades. Em consta que també hi funciona algun servei així i que està ubicat a l’hospital de Jesús.

Però Mas també va parlar dels serveix públics que no es privatitzaran: la policia, les presons, hisenda i la moneda (el què?)

Sobre la policia és normal, ja que des de la conselleria d’Interior i des de la pròpia presidència de la Generalitat es vol tenir un total control. Jo sempre he estat partidari de la integració de les policies locals al cos del Mossos d’Esquadra. Un com em va dir un policia que a la majoria d’alcaldes de ciutats i pobles amb policia no estan pel tema pel mateix, perquè volen tenir el control absolut sobre el cos armat.

En canvi, en el tema de presons, segurament que Mas encara no s’ho ha acabat de plantejar, ja que no seria cap novetat, ja que als Estats Units existeixen les presons privades.   

De reservar-se el control sobre hisenda, crec que sobren els comentaris. Si des de l’estat són reticents en traspassar a la Generalitat la gestió de impostos com l’IRPF i IVA, per qüestions de “control”,  de la mateixa manera la Generalitat no cedirà la gestió dels pocs impostos que encara gestiona, com per exemple el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. D’altres, com el de Patrimoni ja es va suprimir per par de l’estat.

I, finalment, la moneda. És que la Generalitat emet moneda pròpia? Difícil entendre el concepte. 

(La pancarta està ficada al col·legi Miquel Granell d'Amposta)  

El PSC, l’únic partit que vota en contra de la proposta de retribucions als regidors i de càrrecs de confiança del nou consistori a Amposta

Tot i l'anunci de la rebaixa en un 5%, catorze càrrecs del govern cobraran importants sous, malgrat la situació econòmica actual

El grup municipal del PSC a Amposta va votar ahir en contra de les retribucions als regidors i càrrecs de confiança del nou consistori proposades per l'equip de govern. Tot i que el portaveu del grup, Antoni Espanya, va valorar positivament la rebaixa en un 5 % els sous de tot el personal eventual i de tots els regidors, ja cobressin per dedicació parcials (sis regidors), dedicació completa (un regidor) o per assistències (14 regidors, 4 del govern i 10 de l’oposició), el PSC hi va votar en contra en considerar que les dedicacions parcials de l’alcalde, amb un sou brut de 3.912 euros mensuals, i de cinc regidors de l’equip de Govern, amb 2.329 euros mensuals, haurien de considerar-se dedicacions exclusives. “Si algun regidor vol mantenir una segona activitat té l’opció de cobrar per assistències com han fet quatre regidors de l’equip de govern que han volgut prioritzar les seves activitats professionals”, va argumentar. 

De la mateixa manera, els socialistes van lamentar la manca de contenció pel que fa a la creació de càrrecs eventuals. En total, el consistori ampostí tindrà sis càrrecs de confiança política: assessora de l’àrea d’Urbanisme, 38.583 euros bruts anuals i dedicació del 85%; assessora de Promoció Econòmica, 29.304 euros bruts anuals i dedicació completa; assessora de Comunicació de Gabinet, 27.493 euros bruts anuals i dedicació completa; assessor de Fires, 19.074 euros bruts anuals i dedicació del 80%; coordinador adjunt de l’àrea d’Esports, 17.573 euros bruts anuals i dedicació del 80%, i assessora de Protocol, 13.029 euros bruts anuals i dedicació del 53 %. D’aquests sis càrrecs, des del PSC es considera que l’assessor d’Urbanisme és totalment prescindible, “atès que amb motiu de la crisi econòmica que afecta al sector immobiliari, hi ha mesos que a la Comissió d’Urbanisme no es passa ni una sola llicència de construcció residencial”. De fet, aquesta figura es va crear arran del boom immobiliari per donar més agilitat a l’àrea. En l’actualitat, la majoria d’assumptes són llicències d’obertures de rases per subministrament de llum, aigua, gas o fibra òptica, alguna modificació puntual del Pla General i alguna direcció d’obra municipal, que amb el personal actual de l’àrea (dos arquitectes, un aparellador i un enginyer) són assumibles perfectament. “Igualment considerem prescindible la figura del coordinador adjunt del regidor d’Esports, que estarà ocupada per l'exregidor de l’àrea. Entenem que és una plaça que s’ha creat únicament per donar una sortida professional a l’afectat i no respon a una necessitat real”, va apuntar Espanya.

Finalment, el PSC lamenta que amb l’anunci d’una rebaixa d’un 5 % dels sous dels regidors i els càrrecs de confiança, es pretengui tapar la realitat: “Un total de 14 persones - l’alcalde, sis regidors, sis càrrecs de confiança política i l’alcaldessa del Poble Nou- cobraran importants sous que, en la majoria dels cassos, 11 dels 14, podran compatibilitzar amb una segona activitat. És una situació, que més enllà de ser completament reprovable èticament en els temps actuals, les nostres sofertes arques municipals no es poden permetre.”

 

Amposta-Terres de l'Ebre, 28 de juny de 2011

“L’EFECTE PUNTAL” (O EL JOC DELS INTERESSOS)

Seria l’oposat a l’efecte “dominó”. En aquest, la caiguda de la primera peça porta, irremediablement, a la caiguda de la resta.  

Però en política, els interessos, sovint interessats, dels partits polítics, comporta que sovint s’apuntalin els uns als altres, de vegades sense coherència aparent.

Els vots del grup de CiU al Congrés va fer que ahir, el govern d’Espanya, pogués tirar endavant la reforma de la llei de pensions, de la què, la part més coneguda, és el retard en l’edat de jubilació als 67 anys.

CiU espera amb aquest posicionament aconseguir del govern actual traspassos pendents com la tant desitjada gestió dels aeroports catalans o la propietat a favor de la Generalitat d’alguns hospitals  que pertanyen a la Tresoreria General de la Seguretat Social tal i com va explicar Mas la setmana passada.

Però el PP és contrari a aquesta política. L’únic objectiu que té el partit que lidera Mariano Rajoy és que caigui el govern de Rodríguez Zapatero el més aviat possible i aconseguir així un avançament electoral que, segons totes les previsions podrien donar-los la majoria absoluta. I ja sé sap, d’un partit que té la majoria absoluta és molt més difícil aconseguir res.

Però el govern de CiU a Catalunya, per aprovar els pressupostos de la Generalitat necessita, al menys, l’abstenció del PPC o del PSC i, ara com ara, pareix (o pareixia) més predisposat a recolzar-los implícitament el PPC que no els socialistes.

Per això, “la líderessa” dels populars catalans, l’Alicia Sánchez-Camacho, va advertir  ahir a Mas que podria votar en contra dels pressupostos de la Generalitat si persistia el suport del grup de CiU del Congrés al PSOE.

Què passaria si el PP s’abstingués? Aconseguiria CiU el suport del PSC? Avançaria Mas les eleccions catalanes tal i com va amenaçar que faria només fa uns dies?  Difícil resposta. Encara que, personalment, penso que no anem cap un avançament de les eleccions.

Unes eleccions anticipades és un arma de doble fil. Evidentment, Mas, podria obtenir uns millors resultats que li donessin una major estabilitat parlamentaria que els que van assolir el passat novembre. Però també seria possible que el PP, un dels partits que més crèdit polític va obtenir després de les municipals a Espanya, però també a Catalunya, aconseguís esgarrapar algun diputats més, posant així la situació encara més difícil a la federació nacionalista.

Evidentment, situacions com les que acabo d’explicar són les que no volen els indignats que es produeixin. Mentre cada partit polític mira exclusivament pels seus interessos, els ciutadans es limiten a fer d’espectadors amb mirada d’incredulitat.

Segurament, la prova més evident és el paper que jugar el PP a nivell nacional davant la crisi econòmica. Un paper d’oposició frontal a les mesures que intenta aplicar el govern i el que encara és més lamentable, sense fer propostes pròpies si no està d’acord amb les que s’han aprovat o estan en vies d’aprovar-se. Avui comença el darrer debat amb Zapatero de l’estat de la nació. Ja s’ha avançat que Mariano Rajoy no revelarà cap de les mesures que aplicarà si arriba al govern.

Continuem malament, ja que anar-hi, ja fa tems que hi anem...  

(L'acudit és el mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya) 

COM ROVELLONS D’ESTIU

Com cada any quan arriba l’estiu, els carrers i places de la nostra ciutat, allí on hi ha un bar, s’hi fica una terrassa. Normalment, per aquest tipus, diguem-li d’instal·lacions, regna l’anarquia absoluta, es a dir, no hi ha cap model ni reglamentació específica. Parlo evidentment d’Amposta, després parlaré d’altres ciutats. Suposo que les ordenances municipals només regulen “l’ocupació de la via pública”.

L’altre dia, el propietari del bar Maxi del carrer llarg de Sant Vicent, on vaig a esmorzar cada dia, m’explicava el que diu la normativa de Tortosa sobre les terrasses d’estiu. Carlos, el propietari, és un d’aquells que es queixa sovint de la normativa que no permet fumar a l’interior dels establiments de restauració i, suposadament, voldria col·locar una terrassa davant del seu bar. Segons aquesta normativa, totes les terrasses han de ser de fusta, amb laterals de “celosia” en forma de quadrat o rombe. La vorera no pot tenir menys de 2,5 metres (la de davant del bar en fa 2,47) i no es pot ocupar la via pública. A més, les cadires, taules i para-sols no poden portar cap meda de publicitat i els suports dels para-sols han de ser de fusta o formigó.

Ara, si fem un exercici mental sobre la situació d’Amposta, ens en adonarem del que deia al principi. A mi, particularment, no és que em molesti que les terrasses siguin d’una forma o d’un altra o que les taules i cadires portin la marca d’una cervesa o refresc. Però el que ja no em sembla correcte és que s’ocupi la calçada.

Aquelles terrasses que “baixen” de la vorera, a part de les molèsties que això comporta (més escassetat d’aparcament), hi ha molt més risc que puguin ser envestits per algun cotxe. El motiu d’establir una amplada mínima de vorera no és casual. Les voreres són l’espai per on han de passar les persones i, per tant, sempre s’ha de deixar un espai lliure per evitar que, en un moment donat, hagin de baixar a la calçada.

Sembla que a Amposta aquesta mena de coses (com tantes d’altres) no interessa gaire a l’equip de govern. A l’hora d’atorgar els permisos potser pensen més en recaptar diners que no en la seguretat de vianants i usuaris. Fins que passi alguna cosa.

La setmana passada llegia al Punt que des de la regidoria de governació es vol regular l’horari de les terrasses per a que no molestin els veïns a l’hora de dormir. Imagino que aquesta nova reglamentació encara no ha entrat en vigor perquè el que tenim tot just davant de casa anit (sí ahir per la nit la matinada de diumenge a dilluns) passades les dues encara estaven de tertúlia.       

EL BARÇA, SUMA, SEGUEIX I ARRIBA AL FINAL DE LA TEMPORADA

Amb la finalització del darrer partit del play off  de futbol sala i on el Barça ha guanyat per 3 a 2 al Caja Segovia, la secció ha assolit la darrera copa per a l’entitat blaugrana.

Aquest matí mateix el Barça juvenil també ha vençut a la final de la copa del Rei, l’únic trofeu que no va poder guanyar el primer equip. Ho ha fet davant l’Espanyol per 2-0.

El cap de setmana passat les noies de futbol (de les poques seccions de fèmines que hi deu d’haver a l’entitat) també van guanyar a l’Espanyol, en aquest cas per 1-0.

I pocs dies abans el Barça de bàsquet va guanyar la lliga davant el Bilbao Biscaia Bàsquet.

Per tant, un excel·lent colofó per una temporada que no sé si serà la més llorejada de la història del Futbol Club Barcelona en els 112 anys d’existència, però sinó ho és, sense cap mena de dubte és de les millors.

Felicitats Barça i a superar els èxits la propera temporada 2011-2012.   

MICRORELATS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

El proper 18 de juliol serà “oficialment” el 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.

Per a commemorar l’aniversari, la Cadena SER ha convocat un concurs de microrelats de temàtica exclusiva sobre la guerra que es va produir a Espanya entre el 1936 i el 1939.

La cadena de Prisa pretén recollir en poques línies vivències i anècdotes que es van produir durant la guerra i que s’han transmès de pares a fills o d’avis a nets. En el meu cas, encara que el germà gran de mon pare i padrí de tots dos va estar a la guerra i després va formar part d’un “batalló de disciplinaris” per la zona d’Olesa de Montserrat, el cert és que mai me’n va parlar.

Qui sí que ho va fer va ser mon tio Leonardo, el pare dels meus cosins de França.

En diverses vegades mon tio ens va portar a veure alguns dels espais on va estar combatent. Per exemple em va explicar que la nit de la revetlla de Sant Jaume (24 de juliol) del 38, la nit en que l’exèrcit de la República va començar l’ofensiva amb la que s’iniciaria la batalla de l’Ebre, van arribar a les portes de Gandesa. Em va explicar mon tio que des de la seva posició podia escoltar el ball que s’hi celebrava a la capital de la Terra Alta.

També ens va portar fins Vilalba dels Arcs on una metralladora situada a dalt del campanar de l’església va fer una gran carnisseria a les tropes republicanes. Per aquella zona estiguérem buscant un pou on, mon tio, recordava haver calmat la seva set.

I, evidentment, per la zona de la Fatarella, el lloc on s’hi va estar més temps intentant aturar els atacs de l’exèrcit revoltat.

Sobre les vivències en aquest lloc, abans d’arribar al poble i no molt lluny de la carretera que puja de les Campusines, és d’on mon tio em va explicar més coses.

Fins ara, dues d’aquestes anècdotes les he fet servir per a participar al concurs de microrelats. Quan escric aquestes línies una d’elles està “penjada” de la seva pàgina web i, encara em balla pel cap una altra més, aquesta va passar a la zona de Vilalba.

No obstant, i salvaguardant les bases del concurs on s’hi diu que han de ser relat inèdits, quan els meus escrits ja no tinguin cap possibilitat de guanyar el premi de 600 euros, els publicaré al meu blog.  

(La foto està feta al límit de les províncies de Saragossa i Osca (front d'Aragó)                 

LA RÀPITA DELS ALFACS (Fotos fetes aquesta tarda amb el mòbil)

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA NIT DE SANT JOAN

Encara sento el “pum” dels coets. Els dies anteriors i posteriors a Sant Joan, però sobre tot la nit de la revetlla és quan més petards es tiren. Passa com a Sant Jordi amb els llibres i les roses.

A part de que els gossos s’ho passen fatal (si la meva gosseta Electra pogués parlar segur que ho podria explicar millor que jo), normalment el tro dels artefactes no va més enllà d’un ensurt o d’una simple molèstia.

Però com passa amb quasi tot, sempre n’hi de brètols que es dediquen a fer mal. Potser de forma inconscient (encara que per a la majoria de les vegades no ho crec), però cada any, després de la nit del 23 arreu s’hi poden veure desperfectes.

Avui a TV3 explicaven les sortides que havien fet els bombers per apagar focs a vegetació rural i urbana i també contenidors. És la “simfonia” de tots els anys.

A les fotos podeu veure l’estat com ha quedat el porter automàtic de casa nostra després de que algun energumen ni fes esclatar un coet. Van obrir la tapeta de baix (a la foto apareix tancada després de que ho fes la meva dona) A les altres fotos s’hi poden veure les restes dels petards que hi havia aquest matí al nostre portal.  

RIUS, REHABILITAT?

Segons informa la Veu de l’Ebre, Daniel Rius, el qui va ser durant molts d’anys regidor de l’Ajuntament d’Amposta i ma dreta de l’avui senador espanyol, podria ser el proper gerent del Consell Comarcal del Montsià de la ma de qui, amb tota probabilitat, serà investit nou president, l’alcalde de la Ràpita Joan Martín Masdeu.

A principis de la setmana passada el rumor (de fet encara no està confirmat) ja corria entre els treballadors del consell. De fet, ahir mateix, abans de llegir la notícia, ja li vaig avançar en privat a un regidor de Tortosa.

Si fem memòria, Rius ja va ser el primer gerent del Consell Comarcal del Montsià que es va crear aquest organisme l’any 1988. En aquell temps ell era regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El primer president era el llavors alcalde i ara senador espanyol.

L’ascens del senador espanyol va fer que Rius fos nomenat president de l’ens i ho va ser fins el 2003 quan un pacte entre PSC, ERC i ICV va donar la presidència a Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita que ho va ser durant uns dos anys aproximadament.

A part de regidories importants, com la d’Urbanisme, Rius va ocupar càrrecs professionals importants, com el d’advocat de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l’Ebre, d’on va ser-ne cessat quan va perdre tots els poders polítics. De fet ja feia anys que havia caigut en desgràcia dintre de CiU.

Ara, sembla ser, pot tornar a ocupar el càrrec de la ma del seu soci de bufet. Ah! Què no ho sabíeu? Efectivament, l’actual alcalde de la Ràpita i Rius ja fa anys que comparteixen despatx.

MOTIUS PER A INDIGNAR-SE

Avui, llegint el diari (el Periódico, ja ho sabeu; per cert, avui mateix ha renovat el seu format intern) he trobat força motius per a indignar-me. Sembla mentida que, després de totes les protestes que ha protagonitzat el col·lectiu “Democràcia real, ja! O 15-M si ho preferiu) encara hi ha polítics que no n’han aprés i segueixen com si res passés.

Primer titular: “L’alcalde de Mollet recula i no s’apuja el sou un 32 % aquest anys”. Josep Monràs (qui va seguir la sèrie de TV3 Ventdelpla no l’ha de confondre amb el personatge del mateix nom) pertany al PSC i si ho hagués segut per la protesta d’uns indignats, s’hauria apujat el sou un 32 %. Quasi res! Als uns ens el rebaixen i suggereixen una nova rebaixa, d’altres el tenen precari, congelat, etc. I el Monràs segurament volia donar exemple d’allò que no està bé... Crec que el partit, al menys, hauria de obrir-li un expedient informatiu.

Segon titular: “El fiscal acusa de frau al pilot Sete Gibernau i el propietari de RBA”. Aquest mereixen directament que els tanquin a la presó. A Sete se li reclamen 2,8 milions d’euros, una quantitat que necessitaria de molts “pencaires” per a poder-hi arribar. Amb aquest diners es podria fer, un nou col·legi o qualsevol altre equipament d’ús social. RBA és un grup editorial i el propietari deu de ser un altre “penques”. Com tants d’altres, evidentment. Difícilment us assalariat, sigui un treballador d’una fàbrica, un paleta o un funcionari podrà defraudar a l’erari públic ja que l’AEAT li té controlat fins al més mínim dels seus ingressos. En canvi, d’altres, només la Inspecció pot arribar a fer-li aflorar els diners que defrauda. Això si no els té en paradisos fiscals.

Tercer titular: “L’Eurocambra confessa els abusos dels diputats”. El que revela és un estudi intern que es va fer l’any 2008. Els eurodiputats, com tants d’altres càrrecs electes (fa uns mesos es va destapar la malversació que feien parlamentaris anglesos) aprofiten les seves assignacions complementaries per a pagar-se despeses que res tenen que veure amb l’exercici de les seves funcions (m’ha quedat bé i tot!)

Segurament que rellegint-lo encara en trobaríem uns quants més i ens donaria més motius per a la indignació.   

ELS INDIGNATS I LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL

La primera conseqüència de les mobilitzacions (i immobilitzacions) dels indignats és que el govern de la Generalitat vol posar “fil a l’agulla” per a reformar l’actual llei electoral. La reforma de la llei electoral va ser una de les assignatures pendents de l’anterior govern d’Entesa.

Per aquell que ho desconegui , a Catalunya regeix la mateixa llei electoral es va aprovar al seu dia per a regular els comicis d’àmbit nacional. És evident que per les característiques de la nostra nació caldria fer una llei específica.

Evidentment a l’hora de parlar de lleis electorals en podem trobar molts models. Com que no sóc un expert, no us en parlaré, simplement us diré que s’està pensant amb el model alemany.

La llei electoral alemanya, pel que van dir ahir, té dues urnes. La primera per escollir els representants de les diferents llistes i la segona (si no ho vaig entendre malament  per a reelegir els qui ja venien ostentant un càrrec.

No sé si és o no el millor dels models, però penso que el canvi de la llei hauria de ser molt més profund. L’altre dia, en una enquesta que feia el Periódico als seus lectors d’Internet, vaig dir que hauria que apostar per les llistes obertes i també per la representativitat “territorial”, es a dir, poder votar per vegueries.

Si bé en el primer dels casos, alguns experts s’hi mostren favorables i, tal vegada, la modificació en aquest punt no tindria gaires dificultats, el segon punt seria molt més controvertit.

L’actual govern de CiU no es mostra d’acord (de fet no s’hi ha mostrat mai) en la divisió territorial en vegueries.

La creació de les vegueries va fer-se en temps de la II República espanyola per part de la Generalitat de Catalunya de l’època. Franco les va suprimir i, fins ara, mai s’han tornat a reposar.

El curiós del cas és que hi ha una estructura política territorial (les delegacions del govern) amb competències sobre un territori “fictici”. Sé sap que són les quatre comarques de l’Ebre. O sigui, el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Però la “unió” d’aquestes quatre comarques no té cap mena de legalitat política.

Quan el govern d’Entesa va aprovar-ne la llei, l’oposició de CiU la va criticar i hi va votar en contra. Es va defensar de les crítiques del partit que donaven suport al govern dient que no els agradava. Ara que estan al poder l’han deixat pràcticament sense efectes. Una vegada més es demostra que CiU està en contra de reconèixer formalment les vegueries.

Les reivindicacions dels indignats m’han fet pensar quina podria ser una bona manera de donar veu al poble més enllà dels partits polítics. Llavors he recordat que ara fa 9 anys, en ple moviment anti-PHN, l’assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta volia presentar una moció al ple de l’ajuntament per a reclamar suport econòmic i logístic. No va ser possible fer-ho ja que el govern majoritari de CiU ho va impedir. Van tenir que ser els grups de l’oposició els qui van presentar la moció. Evidentment es va rebutjar.

Des del PSC també s’ha vingut reclamant, de forma insistent,  la possibilitat de donar veu al president de la Federació d’associacions de veïns de la ciutat. CiU també ho ha rebutjat.

L’alcalde d’Amposta a l’única persona que permet asseure’s als plens sense ser-ne regidor és a l’anomenada “alcaldessa” del Poble Nou, oficialment “representant de l’alcalde a la pedania del delta”. I ho dic així, perquè ara mateix no recordo haver-li sentit mai la veu a cap ple. És, com la resta de regidor, “la veu del seu amo”, es a dir, de l’alcalde. I aquest, a la vegada, tampoc farà res que se’n surti del guió. O sigui, que estigui beneit des de Barcelona.

LES RELACIONS CIU-PP O EL PEATGE D’UN SUPORT

La setmana passada llegia al diari digital “el Plural” que dirigeix el periodista català Enric Sopena que el PPC volia demanar a CiU que es tornessin a autoritzar les corrides de toros a Catalunya com a una de les condicions per a donar-los suport parlamentari.

Serà cert o no, el que està clar és que l’estabilitat del govern de CiU passa, ara com ara, pel recolzament del PP català i, el preu d’això no serà ni molt menys un xec en blanc.

De moment, la presidenta popular de Catalunya ja va demanar que el seu fill pogués rebre un ensenyament bilingüe. Es a dir, en català, però també en castellà. D’aconseguir-ho, és evident que el model d’ensenyament de català i tot el tema de la immersió lingüística se’n aniria en orris.

CiU podia escollir entre el suport dels populars o bé d’altres forces polítiques, com per exemple d’ERC. Les polítiques que es desenvoluparan durant la legislatura serien de signe totalment contraposat amb el suport d’una o de l’altra formació.

El govern d’Entesa (o el tripartit com els hi agradava dir als convergents) era, per definició un govern “nacionalista i d’esquerres”. En canvi, a l’actual govern “tripartit” (CDC, UDC i PP) no sé com qualificar-lo. De dretes? Segur. Nacionalista? CiU és nacionalista català, fins i tot, líders com Jordi Pujol s’han declarat independentistes i, el PP, en canvi, és nacionalista espanyol. Un “allioli” una mica difícil de lligar. Però als partits de la dreta els ha importat sempre més el poder que no les ideologies i està clar que governaran sense tants estralls com es van produir en les èpoques del governs de Maragall i Montilla.

De no ser així, ¿com s’entendria què un partit (el PP) que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut recolzat per CiU i que va sembrar la catalanofòbia arreu de l’estat espanyol, ara arribi a pactes de govern amb un partit que sempre s’autoproclamat el gran defensor del catalanisme polític?

El que deia, primer els interessos polítics dels partits i després els de la ciutadania de Catalunya.     

MAS SUGGEREIX TREBALLAR A TEMPS PARCIAL

La setmana passada, el president de la Generalitat Arturo Mas va fer una proposta per a mi sorprenent. Segons ell, els qui treballem hauríem de fer-ho a temps parcial, amb la consegüent disminució de sou, per així reduir l’atur.

Realment no sé si va ser una proposta seriosa i meditada la que fa ver el president o simplement una bajanada.

Quan es fa una proposta com aquesta hi ha que tenir en compte les diverses variables que s’hi poden trobar a tot col·lectiu. I els ciutadans de Catalunya en formen un d’uns 7 milions de persones i, entre les quals, n’hi ha un bon nombre que, afortunadament, treballem.

Però és evident que les remuneracions econòmiques i socials no són iguals per a tot. Dit això, i depenent dels ingressos, la majoria de la gent, viu al nivell que li permet el que guanya, però també per les despeses que té. Un exemple, una persona que guanya 30.000 euros anuals i s’ha de canviar el cotxe, se’n podrà comprar un de 20.000 euros (pagat a terminis) i un altre que en guanyi 100.000, segurament se’n comprarà un de 60.000. Avui en dia es força estrany que els ciutadà “mitjà” no estigui pagant un préstec (o dos) al banc. I as sobre, com és el meu cas, un fill que està estudiant fora. Si ara (amb el suo reduït) ja ens resulta prou difícil poder arribar a final de mes, que passaria si a sobre se’ns reduís encara més el sou...   

M’imagino que ell, el president, també està disposat a “treballar a temps parcial” i reduir-se el sou en la mateixa proporció que les hores que no dedicarà a ocupar el seu càrrec. I com ell, tota la resta del govern (consellers, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, etc.)

Per tant, i per a compensar els meus ingressos i poder complir amb totes les obligacions que tinc, m’agradaria compaginar el meu treball amb el de President de la Generalitat o, si aquest no és possible, amb el de conseller o un altre alt càrrec. Sé que haver d’anar a Barcelona per tal de desenvolupar la meva nova activitat és una problema afegit i que s’hauria de solucionar. Però fins i tot per això tinc la solució. Al territori també hi ha membres del govern: delegat territorial, delegats dels diferents departaments. Segur que a l’amic Jordi Borràs, president de l’IDECE no l’importaria compartir amb mi el seu càrrec.

Una mica més de rigor a l’hora de fer propostes i, sobre tot, que siguin viables.  

FELICITATS A “DEMOCRÀCIA REAL, JA!”

Després de les manifestacions  dels col·lectius d’indignats  fetes ahir diumenge a diferents ciutats de Catalunya (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa...) i arreu de l’Estat espanyol, on, el civisme va ser el comú denominador de totes elles, toca felicitar-los de forma totalment sincera.

Per tant, a tot el COL·LECTIU D’INDIGNATS, FELICITATS.

Aquest és el camí a seguir, però tenim en compte que és llarg i que s’han de fer propostes concrets i no està sempre ancorats en la protesta permanent.

Només un toc d’avís. He escoltat que ara, un dels objectius és convocar una vaga general. Només una pregunta? A qui i a quants representa el col·lectiu? Jo no la contestaré.

Ara per ara només poden convocar vaga els sindicats. Per tant, fins que no es canvien els fonaments de l’actual estat de dret, el col·lectiu con a tal no pot convocar vaga.

Dues opcions: la primera constituir-se legalment a manera d’un sindicat o obtenir el suport d’algun dels sindicats d’aquest país. La qual cosa els faria entrar en un “sistema social” del que de moment, pareix que es vulguin mantenir apartats.

FRANCO, ESE CONSPIRADOR (Un article de Juan Fernando López Aguilar)

En medio de la renovada discusión sobre la naturaleza reaccionaria del franquismo y sobre su protagonista, aterriza en las librerías la última escala del pasajero del Dragón Rapide: La conspiración del general Franco (Ed. Crítica, Madrid, 2011). Se trata del nuevo libro de Ángel Viñas, catedrático de Economía, alto funcionario europeo e historiador acreditado en sólidos estudios anteriores, entre los que destacan su trilogía republicana (La soledad/ El escudo/ El honor de la República). En esta entrega, el profesor Viñas ofrece una innovadora mirada sobre aquellos “tres días de julio” evocados en la trilogía de Gironella. Y nos apunta, con fehacientes soportes de veracidad, la hipótesis de que el golpe militar viniese precedido de un asesinato alevosamente planeado por el propio general Franco desde su mando en Canarias, pugnando por un papel propio en la gran conspiración que sumiría al país en un baño de sangre. Según esta investigación, el 16 de julio de 1936 Franco habría ordenado la eliminación de un viejo compañero de armas, el general Amado Balmes, comandante militar de Las Palmas, después de haber sondeado infructuosamente su disposición a secundar bajo sus órdenes la sublevación militar y el subsiguiente aquelarre represivo en la plaza bajo su mando.
El estudio de Viñas enriquece así su itinerario intelectual en torno a episodios cruciales de la experiencia republicana y su política exterior, sobre la implicación extranjera en la contienda española y la diplomacia activa de las partes en conflicto. Sus excelentes trabajos anteriores se anudan en el aparato crítico de esta sorprendente publicación, a caballo entre el ensayo, la historia rigurosamente documentada, la pesquisa detectivesca y la instrucción de un sumario judicial. La tesis central del volumen sostiene que la sublevación no arrancó en el acuartelamiento de Melilla el 17 de julio, sino con la premeditada liquidación del general Balmes aquel 16 de julio de modo que “pareciera un accidente”, un hecho tan cuidadosamente ejecutado como ocultado desde entonces.
El falso e inverosímil fallo de pistola que costó la vida a Balmes (según la versión oficializada entonces, la habría disparado accidentalmente tras apoyarla sobre el propio vientre) sirvió, además, de coartada para que el Ministerio de la Guerra autorizase a Franco (destinado en Tenerife) a desplazarse en barco desde Santa Cruz a Las Palmas para acudir al sepelio. Tras ese acto, emprendió el vuelo en el Dragón Rapide que le esperaba en Gando (aeródromo de Gran Canaria) desde el 14 de julio, después de haber dispuesto con todas las garantías que su mujer y su hija zarpasen desde Tenerife a puerto seguro en la península a bordo de un buque alemán. La aeronave procedía de Londres y había sido fletada con anticipación –con la intermediación desde Biarritz del propietario de ABC y antiguos agentes británicos– para trasladar a Franco desde Gran Canaria a Tetuán, desde donde asumió el mando del Ejército de África y, literalmente, embarcarlo en la guerra de España desde Ceuta hasta Tarifa.
Parte del extraordinario interés de esta aportación reside no sólo en el relato del minucioso complot maquinado, sino en el abono que supone a una visión del personaje del Franco conspirador que supera ampliamente los márgenes de la versión que durante largo tiempo lo ha retratado reluctante y reservón, nadando y guardando la ropa en los inciertos prolegómenos del estallido del conflicto. No sólo mostraría a Franco en su determinación de erigirse en comandante protagónico entre los sublevados, sino que ilustraría su carencia de escrúpulos y remordimientos a la hora de disponer fría y despiadadamente de la vida de los demás, incluida la de un viejo conocido, colega y veterano africanista como fue el general Balmes. Insisto, sólo una parte: mayor interés aún reviste el concienzudo análisis que Viñas emprende a la hora de diseccionar el papel de la diplomacia ejercida por el embajador británico (sir Henry Chilton), por el del ultraconservador premier (Stanley Baldwin), y, aún menos conocida, por los servicios secretos del Reino Unido, inquietos ante los informes que presentaban a la República española incursa en abierta deriva prerrevolucionaria. Esta implicación británica resultaría decisiva tanto en la organización del viaje de Franco desde Canarias con destino a las plazas norteafricanas, cuanto en el acompañamiento de la insurrección militar contra el Gobierno legítimo, cuyos episodios eran seguidos en Londres, no ya desde la desconfianza, sino desde la animosidad instigada sin desmayo por una élite de monárquicos ultraderechistas españoles a los que el Foreign Office escuchaba con atención.
El relato pormenorizado de los antecedentes y de los días, con sus horas y minutos, en los que el general Franco y su entorno intervinieron en la historia de aquellas jornadas de julio de 1936 ilustra, por sí, el carácter de la sublevación y de sus protagonistas, imprimiendo, desde entonces, el marchamo ferozmente represivo y dictatorial del periodo que vino después. Al margen de la polémica doctrinal en torno a las adjetivaciones “totalitaria” o “autoritaria” de ese régimen (conforme a las categorías teorizadas por Juan Linz), la hoja de ruta trazada anticipatoriamente por Franco y por sus ayudantes y cómplices, para abocar a una catástrofe de proporciones dantescas, a través de una secuencia de hechos consumados que no admitiese medias tintas ni tentación de marcha atrás, conduce a una asimilación cabal de la ambición ilimitada y la sanguinaria resolución del militar que dio nombre a un régimen brutal, cuya estela y cicatrices continúan estremeciendo.
Juan Frenando López Aguilar es presidente de la delegación socialista española en el Parlamento Europeo.

(Llegit al diari Público) 

ET CONEIXEN BÉ

A part de la teva família i amics, t’has parat mai a pensar qui és qui millor et coneix?

La resposta és la següent: el carter del barri i el quiosquer on compres habitualment la premsa.

Els motius? Mira, el carter, encara que, tal vegada, no t’arriba a conèixer personalment, sap amb quins bancs treballes, la companyia d’assegurances que tens, si estàs afiliat a algun partit polític, sindicat,  associació, etc. Segurament per això hi ha hagut carters que han arribat alcaldes, com per exemple Francesc Blanch, que va ser-ho de l’Aldea.

El quiosquer, sap, segons la premsa que llegeixes la teva afinitat política. Uns exemples.

El Periódico de Catalunya. El que jo llegeixo, tradicionalment d’esquerres moderat, encara que també el poden llegir aquelles persones políticament “neutres”. Com té dues edicions una en castellà i l’altra en català (que ja ha superat els 5.000 números) també, segons l’edició, sé serà més o menys catalanista.  

La Vanguardia. Tradicionalment ha estat un diari de dretes i sempre ha tingut bones relacions amb el poder. En els darrers anys molt vinculat a CiU. Des de fa poc també té una edició en català. Es poden trobar exemplars per hospitals, facultats universitàries, etc.  

El País. Com tots els mitjans del grup PRISA, sempre se’l ha vinculat amb els socialistes. D’ell s’ha arribat a dir que és el “seu diari oficial”.

El Punt/Avui. Des de l’any passat comparteixen propietari i la majoria de continguts. De tendència nacionalista i fins i tot independentista. L’acostumen a llegir els militants i simpatitzants d’ERC.

Público. Avui en dia el diari més progressista que hi ha. Dos exemples molt clarificadors. El passat 30 de setembre, el dia de la vaga general, va ser l’únic diari que es va postular clarament a favor de la vaga. El segon exemple: el passat mes d’abril va voler commemorar el 80è aniversari de la II República Espanyola reeditant una còpia de la Constitució de 1932 i lliurant amb l’edició de dissabtes un llibre de la biblioteca de la república i diumenge una làmina amb motius republicans. 
Ara. El darrer en arribar al quiosc. En català. La línia editorial és nacionalista (molt proper a CiU). Disposa d'un nodrit i excel·lent equip de col·laboradors (columnistes) 

El Mundo. De dretes i nacionalista espanyol, encara que, segons els editors, és un diari que fa periodisme d’investigació.

La Razón. Es pot situar en la mateixa línia que l’anterior.

La Gaceta. Un diari relacionat amb “la caverna mediàtica” o sigui, de “dreta extrema”. Els compren els més instruïts de PxC.

Diari de Tarragona. De l’antiga premsa del “Movimiento”. Presta especial atenció a les notícies comarcals. És troba amb facilitat a llocs públics (ajuntaments, entitats bancàries, etc.) Conservador.

I ja no parléssim dels diaris esportius.  Aquí si que les preferències esportives estan més marcades.

Mundo Deportivo (el degà de la premsa esportiva espanyola) i Sport de marcada tendència barcelonista. El Barça és el que ven i, per tant, bona part d’aquests diaris està dedicada a les noticies que genera l’entitat barcelonista, que no són poques.

El 9. Es ven juntament amb el Punt i l’Avui, però també es pot comprar per separat. És el que dedica més espai a l’esport català en general.

BiB o Blanc i Blau. El seu nom ho indica tot: exclusivament notícies relacionades amb l’Espanyol.

Marca i As. Els dos diaris esportius que s’editen a Madrid i, evidentment, mostren les seves preferències pel Reial Madrid. Són part de l’anomenada “central lletera”.

Us imagineu per un moment un català amb la Gaceta i l’As? Bé, no sé que podríeu arribar a pensar, però jo si sé el que penso quan veig alguna cosa així...  

Per tant, a partir d’ara, si vols preservar la teva intimitat, mira bé de no mostrar les teves preferències “en públic”, encara que, realment, ho tens complicat. Però al menys saps qui et “controla”.    

SERRAT A AMPOSTA

La nit de divendres 17 de juny, Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec, atenent a la petició que sé li va fer des de la Lira Ampostina per a recaptar fons per a la subsistència de la seva escola de música, va actuar a Amposta.

L’entitat musical va preparar un gran espectacle de música que és el que millor sabem fer a la nostra ciutat. Per a l’ocasió, la Lira, va interpretar diversos temes del cantautor català que havien arranjat músics com Adolf Ventas, Carlos Casóliva, J. Grisó i J.A. Amargós. Fins i tot el mestre director de la banda Octavio Ruiz també va fer la versió de Res no és mesquí que va interpretar ell mateix al clarinet (cosa gens habitual), mentre el poeta local Rafael Haro recitava els versos de Joan Salvat Papasseit.

A part de la cançó citada, la Lira va tocar temes com La tieta, Cançó de bressol, Penélope, Cantares (en homenatge a Antonio Machado), Pare, Cançó de matinada i, per suposat, Mediterráneo, reconeguda com la millor cançó espanyola del segle XX.

Cap al final de la vetllada, Serrat va pujar a l’escenari per a cantar dos únics temes: Bendita música i Paraules d’amor amb la participació i la complicitat de les 1.500 persones que van acudir al recinte firal per escoltar-lo i, evidentment, per a col·laborar amb la societat musical.

Sembla ser que l'actuació de Serrat a Amposta va ser gràcies a un dels músics de la banda i amic personal de Serrat. Aquests músic és, a més, el pare de l'eurodiputat d'ICV-EUA Raül Romeva. 

 

Podeu mirar el vídeo de l'Agència Catalana de Notícies.

     

Los mayores banqueros del mundo se suben el sueldo un 36%

La retribución media se sitúa en unos 6,8 millones, según 'FT'. El beneficio creció un 2,9%
 
16/06/2011  06:31 / A. M. V. / AGENCIAS / MADRID
 
En lo que respecta a los sueldos de los banqueros, "la era de la contención se ha terminado", escribía ayer el Financial Times  (FT). Según un informe encargado por el rotativo británico a Equilar, una consultora especializada en analizar los sueldos de ejecutivos empresariales, el año pasado, la retribución media de los máximos responsables de los 15 mayores bancos europeos y estadounidenses aumentó un 36%, hasta 9,7 millones de dólares (unos 6,8 millones de euros). Ese incremento contrasta con la discreta evolución de las ganancias de esas mismas entidades, que sólo crecieron un 2,9%.
El primer español en el ranking del FT es el presidente del BBVA, Francisco González, que ha descendido del quinto al décimo puesto, al bajarse un 10% el sueldo en 2010, hasta 5,6 millones de euros. Sorprendentemente, el estudio no tiene en cuenta al Banco Santander , el primer banco europeo, ni al suizo UBS. Según Equilar, esas entidades "no proporcionan un desglose comparable".
El presidente de JP Morgan aumenta un 1.541% su remuneración
En el caso del Santander, sí lo hay: según la memoria anual del banco, su consejero delegado, Alfredo Sáenz, cobró el año pasado 9,1 millones de euros, un 10,3% menos respecto a 2009 (10,2 millones). Sáenz se mantuvo así como el banquero mejor pagado de España . Y, a tenor de los datos publicados por el FT, también de Europa. De incluirse en el ranking mundial, sería quinto.
A la cabeza de esa lista estáel presidente del estadounidense JP Morgan Chase, JamieDimon, que en 2009 figuraba en el puesto número 13 y que ha incrementado su remuneración nada menos que un 1.541%, al pasar de 1,2 millones de dólares a 20,7 millones. Desbanca en el número uno a John Stumpf, presidente de Wells Fargo, también estadounidense, cuya retribución ha caído un 6%, hasta 17,5 millones de dólares (12,2 millones de euros). En tercer lugar está  James P. Gorman, sustituto de John Mack como consejero delegado de Morgan Stanley , con 14,8 millones de dólares (10,3 millones de euros).
Lloyd Blankfein, presidente de Goldman Sachs y que dijo que los banqueros hacían "el trabajo de dios", destaca por el espectacular incremento de su sueldo (1.536%), hasta 14,1 millones de dólares (9,8 millones de euros). Ha pasado de la cola del ranking a la cuarta posición.
En el quinto puesto del escalafón del FT está el primer europeo, Brady Dougan, consejero delegado de CreditSuisse, con 11,8 millones de dólares (8,2 millones de euros), un 33% menos. Le sigue de cerca Stephen Hester, su homólogo del Royal Bank of Scotland (que tuvo que ser rescatado por el Estado británico). Pierde dos puestos, con 11,5 millones de dólares (8 millones de euros).
La banca gana
Jamie Dimon: JP Morgan Chase (EEUU)
En 2010, Dimon cobró 20,7 millones de dólares, después de que el banco batiera su récord de beneficio (17.400 millones de dólares). En sólo un año, la retribución de Dimon ha crecido un 1.541%.
Lloyd Blankfein: Goldman Sachs
También a la cabeza de los incrementos de sueldo, con un 1.536% en sólo un año, hasta 14,1 millones de dólares, pese a que los beneficios del banco de inversión cayeron en 2009 un 37%.
Brady Cougan: Credit Suisse
Según el ranking del FT, Cougan sería el quinto banquero mejor pagado del mundo, con 8,2 millones de euros, un 33% menos. Sin embargo, Alfredo Sáenz, del Santander, le supera de largo (9,1 millones).
Francisco González: BBVA
El presidente del BBVA es el primer español en el ranking del rotativo británico. Es décimo en el escalafón (frente al quinto puesto de 2009), tras bajarse el sueldo un 10% el año pasado, hasta 5,6 millones.