dimecres, 30 de novembre del 2016

LA PRESSIÓ FISCAL I D’ALTRES PARÀMETRES

Aquest esquema comparatiu correspon a 2014.
El passat dissabte vaig llegir al Periódico el següent titular: Espanya segueix entre els països de la UE amb menys pressió fiscal.No sé a vosaltres, però a mi aquesta dada per si sola no té cap tipus de valor.
¿Què guanyo jo (i per extensió tots els ciutadans del país) de pagar menys impostos si després tinc que pagar determinats serveis o productes que a d’altres països estan sufragats per l’Estat?
Però no només això. Ja sabeu que des de 2011 (darrera època de Zapatero i govern de Rajoy), fins i tot apujant-nos els impostos hem vist com molts de medicaments sortien de la llista del que entraven pel seguro i els tenim que pagar en la seva totalitat, a part de l’euro per recepta que es va declarar il·legal i altres moltes mesures restrictives.
La reducció de les plantilles de treballadors públic també han tingut les seves conseqüències. Les consultes mèdiques, normalment col·lapsades, encara hi estan més i, per tant, quan demanes hora per al metge té la donen per a un termini molt més llarg. El mateix passa amb les llistes d’espera dels que es tenen que operar i sense oblidar a aquells que necessiten un transplantament.
L’educació universitària cada vegada és més cara ja que a l’increment del preu de les matrícules dels graus i màsters sé li ha de sumar que cada cop és més difícil aconseguir beques ja que s’han reduït el número i l’import de les mateixes.
En quan als transports tampoc som un exemple a seguir. Mentre no s’atura la construcció de noves línies de l’AVE per a beneficiar a les grans constructores, els trens de rodalies tenen problemes pràcticament a diari per manca d’inversió.
I podríem seguir i seguir...
Per un altre costat, el salari mínim és molt inferior als d’altres països i a sobre, tot i el que digui la Ministra de Treball Fátima Báñez hi ha gent que cobra sous que estan per baix d’aquest, tal i com li han contestat alguns experts.
De tant en tant també se’ns diu que tenim una de les gasolines més barates, tot i que sembla que ara s’està estudiant gravar-les amb un nou impost per a poder sufragar les pensions dels nostres jubilats, discapacitats, vídues i orfes.
He estat pensant (i això ho deixo al economistes, ja que jo sóc incapaç) que s’hauria d’establir un índex per permetés calcular el grau de benestar de cada país tenint en compte una sèrie de paràmetres, molts dels quals ja he esmentat: els impostos que paguem, el salari mínim interprofessional, el valor de determinats productes bàsics i essencials (carburants, electricitat, aigua, medicaments, bossa de la compra, etc.) i el que rebem a canvi o sigui, aquells serveis bàsics que van a càrrec de l’Estat o la part que aquest paga.
Només així podríem fer-nos una idea de si un país és més car o més barat que un altre i no com ara que només ens fixem amb el cost d’allò que comprem quan anem de viatge i amb les informacions esbiaixades que de tant en tant es publiquen segurament de manera interessada.  

LO POBLE QUE VOLEM 30-11-2016

Amposta, carrer Amèrica. 

Una botella de cervesa trencada. 

S'ha de tirar fort per a que es trenqui... 

Us imagineu algú passant per aquí per la nit on hi ha poca visibilitat... 

Aquesta foto la vaig fer farà uns 10 dies i encara avui hi quedaven restes. 

Que vol dir això? 

Neteja per aquesta zona = 0! 

LA NOSTRA RIBERA 21






EL PUERTO DE SANTA MARÍA (3)











'Escrache' al periodisme

ENRIC HERNÀNDEZ
Director

Explotar la mort aliena en benefici propi és un dels actes més vils que pot realitzar l’ésser humà. Sembla, però, que l’ètica no sempre regeix en l’activitat política, excepció que permet a uns boicotejar un homenatge pòstum, i a altres, bombardejar l’adversari utilitzant les restes del finat com a arma llancívola.
Dimecres, amb el cos de Rita Barberá encara calent, el PP es va afanyar a relacionar el «linxament» mediàtic sofert per la senadora amb la seva mort. El suposat linxament, segons aquesta tesi, no seria atribuïble als jutges que la investigaven per presumpta corrupció, ni tampoc als dirigents populars que van exigir a l’exalcaldessa de València que entregués l’acta de senadora o el carnet del partit, cosa que al final va fer. No, els verdaders assetjadors, gairebé homicides involuntaris, serien els mitjans de comunicació que van relatar aquells fets.
Un despropòsit tan gran es podria disculpar per la commoció davant la luctuosa notícia, i no com un intent d’emmascarar l’ostracisme al qual el PP va condemnar Barberá, si no hi hagués hagut reincidència. Però, 24 hores després de l’òbit, el popular Rafael Hernandoassegurava que el seu partit només va voler protegir l’exalcaldessa del «periodisme d’assetjament i 'escrache'» de televisions com Cuatro i La Sexta, les quals acusa d’«omplir-se les butxaques» actuant com a «hienes». Desafortunadament, l’atrabiliari Hernando no és el primer polític que, a l’estil de Donald Trump, fa escrache al periodisme que no li riu les gràcies. Ho va fer José María Aznar quan va intentar empresonar el president del Grupo Prisa, Jesús de Polanco. Ho fa Pablo Iglesias quan ataca els mitjans per les seves informacions sobre Podem. I fins i tot l’afable Xavier Trias, en una carta publicada a les pàgines d’aquest diari. Tot s’hi val per tal d’emmordassar el discrepant.

PESI A QUI PESI

Quan un mitjà publica una mentida, la justícia té mecanismes per emparar l’honor del polític afectat. Però quan un polític menteix per desacreditar la premsa, al periodisme només li queda una alternativa: seguir fent la seva feina, pesi a qui pesi.

El socialismo de este siglo

Bruno Estrada
Economista, adjunto al Secretario General de CCOO

El verdadero poder consiste en lograr que no se hable de lo que no interesa a quienes lo detentan. Hace nueve años estalló la mayor crisis financiera, económica y social de los últimos ochenta años, ocasionada por una creciente desregulación de los mercados financieros a escala global y por la creciente concentración de capital vivida en las últimas décadas en muy pocas manos, como nos muestra Piketty, una crisis que por su magnitud solo es comparable con el Crac de 1929 y, sin embargo, la palabra socialismo está ausente del debate político. Curioso.
Desde tiempos inmemoriales se han producido movimientos de protesta contra los privilegiados. Los bagaudas eran tropas de campesinos sin tierra que lucharon contra los latifundistas patricios y las legiones que los protegían en las postrimerías del Bajo Imperio romano. La rebelión armada de más de trescientos mil campesinos alemanes que se inició en 1525, la movilización social más importante de Europa antes de la Revolución Francesa, ponía en cuestión la gran concentración de tierras y riqueza de la que gozaban los príncipes de la Iglesia católica. Thomas Müntzer, uno de sus principales líderes, incluso pregonaba que todos los cristianos debían tener las mismas propiedades y que, por tanto, se debía abolir la propiedad privada y repartir todos los bienes de la Iglesia entre los integrantes de la comunidad cristiana.
Pero el concepto político del socialismo no surgió hasta el desarrollo del capitalismo en las sociedades europeas, bastante avanzado ya el siglo XIX, tras las profundas transformaciones que experimentaron esos países. En menos de un siglo atrasadas sociedades agrarias se convirtieron en modernas sociedades industriales con un alto grado de urbanización, con una gran concentración de trabajadores en inmensas fábricas y en las que el capital sustituyó a la religión como principal herramienta de cooperación social.
Pero el capital, a diferencia de la religión, no crea sentimiento de pertenencia a una comunidad,  ya que los valores predominantes en una sociedad basada en la libertad de creación y acumulación de capital son esencialmente insolidarios y egoístas. A partir del siglo XVIII los nuevos grupos sociales emergentes, la burguesía industrial y financiera, necesitaron un cambio de paradigma moral que definiera lo que estaba bien y mal en las nuevas sociedades capitalistas. Se trataba de dotar de una superioridad moral al individualismo egoísta que fomentaba el incipiente capitalismo industrial inglés, imprescindible para lograr hegemonía cultural. No hay que olvidar que los pobres eran abandonados a su suerte en las grandes ciudades industriales inglesas. El capitalismo industrial inglés no solo tenía que “vencer” comercial y/o militarmente al del resto del planeta, también tenía que “convencer”. El individualismo insolidario debía ser moralmente superior al comunitarismo sumiso que imponía la religión, por eso el “darwinismo social” de Spencer impregnó la ideología de las clases dirigentes capitalistas en el siglo XIX.
El socialismo surge, antes que como una ideología, como un grito desesperado de quienes eran explotados con salarios de miseria en trabajos rutinarios, mecánicos y alienantes. Bertolt Brecht contaba que, en los años veinte, en las reuniones de los intelectuales alemanes comprometidos con la Revolución con los obreros se suscitaba a menudo una pregunta: ¿Qué es el socialismo? No como un sistema definido por conceptos más o menos abstractos, sino como algo concreto, comprensible para los obreros analfabetos, embrutecidos por un trabajo duro y repetitivo. En una de esas reuniones nocturnas, robando unas horas al descanso imprescindible para recuperar fuerzas después de un agotador día de trabajo, un corpulento minero con su cara tiznada por los restos el carbón respondió: “Socialismo son patatas”. Durante gran parte del siglo XIX, el socialismo, en una sociedad capitalista que era tremendamente depredadora para la inmensa mayoría de los trabajadores, significaba en primer lugar lograr un sistema económico que garantizara condiciones de materiales de vida dignas y que pusiera freno a la explotación.
Hay que esperar hasta el siglo XIX para que emerja una elaboración ideológica, de la mano de intelectuales burgueses como Carlos Marx y Friedrich Engels, capaz de ofrecer no solo una crítica global a las desigualdades sino también la formulación de valores sobre los que debiera erigirse una sociedad, que superara los valores de supervivencia propios de Sociedades de la Necesidad. El socialismo, desde sus orígenes, está profundamente imbricado con la democracia, ya que es un instrumento de cooperación social horizontal, en el que todos pueden participar en la determinación de los fines por los que se coopera, a diferencia de la religión y el capital. El sufragio universal era para Bernstein el gran arma del proletariado, donde este se implantaba los trabajadores lograban grandes avances sociales.
Hay que recordar que a principios del siglo XX, en la mayor parte de los países europeos la democracia tan sólo podían ejercerla quienes tenían un cierto patrimonio, la llamada democracia censitaria. La lucha por el sufragio universal formó parte de las reivindicaciones y luchas obreras casi desde sus inicios. Ya en 1836 la Asociación de Trabajadores de Inglaterra elaboró la Carta del Pueblo en la que exigía el voto universal y secreto. La extensión de la democracia para todos los ciudadanos suponía que las organizaciones obreras no solo defendían los intereses materiales de un grupo social explotado, sino también unos valores de libertad e igualdad social que implicaban al conjunto de la sociedad. Ensanchando la base de la democracia, construyendo comunidad entre trabajadores, es como ganaron hegemonía cultural las ideas socialistas.
Las luchas que se englobaron bajo el paraguas ideológico del socialismo tenían la idea de construir sociedades más justas y libres, por eso plantearon actuaciones en tres ámbitos: en el económico, buscando la mejora del bienestar material de los trabajadores; en el político, impulsando la democratización de la sociedad para que cada trabajador-ciudadano fuera libre para decidir sobre su futuro; y en el cultural creando, gracias al concepto de clase, la percepción emocional de que los excluidos pertenecían a una comunidad.
En Rusia, tras la Revolución de 1917, se produjo una alteración sustancial de los principales valores que conformaban el socialismo.  A la igualdad se la consideró preeminente sobre la libertad, como un fin en sí mismo, no como un medio para conseguir “mas libertad para más personas”, en términos de Stuart Mill. Lenin, en 1920 durante el VIII Congreso de los Soviets, apenas transcurridos tres años desde el inicio de Revolución Rusa lanzó un epigrama, una consigna, lo que hoy sería un mensaje de Twitter, que intentaba sintetizar para las masas de obreros y campesinos iletrados qué era el socialismo: “el poder de los soviets más la electrificación”. La electrificación a principios del siglo XX representaba la modernización, los avances técnicos logrados por el capitalismo, que distribuidos a través de un sistema dirigido por los soviets, permitiría garantizar condiciones de vida dignas para todos. Las “patatas” demandadas por el minero alemán.
Sin embargo, los soviets, los organismos democráticos de los que se dotaron los trabajadores rusos para hacer oír su voz en las fábricas y en la política, fueron esclerotizados poco a poco por los bolcheviques. Quienes entendieron el socialismo como la estatalización de la mayor parte del aparato productivo intentaron competir con el capitalismo en su capacidad de proveer bienes materiales, pero esa carrera la ganó el capitalismo y finalmente significó el fin de la Unión Soviética. La estatalización del aparato productivo se acompañó de un proceso de restricción de las libertades y de la participación política que estaba en contra de las bases mismas que habían dado lugar al concepto político del socialismo. Los regímenes del autodenominado “socialismo real” terminaron ofreciendo pocas patatas, a la vez que secuestraban la democracia y la libertad. Mal negocio.
Alguien tan poco sospechoso de ser socialista, como Joseph Schumpeter, intuyó que la verdadera amenaza del capitalismo eran los cambios sociológicos que se iban a producir en las Sociedades de la Abundancia creadas por el propio capitalismo. En su libro “Capitalismo, Socialismo y Democracia”, escrito en 1941, ya dijo que son los éxitos del capitalismo los que le condenan. Percibió que las democracias liberales de principios del siglo XX, por presión de los partidos y los sindicatos, estaban mutando hacia estructuras sociales más inclusivas, desarrollando la democracia industrial y sólidas instituciones públicas con capacidad regulatoria sobre la actividad económica.
Hoy se puede comprobar cuánta razón tenía. Los países del planeta más ricos, inclusivos y democráticos, los países nórdicos, son aquellos que han sido capaces de crear grandes cantidades de capital y de distribuirlo con relativa equidad entre toda su población gracias a la profundización de la democracia. Es decir, en estas inclusivas Sociedades de la Abundancia se ha producido una cierta agonía del homo economicus que ya predijo Schumpeter y se observa un crecimiento de valores altruistas, de libertad, postmateriales, laicos y solidarios, según nos indica la World Value Survey, una hegemonía cultural del “universo de los valores socialistas”. Ello ha sido posible porque una gran mayoría de la población de esos países tiene sus necesidades materiales básicas cubiertas, garantizadas por un marco de relaciones laborales que protege los derechos de los trabajadores y por un Estado del Bienestar que les provee de vivienda, educación y sanidad.
De forma paralela se ha producido una fuerte penetración de la ideología neoliberal entre las élites económicas y políticas, incluidas las vinculadas a los partidos socialdemócratas. Con la Tercera Vía la mayor parte de sus líderes participaron de esa hegemonía cultural neoliberal, adoptando una posición de sumisión al marco político, económico y social definido por los intereses de la oligarquía financiera: la globalización financiera y comercial.
A finales de los años noventa y principios del S. XXI se produjo una situación paradójica. La tecnoestructura política de la socialdemocracia compró la agenda política neoliberal, y en ese sentido la hegemonía cultural cambió de manos. Por primera vez la vieja socialdemocracia se situó por detrás del cambio social, en muchas ocasiones incluso frenándolo. Por ello, sus partidos, cómplices activos de las políticas neoliberales, pierden el apoyo de su base electoral en muchos países europeos, en Alemania, en Francia, en España, en Grecia, en Austria.
Lo que ignoraron los líderes de la Tercera Vía es que una elevada desigualdad social no es solo una consecuencia no deseada del actual sistema económico dominante, sino parte consustancial de él. De ahí que el concepto de igualdad de oportunidades resulte vacío en términos políticos. La desigualdad es funcional para las élites del capitalismo, tal como expresaba Mandeville, ya que permite que los valores de supervivencia, predominantemente  egoístas y de escasa sociabilidad, tengan un importante peso en las sociedades ricas.
En las Sociedades de la Abundancia, en las que se enquista una elevada desigualdad durante un largo periodo de tiempo, se termina erosionando la propia democracia, y eso lo aprovechan algunos grandes latifundistas de capital para privatizar la política, como ha ocurrido con Trump en EEUU, en la Italia de Berlusconi, o en la España del Partido Popular y su financiación corrupta.
El concepto político de socialismo ha ido cambiando en función de las transformaciones sociales que se han venido produciendo, por eso el gran reto del socialismo en este siglo es su capacidad de representar, en términos de intereses pero también en términos emocionales, de valores, a un universo de trabajadores mucho más amplio: a un creciente volumen de jóvenes trabajadores de actividades de servicios, de alta y baja cualificación, con escasa capacidad de negociación de sus condiciones individuales y colectivas de trabajo, a caballo entre una creciente explotación laboral y unas relaciones contractuales que suponen una mercantilización de las relaciones laborales (economía colaborativa, externalización productiva, trabajadores autónomos); representar a una menguante clase obrera industrial pero en la que un gran número de trabajadores aun conserva una notable capacidad de negociación colectiva, gracias a la actuación de los sindicatos; a un número creciente de trabajadores de alta cualificación, formados gracias a un sólido sistema de educación pública, con un elevado poder de negociación individual o colectivo de sus condiciones de trabajo, lo que en términos de consumo les ha permitido ser considerados como clase media. Este es el grupo social en el cual es más patente la agonía del “homo economicus”.
En la actualidad la vieja socialdemocracia esta en una terrible encrucijada: apenas encarna al primer grupo social; representa porciones cada vez menores de una decreciente clase obrera en competencia no solo con movimientos políticos más a la izquierda, sino también más a la derecha (fenómeno Berlusconi, Le Pen o Trump); y el fracasado experimento de la Tercera Vía le ha desconectado del profundo cambio de valores que ha experimentado el tercer grupo social. En los países desarrollados hemos asistido al aumento de los trabajadores pobres, en mayor medida tras la Gran Recesión de 2007, y de forma paralela a la creciente utilización demagógica por parte de la derecha política populista de sentimientos comunitarios arcaicos y excluyentes, la pertenencia a una religión, raza o nación. Asimismo, en la medida que las trabajadoras y trabajadores se han hecho más diversos, resulta evidente que el concepto marxista de clase es incapaz de ofrecer una identidad colectiva muy amplia, con capacidad de construir hegemonía.
El socialismo del siglo XXI debe seguir siendo capaz de ofrecer una mejora del bienestar material, “patatas”, para los dos primeros grupos sociales, por eso no debe despreocuparse por el crecimiento económico y por lograr un reparto más igualitario de la riqueza generada. Pero debe ofrecer bastante más. El socialismo debe identificarse como una organización social en la que todos los ciudadanos puedan disfrutar de altos grados libertad en todos los campos de la vida personal y social, no solo los más ricos ni los que han accedido a una mayor cualificación y formación. Por eso las fuerzas que se reclamen socialistas deben avanzar en la democratización de la economía, el lugar donde se quedó varada la vieja socialdemocracia a finales del siglo XX.
Un socialismo de este siglo debe integrar, como elementos complementarios, al Estado y al mercado. Lo más relevante para generar sociedades más igualitarias y más libres no es la forma de distribuir los bienes y servicios producidos, sino la propiedad de las empresas. Socialismo debe ser sinónimo de una democratización de la economía que debe entrar en la empresa, creando sólidos espacios de capital “colectivo”, como planteó la ley de cogestión alemana de 1976, los Fondos Colectivos de Inversión de los Trabajadores que se instauraron en Suecia en 1984, el Fondo de Solidaridad creado por la Federación de Trabajadores de Quebec en 1983, o el fondo del petróleo de Noruega de los años noventa.
A lo largo de su historia la democracia ha sido el mejor instrumento que ha encontrado el ser humano para aunar colectivamente los vectores de libertad, conocimiento y cooperación, que son los que modernizan las sociedades, no solo tecnológicamente sino también en términos de valores morales. La ampliación de la base de la democracia exige democratizar la globalización, profundizar en la democratización de los Estados-nación, democratizar las empresas y, cómo no, democratizar el futuro, esto es, tener en consideración que nuestros actos de hoy van a condicionar la vida de cientos de millones de personas mañana, por ejemplo en relación al cambio climático.
Las recientes elecciones de EEUU han puesto en evidencia que el centro del conflicto económico, político y social sigue situado entre dos polos: la democratización de la economía o la privatización de la política. Es evidente que la democratización de la economía tiene una gran potencialidad redistribuidora, pero el reto del socialismo de este siglo también debe ser el reconstruir para millones de trabajadores una percepción emocional colectiva vinculada a la ciudadanía democrática: “pertenecen a una misma comunidad todos los individuos que libremente participan en la toma de decisiones sobre su futuro colectivo”. La democracia es el instrumento de transformación colectiva mediante el cual las trabajadoras y trabajadores deben reconquistar la hegemonía cultural perdida frente a los latifundistas de capital.

dimarts, 29 de novembre del 2016

ELS TEMPS HAN CANVIAT

Què llunyans queden aquells anys quan la Revista Amposta trigava 9 mesos en publicar-te un escrit i si finalment ho feia era gràcies a la persistència d’un... O directament ni te’l publicava. Vull pensar que per subversiu, perquè el seu contingut podia acabar influint en el pensament d’una part de la ciutadania i, en un règim de pensament únic, podia tenir fatals conseqüències... Actualment ja no és que me publiquen els escrits sinó que fins i tot me demanen poder-los publicar sense que els hagi d’enviar. Curiós.
Efectivament ahir me va arribar un missatge de la cap de premsa de l’Ajuntament d’Amposta preguntant-me si podien publicar un article que inicialment havia escrit per a Vinaròs News, la revista digital amb la que vinc col·laborant des de fa més de 9 anys i que està passant per un procés de renovació que, desafortunadament, està durant més del compte, fet que produeix que s’hagi hagut d’aturar per a desesperació d’Emili Fonollosa, el seu històric fundador i director.
L’article titulat Parará papa. Parará Pachín el vaig escriure l’endemà de la primera parada de l’Euromed a l’estació de l’Aldea i mostrava la meva desconfiança en que la mesura sigui la més adequada a l’hora de millorar el transport ferroviari de les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Com una millora més, sí, però abans s’ haurien d’haver millorat altres coses, com ara la doble línia fèrria entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona, a part de les freqüències de parada i la reducció del temps emprat en els desplaçaments i no només el de l’Euromed a Barcelona...
Però no només això. Dimarts de la setmana passada vaig assistir per primera vegada a la Comissió del Nomenclàtor, ja que les anteriors havien coincidint amb el meu horari laboral i, per tant, no havia pogut assistir-hi.
Al ple d’ahir es va aprovar el reglament que regularà el nomenclàtor i, segons ens va dir la Regidora de Cultura i Ensenyament Inés Martí també els es nomenarien els membres que formarem part d’aquesta comissió.
De la primera reunió en vaig treure la conclusió de que l’objectiu que s’han fixat és ambiciós i que el canvi de denominació dels carrers no es limitarà al Ruiz de Alda i Garcia Morato, els més controvertits i susceptibles de ser canviats (s’ha trigat molts anys en posar el fil a l’agulla) Segurament (no me vull avançar) el canvi també pot arribar afectant a d’altres carrers que no tenen cap relació amb Amposta i, com jo mateix he qualificat moltes vegades, són noms d’una altra època, sense haver-los d’identificar forçosament amb el franquisme, tot i que alguns xisclen per tot arreu, com per exemple Larache (en català Larraix) que és el nom d’una població de Marroc que va pertànyer al Protectorat Espanyol (recordeu que quan l’anomenat Alzamiento Nacional, Franco estava destinat per aquella zona del Marroc)
Sempre que sigui possible estaria bé recuperar els noms que tenien aquets carrers abans de ser canviats pels guanyadors de la guerra. Recordo per exemple el canvi de denominació del carrer Serrano Suñer (originalment era Sunyer) de Gandesa, on s’ubicava la casa familiar del cunyat de Franco pel de Miravet, que era el que havia tingut abans de la guerra.
Els noms que els substituiran seran molt més propers. De gent i fets relacionats amb la nostra terra. Per cert hi haurà una novetat. A les noves plaques dels carrers s’identificarà el protagonista. Per exemple: Hi ha uns carrers darrere del Centre Comercial, proper a l’Eix de l’Ebre que porten els noms de Juan Fernández de Heredia i Hug de Follalquer (o Fullalquer -tal com apareix al rètol- o de Folcalquier -tal com posa a Alcanar), castellans d’Amposta. Un altre castellà i que encara no té cap carrer d’Amposta és Joan d’Aragó (Joan II de Ribagorça) que a més a més va ser el 46è President de la Generalitat de Catalunya (1512-1514)        

LO POBLE QUE VOLEM 29-11-2016

Tortosa, barri de Ferreries. 

Allí com aquí... 

ESPECIAL LO POBLE QUE VOLEM 29-11-2016

Vull un poble on es pugui aparcar a qualsevol lloc, que no calgui respectar els senyals ni les preferències de pas... 


LA NOSTRA RIBERA 20






EL PUERTO DE SANTA MARÍA (2)











L'aposta del Partit Socialdemòcrata Popular

JESÚS RIVASÉS
Director de 'Tiempo'

Els rumors sempre abunden a Madrid, però amb el nou Govern s’han reduït molt. A més a més, cap és catastròfic com els de fa mesos i els que Josep Pla desgranava en les seves cròniques de la República. Mariano Rajoy «pell d’elefant» –Merkel dixit– deixa fer i encarrega als seus ministres que tirin endavant els Pressupostos Generals i a la vicepresidenta que mogui alguna fitxa a Catalunya. Adverteix, sense dir res, que sense moure’s del mateix lloc ara presideix un dels governs més estables d’Europa, el Govern del Partit Socialdemòcrata Popular que ell mateix lidera.
L’inquilí de la Moncloa sembla abraçar la teoria que el PSOE va governar gairebé 14 anys perquè era el partit que més s’assemblava a la societat espanyola, una societat que experts molt alabats defineixen com a «conservadora de centreesquerra», encara que altres més agosarats, com José Luis Feito, la van qualificar de «socialista de dretes». Per això, Rajoy ha format un Govern amb uns ministres de fidelitat «marianista» i que viuen, treballen i fan política molt confortablement en els amplis i difusos límits de la socialdemocràcia. Un equip que apel·la a l’aspecte social a la mínima i en què Luis de Guindos, el penúltim liberal, seria l’excepció que confirma la regla.
Rajoy, marca de la casa, ignora i permet pugnes i rivalitats en un equip més «marianista» i socialdemòcrata que mai. Toca Pressupostos i la resta ja arribarà. Cristóbal Montoro, per exemple, parla amb els socialistes Pedro Saura i Valeriano Gómez. Luis de Guindos, per la seva part, amb Luis Garicano, de Ciutadans, i amb el Financial Times, que també importa. Hi ha urgències i menys urgències. Corre pressa aprovar el sostre de despesa i enviar a Brussel·les els plans d’ajust. El PSOE donarà el vistiplau al sostre despesa perquè és vital per a les comunitats on governa. Ciutadans acceptarà tot el que no sigui una rebaixa i el Govern del Partit Socialdemòcrata Popular hi dirà amén. Les previsions que exigeix Brussel·les no són problema. Les envia el Govern i punt. Un altre assumpte són els Pressupostos. S’ha d’ingressar més, però tots pretenen gastar més.
Rajoy «pell d’elefant», tot i els afalacs de Merkel, no vol embolics. Res de pujades d’impostos impopulars, és a dir IRPF, IVA i fins i tot carburants i potser tabac i alcohol. L’Espanya «conservadora d’esquerres» o «socialista de dretes» aplaudirà, però, que augmentin els de les empreses i és el que hi haurà. També s’alegraria amb més impostos als rics, però Rajoy –a diferència dels populistes– sap que no sols no ingressaria més sinó que provocaria fugida de capitals i, a l’inici de l’era Trump, els temps no estan per a això.

Pròrroga pressupostària

Els Pressupostos, per ara, estan en l’aire. El PSOE cedeix amb el sostre de despesa, però res més, i el PNB, de moment, tensa molt la corda. Els ministres de Rajoy, per si de cas, anuncien que, una vegada aprovat el sostre de despesa, sempre es poden prorrogar els Pressupostos, fins que hi hagi eleccions. Aposta.

dilluns, 28 de novembre del 2016

SOLIDARITAT PER UN DIA

Els passats divendres i dissabte es va dur a terme el gran recapte de cara les festes que s’apropen, tal i com ja ve passant des de fa uns anys. Després, aquests aliments que recull el Banc dels Aliments aniran a parar a les principals oenegés (Creu Roja, Caritas, Siloè, etc.) per a que els puguin distribuir entre els més necessitats.
Divendres, en sortir de treballar, vaig passar a comprar pel supermercat Lidl i sense que m’ho demanessin expressament, vaig agafar una bossa per a col·laborar. Vaig comprar per valor d’uns 13€.
Dissabte, amb la família, vàrem estar de celebració a un restaurant de la Ràpita i de tornada la meva dona va voler passar pel mateix supermercat perquè li feia falta una mica de pa. Era cosa d’entrar i sortir. De fet jo ni vaig baixar del cotxe. Abans de baixar li vaig dir a la meva dona que si li demanaven col·laborar digués que jo ja ho havia fet el dia anterior.
El voluntaris eren uns altres i, entre els quals estava la Tere Reche, presidenta de la Creu Roja d’Amposta. Una de les voluntàries i va preguntar a la meva dona que si volia col·laborar. La meva dona li va dir que ja ho havia fet jo el dia anterior.

-Hi ha molta gent que passa gana –Li va respondre la voluntària-.

Quan m’ho va explicar li vaig dir:

-Li haguessis pogut preguntar quantes vegades col·labora ella...

Dintre de pocs dies (crec que diumenge 11 de desembre) tindrà lloc la Marató de TV3 que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Mai hi he col·laborat en forma directa, així com tampoc no he comprat mai loteria de la Grossa de Nadal.
Insolidari? No, rotundament no. I la prova és que sóc soci d’Amnistia Internacional, d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides que presta ajuda als refugiats, com per exemple els que surten de Síria i els aturen a Turquia) i Creu Roja. Com que la situació és tan dolenta, durant els darrers mesos totes tres organitzacions m’han demanat que augmentés la meva quota o bé que fes aportacions extraordinàries. I ho he fet. O sigui, la meva solidaritat la porto a terme al llarg de tot l’any i no només un parell de dies concrets.
TV3 porta tot l’any bombardejant-nos amb missatges sobre la Marató (no és si és percepció meva, però trobo que és la vegada que més insistents han estat) per a que el dia que se celebri la gala siguem solidaris, sobre tot aquells col·lectius afectats per les malalties a les que es destinaran els diners recaptats aquest any.
Voleu saber que n’opino de tot plegat? Què és una vergonya i una gran hipocresia. Així, tal com us ho dic.
Les administracions (me dóna igual el Govern de la Generalitat com el Central) no arriben allà on haurien de fer-ho i ens ho endossen als ciutadans volent-nos crear un càrrec de consciència sinó col·laborem. Ara bé, diners per a d’altres coses si que n’hi ha. Com que no vull ser demagog, me referiré a la pregunta que la setmana passada li va fer Gabriel Rufián a la recentment estrenada Ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal. Li va preguntar el diputat d’ERC si pensava reduir el pressupost del seu departament per a que es pogués destinar a ajudar als més necessitats. La Maridolo li va respondre amb un rotund: No!      
A sobre només cal que alguns lacais d’aquests governs ens pressionen apel·lant la nostra solidaritat cap a les persones més desvalgudes. Si un pot i si vol, ja col·laborarà i si algú no pot, no està obligat a fer-ho.

No vull acabar sense felicitar a tots els voluntaris/voluntàries que de forma desinteressada i de tot cor van fer possible que el gran recapte fos tot un èxit.  

LA CLASSE DE DIBUIX

Estàvem a una classe de dibuix de segon de Batxillerat (Elemental) Era el curs 1969-1970 del CLA d'Ensenyament Mitjà Ramón Fordacell d'Ulldecona. Tenia 12 anys.
A la làmina que havíem de copiar hi havia un martell i un tornavís (si algú ha pensat que hi havia un martell i una falç, error, per aquella època posar aquesta imatge hauria comportat pena de presó) El martell i el tornavís estaven creuats i projectaven l’ombra que era uniforme.
Un dels meus companys de classe va dibuixar l’ombra molt més fosca a la part on es creuaven els dos objectes. Recordo els crits del professor i amb dos llapis li va demostrar que l’ombra era igual en tots els punts, fins i tot al punt d’encreuament.
Mireu si vaig d’haver de quedar impactat per aquella escena que després de quasi 50 anys encara me’n recordo. No obstant he de dir que el professor estava equivocat, ja que, tot i que no és el més normal, de vegades el punt d’encreuament de dos objectes poden projectar una ombra més fosca depenent dels focus de llum que hi hagi.
Per a mostra podeu veure la foto que il·lustra aquesta petita entrada. Com podeu veure se tracta de l'ombra de dues potes de la mateixa taula. 

LO POBLE QUE VOLEM 28-11-2016

Tortosa, barri de Ferreries. 

Quant temps fa que no passen per aquí els equips de neteja? 

Els veïns dels barris allunyats del centre sembla que paguin menys impostos que els que estan més prop de l'Ajuntament. 

LA NOSTRA RIBERA 19






EL PUERTO DE SANTA MARÍA (1)