Sempre que hi ha un atemptat terrorista a un país occidental, el governs i una bona part dels ciutadans donen el crit al cel i es lamenten per la pèrdua de vides.
L’atemptat de París de divendres va ser d’una magnitud considerable, d’aquells que passen als anuaris com el pitjor atemptat que hi ha hagut mai o el més gran des de...
Però tal com es va recordar ahir, també els països de l’orient pateixen atemptats com aquests i molt més sovint. El que passa és que mentre tenim assumit de que els terroristes atemptin a l’Iraq, el Líban o Síria, que ho facin a casa nostra ens costa molt més d’entendre i encara més d’assumir.
Però la culpa de que això sigui així la tenen alguns governs occidentals degut als interessos estratègics de la zona (quasi sempre el petroli), però també particulars com les empreses armamentístiques que subministren l’armament necessari a canvi, està clar, de grans quantitats de diners.
Una de les principals conseqüències dels atemptats és el creixement espontani de la xenofòbia. Sovint (tal com està passant ara) es tendeix a posar dintre del mateix sac els terroristes i els refugiats que marxen dels seus països fugint, precisament, del mateix terror.
Ahir, els líders dretans francesos Sarkozy i Le Pen es fregaven les mans pensant amb la rendibilitat política (hi ha legislatives aviat) que poden treure gràcies a l’atemptat de dissabte.
Com Zapatero el 2003? Bé, hi ha diferencies significatives. La data, si ho recordeu, va coincidir amb el darrer dia de la campanya electoral de les legislatives. El president en funcions, José Maria Aznar s’havia anat a fer una foto a les illes Açores juntament amb Bush i Blair i havia enviat tropes a l’Iraq. Però el PP, lluny d’acceptar l’autoria de l’atemptat de Madrid, el va atribuir a la banda terrorista ETA i va usar tota la maquinària de l’estat per a canviar la realitat del que havia passat. Dos dies després el PSOE no només va guanyar pel morts (i això sempre és molt fort dir-ho així), sinó per les mentides dels membres del govern en funcions, sobre tot dels Ministre de l’Interior Ángel Acebes.
Però els greus errors dels governants, dissortadament, el paguen els ciutadans, quan l’única culpa que tenen és, tal vegada, haver-los votat. Per això, no hi veig cap contradicció solidaritzar-se amb la ciutadania d’un determinat país. De fet és el mínim que es pot fer i, normalment no costa massa esforç.
Dissabte va aparèixer per les xarxes socials un article sobre la perillositat de posar el filtre amb la bandera francesa a la foto de perfil d’aplicacions com Facebook. La veritat és que no li faltava raó al seu autor, però com sempre cal considerar moltes més coses que el simple fet que he explicat de posar la bandera de l’estat veí com a signe de solidaritat.
Tinc família a França i des del passat octubre amics. La nostra estada a la Catalunya Nord va comportar entrar en relació amb la colla castellera Pallagos del Conflent i això va comportar que alguns d’ells hagin entrat a formar part del meu grup d’amics. D’aquests, n’hi va haver que em van demanar gràcies per solidaritzar-me amb el seu país.
Segurament som una minoria, però més dels que ens pensem aquells que donem suport a la majoria de col·lectius víctimes de les guerres i la injustícia.
Sabeu per exemple que sóc dels pocs que assisteixo amb assiduïtat a les concentracions que es fan tots els dimecres davant de la Casa Consistorial d’Amposta per donar suport als refugiats sirians, tal com vaig fer fa uns anys amb el poble palestí víctima de l’opressió exercida per Israel. També e vaig manifestar per di no a la guerra després dels atemptats de Madrid...
I divendres, si arribo a temps, (la manifestació està prevista per a les 19:00) acudiré davant la presó Model de Barcelona per a oposar-me a l’oblit dels crims del franquisme.
Per tant, la conclusió és que generalitzar no sempre és procedent i s’ha de pensar que hi ha gent que pot tenir motius importants per a emprendre determinades accions.
Afortunadament no tots els sers humans som iguals: ni tots els arriben de Síria son terroristes ni tots els d’aquí uns insolidaris.
Així que hipocresia més aviat gens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada