Hi ha una dita castellana que diu: Éramos
pocos y parió la abuela.
Això ve a
compte de la carta que el número dos del PSC i responsable d’acció política del
partit Antonio Balmón (alcalde de Cornellà de Llobregat) va publicar el passat
dia 26 d’agost al Periódico de Catalunya. Sota el títol de El dret
a existir, Balmón convidava a als crítics del PSC a marxar del
partit.
Sense
nomenar-los expressament, es referia a Marina Geli, Joaquim Nadal, Joan Ignasi
Elena i Àngel Ros, tots quatre membres d’una corrent crítica dintre del PSC i
partidaris de que es faci el referèndum sobre el dret a decidir. En aquesta
corrent també estaria, per exemple, la ulldeconenca Núria Ventura (membre del
corrent Avancem) i a tants d’altres
militants entre els qui m’incloc jo mateix.
A pesar de
que cap d’ells es volgués donar per al·ludit i, per tant, no van respondre en
públic a Balmón, si que ho van fer d’altres membres destacats del partit i tots
van coincidir en les seves declaracions. Un d’ells va ser Xavier Sabaté, membre
de la corrent oficial, que opinava que al PSC no hi sobre ningú.
No sé si
de fora es veu la situació igual que des de dintre. Potser sí. Però com a
militant he viscut les diferents etapes del socialisme català. Des de l’època
de Joan Raventós, qui va ser el primer secretari del partit, fins l’actualitat.
La catalanitat del PSC mai s’havia posat en dubte i sobre tot, durant els anys
en els que Pasqual Maragall va estar-ne al front. Segurament si Maragall encara
estigués en actiu i en la seva plenitud de facultats (recordo que pateix
alzheimer), otro gallo cantaría...
Però a
Maragall se’l van carregar entre ERC i el propi partit amb José Montilla al
capdavant. No obstant, mentre Montilla va ser el Primer Secretari, sempre va
tenir el meu suport i el vaig defensar d’aquells que posaven en dubte la seva
catalanitat per no haver nascut a Catalunya. El meu argument era senzill: Sentir-nos catalans per als que hem nascut
a Catalunya, no té cap mèrit, el veritable mèrit és sentir-se catalans aquells
que han nascut lluny de Catalunya i que han acabat identificant-se amb la
nostra manera de ser.
Després de
la més que previsible desfeta electoral a les autonòmiques del 2010, Montilla
tenia els dies comptats i aquest fet va permetre l’arribada de Pere Navarro
que, amb la seva política, sembla allunyar-se de la fins ara indiscutible
catalanitat del partit, per molt que ell defensi que no és així.
Tal com he
dit sovint, el problema del PSC és que pateix una manca d’espai polític propi
que, a la llarga, només el pot acabar en dos possibles finals: redefinir la
línia estratègica a la recerca d’un espai propi que contingui una política
veritablement d’esquerres i catalanista o refundar-se en un nou partit on,
segurament, no hi tindrem cabuda una bona part dels militants actuals.
Tal com
diuen els crítics, si els oficialistes no ens volen al partit per les
nostres idees separatistes, que ens expulsin. El cert és que el PSC
d’ara res té a veure amb el PSC de quan ens varem afiliar i que, pensàvem,
havia de transformar la societat de dalt a baix. I aquesta lliçó tan bàsica la
tenen molt clara els votants de sempre i, per això, cada vegada, els hi és més
difícil donar la confiança a uns dirigents que no han sabut adaptar-se als nous
temps i que sé senten més còmodes amb la idea d’una Espanya unida (per molt que
la vulguin vestir de federal) que d’un estat propi tal i com demana una
bona part de la societat catalana actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada