La passada setmana me va passar un cas curiós. Curiós perquè personalment no m’havia passat mai, tot i que tenia constància de que coses així podien passar.
Va ser quan vaig voler penjar el meu comentari diari a Facebook. No me’l deixava penjar en lloc: Ni al mur general, ni al meu propi, ni al de cap grup... Cada vegada me sortia una parrafada en anglès que quan ho llegies pensaves allò de: Ta Mare... (Per si de cas...) Al final la vaig posar al traductor de Google i me dia alguna cosa així com HTML no vàlid, prova més tard... Però més tard, res de res... Ni des del meu ordinador de sobre taula ni del meu mòbil... Me vaig començar a mosquejar... Al final vaig haver d’esborrar l’entrada al blog i la vaig tornar a penjar canviant el títol. Llavors sí, a la primera... Cap problema!
Quin títol havia posat? Les clavegueres de l’Estat. Sembla ser que als Sr. Facebook no li agrada que es parli de clavegueres de l’Estat... Igual és que està en nòmina de Gènova...
Quin títol li vaig acabar posat: Els tripijocs de l’Estat. El mot tripijoc sembla que no és tan malsonant.
Vull aclarir que el contingut era exactament el mateix, no li vaig canviar cap paraula, cap punt, cap coma... Ni tant sols l’acudit de José Luis Mora que vaig escollir per il·lustra-ho i que tenia la mateixa temàtica.
A la meva dona també van estar a punt de censurar-la. Pel 8 de març, ja sabeu, el dia de la dona treballadora, es va ficar com a foto de perfil una vulva mol artística. Per a res eròtica. Només veure-la li va agradar i va pensar que era un bon moment per a reivindicar el poder del feminisme i que millor símbol per a fer-ho que el que millor representa a les dones: una vulva.
Només penjar la foto, el Sr. Facebook li va enviar un missatge preguntant-li si havia penjat una imatge amb contingut pornogràfic. Va respondre que no (d’alguna manera responent allò es feia responsable d’haver-ho penjat) i ja no va tenir cap problema. Aquella imatge la va mantenir com a perfil durant alguns dies.
Me sembla inaudit que al segle XXI encara posin barreres a la llibertat d’expressió. Tant en un cas com a l’altre ho trobo senzillament desproporcionat. Puc arribar a entendre que a països amb règims dictatorials es veten segons quins continguts perquè poden ser susceptibles d’influir amb el pensament dels súbdits. O als Estats Units on hi ha una societat molt puritana...
Però en aquest país que la llibertat d’expressió és un dret constitucional, aquest tipus de coses no haurien de passar. Però ja sabem que passen i, desgraciadament més del que caldria.
Amb el règim de Franco hi ha via censura prèvia. Ara pràcticament no n’hi ha (bé, si Facebook), però cuita amb el que dius! Ja saps, si expliques un acudit sobre polítics del passat o sobre símbols catòlics pots acabar als jutjats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada