EL CURIÓS DISCURS DE PEPE BONO

Què he de dir d’aquest què no hagi dit? Com pot dir beneiteries com les que va dir ahir? Què si Catalunya és una nació fictícia... què si l’Estatut és com un fill no desitjat... Crec que la resposta que li va donar el Conseller d’Economia Antoni Castells és del tot encertada. Què li va dir? Què si també opinava així d’Espanya? Per molt socialista que sigui, primer és espanyol! Bé que ho va deure de mamar dels seu pare que era militar: ¡Ante todo, España sólo hay una! O alguna cosa semblant li devia de dir. I potser ignori que Catalunya va existir abans que Espanya. De diverses formes, la darrera, abans de la “unificació” amb Castella com a Corona d’Aragó. En quan a la divagació sobre l’Estatut només una cosa: és com un fill desitjat. La majoria de catalans volíem l’Estatut, però possiblement no aquest. Però els nostres fills tampoc són com nosaltres voldríem que fossin, com nosaltres què, segurament, tampoc hem estat els fills que esperaven els nostres pares. Però un fill sempre és un fill i amb tots el defectes i les virtuts, sempre l’estimes com a tal!

LA CURIOSA ACTITUD D'UN MEMBRE DE ETA

Avui va de fets curiosos. Resulta que Ramón Sagarzazu, històric membre de la banda terrorista ETA ha estat detingut quan anava a renovar el seu DNI (!) A cap només em venen dos motius pels qual l’han detingut. El primer és que s’ha deixat detenir. El segon és perquè és “tonto” de mena. Veig més normal el primer motiu. La gent quan es fa gran se’n cansa de quasi tot. Suposo que ell també, d’anys de lluita, de clandestinitat, de fugir de la justícia. No descarto fins i tot que col·labori amb la policia per a poder reduir la seva condemna, si se’l jutja i se l’acaba condemnant, es clar. Si ha segur pel segon cas, no sabia que la policia anava darrera seu? A més, a un fugitiu de la justícia què l’importa tenir el carnet renovat? Suposo que en casos així, la policia déu de posar alguna mena de marca a l’ordinador per a identificar els delinqüents o fora de la llei. Així que em pareix del més normal que la identificació fos relativament fàcil.

LA CURIOSA ACTITUD DE RAJOY

Explicava ahir en aquest mateix blog que Zapatero havia reptat a Rajoy a fer un debat televisat. El primer en molt de temps. Vaig ometre dir que, pareix ser, el debat tenia que fer-se a TVE. Rajoy s’hi ha negat per manca de pluralitat (Què poca memòria que tenen els populars, ja no se’n recorden de com va informar-se sobre la vaga general que es va fer a Aznar!) Diu que si vol tenir un debat amb ell ha de fer-se a una televisió privada (Antena 3, Tele 5 o la Cuatro) No sé si a hores d’ara Zapatero ha acceptat o no. Jo d’ell ho faria... quin problema hi ha? Mira que no segueixo els debats televisius ni les entrevistes, però aquest ho faria amb gust. M’agradaria veure con defensa Rajoy els grapats i grapats de mentides que han dit en tota aquesta legislatura. Us mantindré informats.

ZAPATERO Vs. RAJOY

En política, és més normal veure com el candidat de l’oposició a la presidència del govern sigui qui demana al candidat del partit que està governant tenir un cara a cara per a debatre programes electorals. Dit d’un altra forma, el més normal és que Rajoy tiri el guant a Zapatero per confrontar les seves propostes programàtiques. Però vet aquí que ha estat a l’inrevés! Ha segut l’actual President del Govern qui ha desafiat al cap de l’oposició. Això només indica una cosa: la fortalesa que té Zapatero i la seguretat de guanyar el cara a cara.
Recordem que en les darreres confrontacions no hi hagut cap cara a cara. La darrera vegada crec que va ser l’enfrontament entre Felipe González i José Mª Aznar. Després el vídeo del debat va circular per Internet i el va comentar el propi Felipe. Contava que a l’intermedi del debat Aznar va demanar que li apugessin el seient per estar a la mateixa altura (què no alçada) de l’altre. Felipe diu que s’ho mirava amb estranyesa! I no és estrany veient el complex d’inferioritat que tenia qui va ser el primer president del govern del PP.
A partir d’aquí, qui governava era reticent a acceptar un cara a cara. De vegades es dissolia amb l’entrada d’altres contrincants dels partits amb representació parlamentaria, per altra part, del tot lícit.
Però un cara a cara és molt més interessant. Cada contrincant té que fer valer el seu domini i no podrà rebre, al menys mentre estigui en antena, cap ajut exterior. El Tribunal Suprem ha reconegut el dret de fer el combat dialèctic entre els dos líders dels principals partits espanyols. Ara només falta que Rajoy accepti l’oferiment.