UNA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA (article aparegut avui a Vinaròs News)

Josep Pernau, veterà periodista, columnista diari del Periódico de Catalunya, exdirector de Diari de Barcelona i expresident de l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona, exdegà del col•legi de Periodistes de Catalunya, etc., aquests passats dies de Nadal va escriure un relat en tres capítols sobre la retirada de l’exercit republicà a través del territori de Catalunya. No era el primer cop que tractava el tema. Pernau, l’any 1989 escrivia “Diari de la caiguda de Barcelona”, publicat per Edicions B.
Recordo que el Periódico de Catalunya també va lliurar l’obra en capítols. Llavors, Miquel, el fill gran de mon tio Leonardo, exiliat com tants espanyols a França, li va voler regalar al seu pare. Mon tio la va rebutjar de forma enèrgica: no volia “reviure” aquella dolorosa etapa de la seva vida.
Leonardo Martí Verge va néixer al poble de La Galera (comarca del Montsià), situat al sud de Catalunya, el 20 de gener de 1920, fill de Leonardo Martí Muñoz i de Teresa Verge Segura i va ser inscrit al registre civil de la Galera dos dies després.
Mon tio Leonardo va tenir la desgràcia d’haver nascut, precisament, l’any 1920! Per tant va ser de la quinta del 41, es a dir, de l’anomenada “lleva del biberó”. Va ser cridat a files per part del govern de la II República Espanyola contra la rebel•lió feixista que havia promogut, entre altres, el general Francisco Franco.
Ell ha segut la persona que més vivències i anècdotes m’ha contat de la guerra civil. La història que us explicaré a continuació es va desenvolupar en tres etapes diferents de la seva vida: abans de començar la guerra, en un episodi de la mateixa i una vegada acabada la mateixa, ja al camp de concentració de França. Cal dir que, en els dos primers episodis, ell només va ser-ne testimoni mut dels fets...
Tot va començar un dia qualsevol a un lloc indeterminat als afores d’Amposta. Segurament proper on està la Cambra Arrossera de la capital del Montsià. La gent de la Galera baixa amb carro a Amposta per carregar palla d’arròs per a posar-la als corrals, pallisses, etc. Els protagonistes foren un guàrdia civil i un jove ampostí amb una bicicleta (més o menys de la seva edat) Els dos estaven discutint acaloradament mentre mon tio passava amb el carro i el matxo prop d’on es produïen els fets. De sobte, el guàrdia, va fer us de la seva baioneta i la va clavar a la roda de la bicicleta del jove. L’aire va començar a sortir mentre els gestos de ràbia i els crits anaven pujant de to.
El següent capítol va tenir lloc quan l’exercit republicà va cercar el castell de Miravet on s’havia fet fort un grup de guàrdia civils revoltats. Al cap d’uns dies de setge, quan se’ls acabaren les municions, van decidir rendir-se. El soldats republicans van fer posar el guàrdies que acabaven de fer presoner en fila per poder-los controlar millor. De sobte un soldat es va abalançar sobre un dels guàrdies tot clavant-li diversos cops. Efectivament, eren els mateixos protagonistes de l’escena anterior. Els altres soldats el van tenir que subjectar per a que l’incident no anés a pitjor.
Finalment, el tercer capítol, com ja he dit, va passar al camp de concentració de Argelès sur Mer, al Sud de França, una vegada acabada la guerra i quan mon tio ja s’havia retrobat amb els seus pares, tot just al passar per la frontera del Portús. Les condicions del camp eren molt dolentes. La gent (famílies, amics, etc.) havien d’improvisar amb escàs material els seus habitacles on poder dormir i resguardar-se de les inclemències del temps. Cada dia calia anar a buscar aliments i aigua als llocs destinats expressament per al subministrament dels refugiats. Tot just al passar per davant d’una d’aquelles tendes improvisades, va veure el que ell creia que era el pont d’Amposta, fet amb petxines de la mar. Un dia, mon tio Leonardo es va decidir i va apropar-se per a preguntar si eren del poble de la riba de l’Ebre. Quan va ser la seva sorpresa al trobar-se al jove ampostí! Mon tio li va començar a explicar el dia que el va conèixer, prop d’Amposta, sense haver tingut l’oportunitat d’haver-li pogut parlar. El jove ampostí, ràpidament, li va prendre la paraula i es va disposar a explicar-li el segon capítol. El meu tio el va tallar i li va dir que ell també havia segut testimoni presencial d’aquella segona trobada amb el guàrdia civil a Miravet.
Havien passat molts d’anys i finalment s’havien pogut parlar. A partir d’aquí no sé si la relació de tots dos va seguir o es va acabar, con s’acaba la relació amb tantes i tantes persones que vas coneixent al llarg de la vida.

3A CONCENTRACIÓ I 1A MANIFESTACIÓ A AMPOSTA PER LA GUERRA DE GAZA

Avui, a les 7 de la tarda, i com ja ve sent habitual (desgraciadament) unes 150 persones s’han aplegat a la plaça de l’ajuntament d’Amposta per demanar a Israel que acabi amb les hostilitats amb el poble de Gaza. Després de llegir un manifest per part d’un membre de la comunitat musulmana d’Amposta i també per un altre del Col•lectiu per la Pau i la Defensa de les Llibertats, els dos grups convocants dels actes, un altre membre del col•lectiu ha llegit una poesia a favor de la pau. Després s’ha guardat un menut de silencia per les víctimes innocents (sobre tot de les nenes i nens que hi moren cada dia) Per a finalitzar s’ha fet una petita manifestació que anat des de la plaça de l’ajuntament, pels carrers Major, Sant Josep, Alcalde Palau, Miquel Granell, avinguda de la Ràpita, per a tornar al carrer Major i arribar al punt de sortida. Un grup de policies locals i de protecció civil han acompanyat la manifestació, tallant el trànsit i vigilant la bona marxa de la mateixa. Els presents han quedat convocats per al proper dissabte a la mateix hora.

AJUTS PER A RESTAURAR EL LLEGAT DE CÉSAR MARTINELL

Ahir, diversos mitjans de comunicació es feien ressò dels ajuts que la Generalitat destinarà als cellers cooperatius obra de César Martinell, entre ells els de Pinell de Brai, Gandesa, Falset-Marsà i Cornudella del Montsant (fotos 1, 2, 3 i 4, respectivament)
Aquest ajuts ja van ser anunciats ara fa un any (precisament el 18 de gener de l’any passat en parlava en aquest mateix blog) I els seus orígens van ser la visita institucional que va fer el President Montilla a la capital de la Terra Alta el mes de juliol de 2007.
En les meves sortides pel nostre territori, vaig recalar a la Terra Alta el juny de 2006, en voltes de Sant Joan i vaig poder veure el lamentable estat en que es trobaven algunes d’aquestes instal•lacions, una d’elles, el Celler Cooperatiu de Gandesa declarat la 5a meravella de Catalunya per l’Associació Capital de la Cultura Catalana. D'aquelles sortides per Ulldecona (el Montsià), Pinell de Brai i Gandesa (la Terra Alta), Falset i Cornudella del Montsant (el Priorat), en va sortir un treball (o ruta) que es troba penjada a l'altre blog: El Tossal dels Tres Reis.
Dies després, la meva carta denúncia sortia a algunes de les principals publicacions diàries, com ara el Periódico de Catalunya o el Punt.
Així que no puc estar més d’acord amb que s’ajudi a restaurar un patrimoni cultural i a la vegada històric de les nostres comarques.
Però el que no sé, és si aquests ajuts també arribaran a Ulldecona on es troba un altre celler de César Martinell, provablement, el més degradat de tots. No està en ús des de fa dècades i crec que s’utilitza com a magatzem. Es troba al costat de la via del tren, a l’entrar al poble direcció cap al Sud.

SABÍEU QUÈ César Martinell era l’arquitecte del Departament d’Agricultura en el temps de la Mancomunitat de Catalunya i per això hi ha tants cellers que són obra d’aquest arquitecte?
Què a Ulldecona, a més del celler cooperatiu, a la plaça de l’Església hi ha una casa anomenada “de la Feligresa” que també és obra de Martinell?

OLIVERES REJOVENIDES

Les oliveres fins ara bimil•lenàries de la partida de l’Arion, al terme d’Ulldecona, de sobte s’han rejovenit. I sense fer-los-hi cap “lifting”, simplement els hi ha fet un estudi. Això és al menys el que dia Diari de Tarragona d’ahir i es remetia a un estudi que es va fer durant l’any 2008.
Segurament no sóc la persona més entesa en oliveres, però només veure la notícia, hi vaig discrepar de totes totes. Però pocs poden presumir de trobar-les sense cap mena d’ajut, ni d’haver-hi posat paranys (rateres) per als torts a sota mateix de les seves branques. Ni d’haver buscats espàrrecs pels marges dels voltants.
I perquè dic que hi discrepo. Els meus arguments no són científics, ni he fet cap tipus de prova als arbres per a extreure’n conclusions. Però els científics també, en molts dels seus treballs, utilitzen estudis comparatius i treballs de camp a base d’observacions dels animals, vegetals o minerals.
Ja fa uns quants anys, el Museu del Montsià d’Amposta va organitzar una sortida per a veure les olivers monumentals (diguem-les-hi així a partir d’ara) de la comarca del Montsià i també com es molia l’oli abans i ara. L’excursió ens va portar a Masdenverge com a primera destinació. Allí visitàrem la casa de turisme rural Molí de Rosquilles, feta allí on hi havia abans un antic molí d’oli i on encara es pot veure a la perfecció com eren abans: premsa de biga o “giny”, els cofins, les piques, etc. Després, al mateix costat del poble, sortint per un camí en direcció Tortosa i al costat del camí, s’hi trobava la primera olivera del recorregut. Se’ns va explicar que era molt difícil calcular una edat aproximada, ja que l’estudi dels anells del tronc (un anell per any), en aquest cas, no servia per fer l’estudi. Però l’edat la fixaven en 500 anys aproximadament. Des d’allí, a la cooperativa de Santa Bàrbara per veure el nou molí i les premses de la primera almassera que ja funcionaven de forma mecànica. Més tard, i després de passar per Godall, per la carretera de les Bruixes que va a Ulldecona, a la vora del camí hi trobarem uns altres exemplars monumentals. Finalment arribàvem al final de la nostra excursió visitant les estrelles de la mateixa: les fargues monumentals de l’Arion propietat de la família Porta-Ferré de la Galera. Un lloc, que, com he dit, em resultava molt familiar.
També, a la residència sanitària Verge de la Cinta de Tortosa, a l’arribar-hi i a l’esquerra, podeu veure un exemplar que, fins i tot, té no: La Sisqueta. Segons la inscripció és dels segle VIII. I us asseguro que la farga més gran de l’Arion és considerablement més gran.
Per acabar, us explicaré com he arribat a la meva conclusió. Tinc un trosset de terra (muntanya per als tortosins), herència dels meus pares, que era de ma iaia paterna, Cinta. Té 5,5 jornals i es troba a la partida de la Seniola, també al terme d’Ulldecona. Les oliveres les va plantar mon iaio ara fa (o farà) noranta un anys, els mateixos que tindria mon padrí (el germà gran del meu pare) si no hagués mort. Us ben assegura que, amb quasi un segle, el tronc és considerablement més petit (no té punt de comparació) amb qualsevol de les altres oliveres que he citat. I així ho creuen també els meus pares que, si d’alguna cosa són experts és en olieres, olives, garrofes i raïm!