(Aquest article l'ha publicat avui Vinaròs News)Corria l’any 1977 i els esdeveniments polítics s’anaven succeint a pressa feta. Quan només feia una mica més d’un any des de la mort del dictador Franco, aquell mes d’abril d’ara fa 32 anys, el govern de l’estat presidit per Adolfo Suárez, ens donava dues bones notícies. La primera era la legalització dels partits polítics, amb excepció del Partit Comunista d’Espanya, llavors liderat per Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, Nicolás Sartorius i d’altres, que ho seria el mes de maig següent. Però també un altre fet que em va marcar per sempre: la legalització dels sindicats Comissions Obreres (CC.OO.), la Unió General de Treballadors (UGT), la Unió Sindical Obrera (USO), etc.
Els que havien crescut sota el règim de Franco i no havíem tingut cap tipus de formació política (ni sindical, evidentment), totes aquelles notícies ens sobrepassaven una mica. No acabàvem de tenir clar el seu significat i ens perdíem entre tantes sigles i tants personatges “nous”, molts d’ells arribats de l’exili o sortits de la clandestinitat.
Per aquell temps jo treballava a Castelló en una empresa constructora de Barcelona ja desapareguda fa molts d’anys (BRYCSA) que va construir un internat per a la Diputació de Castelló a la part de dalt de la caserna militar i l’autopista, a la partida anomenada “Penyeta Rocha”. De dilluns a divendres ens allotjàvem a la Pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, a tocar de la “Farola”, a pocs metres del parc Ribalta. Recordo que a la casa de davant s’hi van col•locar uns cartells on es podia llegir: “U.S.O. Ya somos legales”. Segurament va ser el primer coneixement que vaig tenir dels anomenats sindicats democràtics u “horitzontals”, en contraposició dels “verticals” franquistes.
No obstant, la majoria dels afiliats de l’obra on treballava, estaven afiliats a Comissions Obreres. Això va fer que em decidís apuntar-me a dit sindicat. Així va ser com un dia de setembre de 1977, ja passades les primeres eleccions generals des de la mort del general, em vaig apropar a la seu que tenia aquest sindicat al costat del pont de l’Estat, al barri de Ferreries de Tortosa. En aquell moment, el seu Secretari General era Agustí Forner que, més tard seria diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC (medalla i placa President Macià 2008) També vaig conèixer José Cervera. La meva afiliació va durar fins 1982.
Aquell 1982 jo ja treballava a Vinaròs. Ho havia fer a Cerámicas Lores, S.L., al costat de la carretera d’Ulldecona i després a l’empresa de Juan Chaler, més tard convertida en societat limitada. Vaig pensar que per la meva ideologia política, el sindicat que més representava la meva forma de pensar era la UGT. Així va ser com vaig anar a donar-me d’alta a la seu que tenia al començament del carrer del Pilar, al costat mateix de la plaça Jovellar. Allí vaig conèixer un company que mai he oblidat: Rafel Genovés. Rafel, tenia un talent innat per a l’oratòria, a més d’unes profundes conviccions d’home d’esquerres i compromès. Va ser regidor de Serveis Socials en la primera legislatura i militant de la corrent crítica del PSOE Izquierda Socialista que, a Madrid, liderava Pablo Castellanos. Però els meus anys a Vinaròs en van permetre conèixer a un altre gran sindicalista, en aquest cas de CC.OO. Em refereixo a Anselmo Garcia. D’ell sempre recordaré una frase que em va repetir en més d’una ocasió: “Si tots els sindicalistes de la UGT fossin com tu, entre tots dos sindicats no hi hauria cap diferència”.
Una vegada acabada la meva etapa a Vinaròs, l’any 1986, el treball em va dur fins Tortosa. Al cap de molt poc, em vaig apropar a la seu que la UGT tenia al carrer Teodor González. El secretari general era el company Dionisio García, germà de l’actual secretari d’organització Lisardo Garcia. I l’administrativa del sindicat era Maria Beltran, avui alcaldessa de Tivenys, diputada provincial i assessora jurídica del sindicat.
La majoria d’aquelles seus sindicals eren les mateixes que havien tingut quaranta anys abans. Era el que s’anomenava “la devolució del patrimoni històric”. Amb l’avanç de l’exercit franquista, els sindicalistes, la majoria d’ells enrolats a les files de l’exercit popular, havien mort o marxat cap a l’exili. I les seus socials s’havien abandonat a la “seva sort” para ser ocupades posteriorment pels indicats del règim. La degradació d’aquell vell edifici era manifesta.
Durant els anys de la dictadura, el primer dia del mes de maig, al calendari espanyol, figurava com el dia de “S. José Obrero” i l’organització sindical espanyola portava fins l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid, tota una representació “regional” de los “coros y danzas de la sección femenina” (branca de la Falange) A l’arribada de la democràcia, l’1 de maig és commemora el dia internacional del Treball. Tradicionalment, els sindicats majoritaris surten al carrer per a reivindicar drets laborals a l’Estat i a les diferents organitzacions empresarials. Aquest anys més que mai la defensa dels llocs de treball ha estat la constant de totes les manifestacions, molt més participatives que els anys precedents.
