AMARG, ASPRE I AMB REGUST D’AGREDOLÇ

Que el debat del ple de la nació no seria per a Zapatero un camí de roses ja sé sabia abans de començar. Així, els retrets amargants del líder de l’oposició Mariano Rajoy i les rèpliques del president, entraven dintre del guió que s’intueix en aquests casos.
Però la resta dels grups de l’oposició que van intervenir ahir no es van mostrar molt més benèvols. Els seus discursos van ser aspres sobre tot en temes com la crisi i les mesures que s’han d’adoptar, finançament (en el cas dels grups catalans, etc.)
Conten les cròniques d’avui que Zapatero va fer un guany cap a la seva esquerra política. Mentre que els partits d’esquerra diuen que s’ha quedat curt i CiU ho qualifica de “gir centralista”.
No entraré a valorar les grans mesures que va proposar ahir el president. Segurament els dos que han tingut més repercussió són els ajuts directes per la compra d’automòbils i les limitacions a les deduccions per habitatge habitual a l’impost de la renda. Només una consideració, les coses, tal com es posen, es poden treure i a l’inrevés. Encara que hi ha coses que en el transcurs dels anys i amb canvis de govern, no s’han modificat. Estic parlant, per exemple, de les prestacions per atur que va ser Aznar qui les va fer tributar i encara segueix així.
El que més m’ha cridat l’atenció del debat és que Rajoy no proposés cap mena de mesura per a “pal•liar” la crisi (vegeu que no parlo de sortir, ja que això ho han de fer tots els països plegats, però hi ha mesures específiques per a cada país segons les principals fonts de la seva economia)
La principal mesura que adoptaria el PP és la “regulació” del mercat de treball. Es a dir: abaratiment dels acomiadaments i temporalitat a les contractacions. I perquè no ho diu? Perquà dintre de tres setmanes i escaig hi unes eleccions europees que volen guanyar i convertir-les en una espècie de primàries. Llavors perquè critiquen quan Zapatero “amagava” la crisi que se’ns venia al damunt?
El PP ha passat d’usar com a arma “llançadora” contra el govern el terrorisme de ETA a les xifres d’atur que tenim. Ningú podrà dir que no s’han sabut adaptar als temps... I que no tinguin sentit de l’oportunitat!
Però si tenim en compte que la seva secretaria general (la Soraya Saenz de Santamaria) va dir que farien una crítica constructiva i que portarien a debat les seves mesures... Queda clar que d’això, res de res.
Però de tot el que he llegit avui, hi ha una cosa que m’ha donat que pensar. Es tracta d’una frase de Duran i Lleida que diu així: “El que Espanya necessita España són líders disposats a perdre vots a costa de prendre mesures que no sempre seran populars”. I què més? Qualsevol mesura antipopular i que faci perdre vots, també fa canviar governs! I els nous governants, seguiran aplicant les mateixes mesures? El que calen són mesures efectives que ajudin les economies familiars per a fomentar el consum i les petites empreses que són les que més ocupació donen. Sobre aquestes darreres, una de els mesures d’ahir va ser la reducció de 5 punts a l’Impost sobre Societats sempre que no perdin llocs de treball. I les empreses familiars, per exemple, que no siguin societats, es a dir, els autònoms? També cal prendre mesures que els redueixin, per exemple l’impost de la renda. I per als aturats, estaria bé tornar a allò que deia abans: que l’atur no els imputés a l’hora de declarar..
Per acabar, Zapatero va tornar a deixar els catalans amb un gust agredolç a la boca. Encara que moltes mesures proposades ahir fossin del gust d’altres grups, és evident que allunyar el tema del finançament fins els 15 de juliol quan s’havia promès (la darrera vegada) que es tancaria el mes de maig, no ens pot acontentar. El retard ja serà de quasi un any... I espera’t!

Al debat sobre l’estat de la nació, a part del PP, qui estarà especialment crític amb el govern serà CiU. Avui ho anuncia el Periódico: “CiU planteja la sessió com una moció de censura”.
I és que hi ha coses que la federació nacionalista no li perdona al govern. A part de l’acord verbal que vans “subscriure” Mas i Zapatero per a fer president de la Generalitat al segon i que, tal com es sospitava Arturo va fer públic fa uns mesos, la darrera “porta tancada” en que s’ha trobat CiU, és el tema del transvasament del Roine. Efectivament, tal i com es va fer públic la passada setmana, el govern de l’estat, descarta definitivament transvasar aigua del riu francés per al subministrament de Barcelona. A la investidura de Zapatero, aquest es va comprometre a estudir-ho a canvi del seu vot favorable. Zapatero “ha tornat a fallar” als nacionalistes catalans...
Jo em pregunta des de fa molt de temps el perquè de la insitència de CiU amb el transvasament del Roine. Quines són les veritables causes? Pareix que amb la posada en marxa de la dessaladora del Prat de Llobregat anuncida per al més de juny i que serà la que més aigua dessalarà d’Europa (200.000 m3/dia), el transvasament és del tot innecesari.
Precisament aquest va ser un dels arguments que va fer servir el govern del PSOE per a donar la negativa als “convergents”. Els altres van ser l’elevat cost (més de 400 Km. de canonades), l’impacte medio-ambiental que suposa, etc.
La tossuderia del CiU s’ha d’entendre des de una prespectiva econòmica. Els interesos de CiU i el seu entorn relacionats amb món de la construcció a Catalunya és del tot conegut. I això vol dir una cosa: diners. Crec que no estic descobrint res de nou, ja que aquestes relacions pareix que estiguin més que provades...
Tornant al debat d’avui, pareix que el govern d’Espanya no farà massa cas a les crítiques que faci Duran i Lleida en representació del seu grup.
En canvi si que prestarà una major atenció a les que li llançarant des de les files del PP. Segons he pogut saber, l’estratègia socialista serà en dos sentits. El primer lloc, tractaran de demostrar que la crisi ha estat creada precisament per pels que defenses les mateixes teories que els populars. I en segon lloc que les tories que defensa el PP són neoconservadores i que van en contra de la majoria dels trebaladors i treballadores del país i encaminades a protegir, precisament, els estaments socials més elevats i propers als populars.

OBRAS SON AMORES...

Y no buenas razones... Així almenys diu la dita castellana. I potser així ho entendria Zapatero, ja que per molt del Barça que sigui no està demostrat que parli o entengui el català (encara que sigui amb la intimitat... com “aquell”)
Demà començarà el debat de la nació. Un dels plens més importants de l’any juntament amb el debat de pressupostos. Demà Zapatero no s’hi juga molta cosa, potser el prestigi i poc més.
No obstant si que permetrà veure els suports parlamentaris que té actualment (quina diferència amb la legislatura anterior que, tret del PP, la resta de grups li donaven costat quasi en la totalitat...) Ara no. La segona legislatura (quan es dóna el cas) ha de ser per anar tancant “pàgines”. La primera seria per a presentar projectes i solucionar els temes més immediats. Seria (disculpeu-me el qualificatiu) de transició. Però no es pot governar permanentment així. Hi ha grans temes d’estat que s’han d’afrontar i resoldre amb diligència i eficàcia. I queda clar que, en alguns d’aquests temes, Zapatero, no ha sabut agafar el “toro per les banyes” i acabar-los de forma encertada. M’estic referint, evidentment, en temes com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el finançament, etc. I quan parlo de Catalunya, no és que no sé que a d’altres comunitats autònomes els passa el mateix, és que el que passa allí, poc m’importa, sinó és que es crea un greuge comparatiu amb nosaltres, com el finançament tancat amb Andalusia poc abans que el seu president, Manuel Chaves, fos elegit ministre del seu govern.
Avui llegeixo al Periódico de que en el debat de demà vol fer gestos cap a Catalunya i cap a d’altres partits de l’esquerra. No en volem més de gestos! El finançament, per exemple, després d’incomplir sistemàticament tots els terminis haguts i per haver, van dir que es tancaria aquest mes de maig. Com aquell que diu ja han passat quasi dues setmanes i res de res...
El debat que es produirà a partir de demà, no és una moció de confiança, ni molt menys de censura. S’aprovaran resolucions que, el govern, complirà o no. Però sobre tot, es veuran els suports de cara el transcendental ple de pressupostos del proper octubre.
Fins allí té marge de maniobra Zapatero. Sap que no pot comptar amb “nacionalistes” catalans i bascs, perquè han perdut els respectius governs de les seves comunitats i culpen, en bona part, el govern central. I, evidentment, com ens recordava aquest matí Francino a la SER, tampoc el PP de Rajoy. Qui queda? ERC i ICV-EUA, al Congrés són minoria, com també ho és EU. Esgarrapant per aquí i per allà, potser pugui aconseguir els 176 vots de la tranquil•litat. Encara que presumeixo més abstencions que vots favorables de fora del grup socialista.

ELS SINDICATS DEMOCRÀTICS

(Aquest article l'ha publicat avui Vinaròs News)Corria l’any 1977 i els esdeveniments polítics s’anaven succeint a pressa feta. Quan només feia una mica més d’un any des de la mort del dictador Franco, aquell mes d’abril d’ara fa 32 anys, el govern de l’estat presidit per Adolfo Suárez, ens donava dues bones notícies. La primera era la legalització dels partits polítics, amb excepció del Partit Comunista d’Espanya, llavors liderat per Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, Nicolás Sartorius i d’altres, que ho seria el mes de maig següent. Però també un altre fet que em va marcar per sempre: la legalització dels sindicats Comissions Obreres (CC.OO.), la Unió General de Treballadors (UGT), la Unió Sindical Obrera (USO), etc.
Els que havien crescut sota el règim de Franco i no havíem tingut cap tipus de formació política (ni sindical, evidentment), totes aquelles notícies ens sobrepassaven una mica. No acabàvem de tenir clar el seu significat i ens perdíem entre tantes sigles i tants personatges “nous”, molts d’ells arribats de l’exili o sortits de la clandestinitat.
Per aquell temps jo treballava a Castelló en una empresa constructora de Barcelona ja desapareguda fa molts d’anys (BRYCSA) que va construir un internat per a la Diputació de Castelló a la part de dalt de la caserna militar i l’autopista, a la partida anomenada “Penyeta Rocha”. De dilluns a divendres ens allotjàvem a la Pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, a tocar de la “Farola”, a pocs metres del parc Ribalta. Recordo que a la casa de davant s’hi van col•locar uns cartells on es podia llegir: “U.S.O. Ya somos legales”. Segurament va ser el primer coneixement que vaig tenir dels anomenats sindicats democràtics u “horitzontals”, en contraposició dels “verticals” franquistes.
No obstant, la majoria dels afiliats de l’obra on treballava, estaven afiliats a Comissions Obreres. Això va fer que em decidís apuntar-me a dit sindicat. Així va ser com un dia de setembre de 1977, ja passades les primeres eleccions generals des de la mort del general, em vaig apropar a la seu que tenia aquest sindicat al costat del pont de l’Estat, al barri de Ferreries de Tortosa. En aquell moment, el seu Secretari General era Agustí Forner que, més tard seria diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC (medalla i placa President Macià 2008) També vaig conèixer José Cervera. La meva afiliació va durar fins 1982.
Aquell 1982 jo ja treballava a Vinaròs. Ho havia fer a Cerámicas Lores, S.L., al costat de la carretera d’Ulldecona i després a l’empresa de Juan Chaler, més tard convertida en societat limitada. Vaig pensar que per la meva ideologia política, el sindicat que més representava la meva forma de pensar era la UGT. Així va ser com vaig anar a donar-me d’alta a la seu que tenia al començament del carrer del Pilar, al costat mateix de la plaça Jovellar. Allí vaig conèixer un company que mai he oblidat: Rafel Genovés. Rafel, tenia un talent innat per a l’oratòria, a més d’unes profundes conviccions d’home d’esquerres i compromès. Va ser regidor de Serveis Socials en la primera legislatura i militant de la corrent crítica del PSOE Izquierda Socialista que, a Madrid, liderava Pablo Castellanos. Però els meus anys a Vinaròs en van permetre conèixer a un altre gran sindicalista, en aquest cas de CC.OO. Em refereixo a Anselmo Garcia. D’ell sempre recordaré una frase que em va repetir en més d’una ocasió: “Si tots els sindicalistes de la UGT fossin com tu, entre tots dos sindicats no hi hauria cap diferència”.
Una vegada acabada la meva etapa a Vinaròs, l’any 1986, el treball em va dur fins Tortosa. Al cap de molt poc, em vaig apropar a la seu que la UGT tenia al carrer Teodor González. El secretari general era el company Dionisio García, germà de l’actual secretari d’organització Lisardo Garcia. I l’administrativa del sindicat era Maria Beltran, avui alcaldessa de Tivenys, diputada provincial i assessora jurídica del sindicat.
La majoria d’aquelles seus sindicals eren les mateixes que havien tingut quaranta anys abans. Era el que s’anomenava “la devolució del patrimoni històric”. Amb l’avanç de l’exercit franquista, els sindicalistes, la majoria d’ells enrolats a les files de l’exercit popular, havien mort o marxat cap a l’exili. I les seus socials s’havien abandonat a la “seva sort” para ser ocupades posteriorment pels indicats del règim. La degradació d’aquell vell edifici era manifesta.
Durant els anys de la dictadura, el primer dia del mes de maig, al calendari espanyol, figurava com el dia de “S. José Obrero” i l’organització sindical espanyola portava fins l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid, tota una representació “regional” de los “coros y danzas de la sección femenina” (branca de la Falange) A l’arribada de la democràcia, l’1 de maig és commemora el dia internacional del Treball. Tradicionalment, els sindicats majoritaris surten al carrer per a reivindicar drets laborals a l’Estat i a les diferents organitzacions empresarials. Aquest anys més que mai la defensa dels llocs de treball ha estat la constant de totes les manifestacions, molt més participatives que els anys precedents.