DELEGATS O COMISSARIS

Aquesta setmana està previst que Mas nomeni els delegats del govern dels diferents territoris de Catalunya: Lleida, Tarragona, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Pirineus. En principi només Barcelona podria quedar pendent (la setmana passada encara hi havia dubtes sobre qui seria la persona escollida)
Poques sorpreses, per no dir cap. A tots els territoris esmentats, el delegat serà el màxim representat de la Federació de CiU. Curiosament tots militants de CDC i homes. Així, a les Terres de l’Ebre l’elegit seria (serà) Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i diputat electe a les passades eleccions autonòmiques.
A priori, sembla que, una vegada més, CiU opta per posar una mena de “comissaris polítics” per controlar els diferents territoris de Catalunya.  
Xavier Pallarès no s’ha fet famós precisament pel seu tarannà dialogant. Públics han estat els continus enfrontaments dialèctics amb l’altre pes pesant de la política terraltina i representant en aquest cas de l’UPTA-PSC. Em refereixo a Joaquim Paladella, alcalde de Batea i diputat al Parlament les dues legislatures anteriors.
Encara recordo que ja fa uns anys, quan Xavier Pallarès encara portava poc temps en política es va molestar molt perquè algú el va qualificar com a “cacic”. L’argument que va fer servir és que una persona jove com ell (per aquell temps rondava els 40 anys) no podia ser un “cacic”. Recordo que vaig pensar: “Només cal donar-li temps”. I temps ha tingut per aprendre’n...  
I com  per a mostra un botó, recordo que els meus companys de partit em van contar que en unes passades eleccions (igual van ser les darreres generals, no ho recordo amb seguretat), dos companys van anar fins al “seu poble” a fer un acte electoral. El local estava reservat, l’hora anunciada, els oradors que hi tenien que intervenir, també... Però a l’acte només hi van assistir els dos socialistes i l’algutzil que era  l’encarregat d’obrir-los la porta del casal.
Sembla ser que l’alcalde havia “recomanat” als seus conciutadans "no assistir-hi”. Suposo que per no alterar la salut mental de la gent del poble.

Després vindrà la designació dels delegats territorials de les diferents àrees. En parlarem.   

NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 

 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució

email protegit

Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.

NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...

Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...

De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!

Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.

També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.

Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.

 

I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...

Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...

Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.