UNS PINOTXOS DE CARN I OSSOS

“Por supuesto que me compro los trajes”. Aquesta va ser la resposta contundent que va donar Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana a la pregunta per a “lluïment” un dels seus diputats.

En català, “traje” es diu vestit. Una paraula que, personalment, no m’agrada gents ja que es presta a una seriosa confusió amb els vestits que usen les dones. Potser sigui una dels pocs conceptes que no tenim una solució clara i específica. Vulgarment li diem “tratge” i ens quedem tan amples.

Evidentment Francisco Camps va mentir. Tothom sabia (fins i tot D. Mariano Rajoy) que Camps havia rebut vestits de la trama Gürtel com a compensació dels contractes per a organitzar tot tipus d’esdeveniments que els havia adjudicat la “Cheneralitat”. El jutge li demana a Camps més de 40.000 euros, és a dir més de 6,5 milions de pessetes. Una xifra que des del PP es considera exagerada i que jo considero que insignificant per a una persona com el president valencià encara que, segons les llibretes d’estalvis que va mostrar, no tingui aquests diners. Per a una persona com Camps que va permetre que la Gürtel s’escampés per la seva comunitat con una teranyina, el preu, hauria de ser polític, el tema econòmic hauria de quedar en un segon pla.

L’altra “pinotxa” és la secretaria general i ma dreta del president nacional Mariano Rajoy: Maria Dolores de Cospedal. La “bien pagá” (tal i com sé la coneix popularment)

Cospedal va acusar sense cap mena de proves que “els socialistes estaven al darrera d’uns seguiments que va patir l’alcaldessa de Ciudad Real”. Ara s’ha sabut que les investigacions les va encarregar un funcionari del propi ajuntament que havia rebut setge laboral per par de l’alcaldessa.

Ara, ni la Cospedal ni Camps volen opinar sobre aquests temes. Serà pel alguna cosa?

Podeu llegir l’interessant article d’Enric Sopena sobre Rajoy i Camps. 

CIU D’AMPOSTA JA TÉ CANDIDAT

Certament, l’elecció d’en Manel Ferré (el doctor Ferré, Manolito o simplement Manel, depenent de qui li diu) no ha estat cap sorpresa. Crec que si hi hagués hagut una porra tothom hauria apostat per ell. De fet el van escollir per aclamació.

De tots els candidats que hi hauran a Amposta per a les properes municipals, de sortida és el que té més números de ser escollit alcalde (vaja, reelegit)

Fins ara, segons el setmanari la Veu de l’Ebre ja estan nomenats (volia ficar “nominats”) ell mateix, el d’ERC, Adam Tomàs i el del PSC, Antoni Espanya. De totes formes, jo també aposto por Guillermo Martínez, com a cap de llista del PP, Salvador Queral per ICV-EUA i Germán Ciscar per PxC. Fa temps es va parlar d’una possible llista independent. Molt probablement, quan manquen tres mesos i escaig per a les municipals, si no s’ha presentat, ja no ho farà. És difícil treure uns bons resultats en tant poc marge de temps.

Però tornem al candidat que ens ocupa avui. Durant els quatre anys que porta al front de l’ajuntament, Manel Ferré, no ha aconseguit treure’s de sobre la figura del seu antecessor. Estic segur que hi ha gent que quan parla de “l’alcalde”, encara es refereix a l’avui senador espanyol. Durant 20 anys va ser el seu mentor. És va fer políticament a la seva ombra i li deu a ell estar al lloc que avui ocupa políticament parlant.

Amb els 4 darrers anys, CiU ja en porta 24 governant la capital del Montsià. 20 amb majoria absoluta. Temps suficient per adquirir, per una part, experiència de govern, però per l’altra tota mena de “tics”, no sempre positius.

Aquests “tics”, fins i tot els han agafat companys (o companyes) del seu equip sense portar tant de temps com ell a l’ajuntament, la qual cosa no és gens bo. Alguns d'ells s'han acabat convertint en polítics "professionals" i de perdre les eleccions, tindrien difícil trobar un lloc de treball fora de l'administració local.

Amposta haurà de triar una vegada més entre els qui els han governat en els darrers anys i que representen l’amiguisme i el sectarisme polític i un canvi real que doni un nou aire a l’ajuntament amb l’arribada de noves idees i d’il·lusió.       

LES RELACIONS ENTRE CATALUNYA I ESPANYA DES DEL PUT DE VISTA DE MANUEL MILIÁN MESTRE, EXDIPUTAT DEL PP

Manuel Milián Mestre és un periodista que col·labora habitualment amb el programa “els Matins” que dirigeix i presenta Josep Cuní i el diari “el Periódico de Catalunya”. Va ser fundador d’Aliança Popular i diputat pel PP.
Originari de la comarca dels Ports, concretament del Forcall, va estudiar al seminari de Tortosa, ja que els seu oncle era el rector del Perelló. Allí va fer una gran amistat amb “calero” Joan Rebull Llambrich, que va ser capellà d’Alcanar. Rebull va ser molt conegut en l’etapa de “militant” antinuclear allà pels anys 70 i principis dels 80.
Per fires d’Amposta d’ara va fer dos anys, Rebull va fer una exposició de pintura a la sala de Caixa Tarragona d’Amposta. Per a l’esdeveniment fa convidar als més íntims familiars i amics, entre ells Manuel Milián. Rebull i jo ens varem conèixer l’any 1983, quan el PSC va fer el congrés extraordinari a Barcelona que va escollir Raimon Obiols com a primer secretari del partit.
Aquell dia, vespra de Fira Amposta, Rebull em va presentar a Manuel Milián amb qui vaig poder conversar una estona. Em va parlar molt malament de José María Aznar de qui em va dir: “Ell ha segut president del Partit Popular, però mai podrà dir que va ser fundador com ho vaig ser jo...”. També em va dir que “considerava un error històric el paper del PPC arran del Pla Hidrològic Nacional”.
El passat dilluns, Manuel Milián va escriure un article al Periódico de Catalunya on criticava l’actitud líder popular d’Andalusia Javier Arenas amb el títol de “Arenas, l’adversari”. D’aquest article se’n va fer ressò el diari digital progressista “el Plural” que dirigeix l’Enric Sopena.
Avui, Manuel Milián torna a publicar un nou article que, amb el títol de “De la lògica a la coherència” i parla de els relacions entre Espanya i Catalunya. Entre d’altres coses diu: “Mai he estat independentista, ni crec ser-ho, però les circumstàncies i la realitat porten a determinades conclusions” i també: “Em dol Espanya pel seu tracte amb Catalunya, perquè no aplica el principi de justícia distributiva”.

Pel seu interès, l’he volgut reproduir:

DE LA LÒGICA A LA COHERÈNCIA (Manuel Milián Mestre)

Segons Miguel de Unamuno, per comprendre la història sempre és aconsellable penetrar en la intrahistòria. A la meva vida ha estat sempre una màxima: conèixer la interioritat de les coses, els fets o els procediments. El periodisme, a més d'un compromís ètic amb la veritat, és un afany de penetrar analíticament en el ventre de la realitat. Per més cínic que es pugui ser, no comprenc que un periodista de pro pugui sobrevolar les causes dels fets, tal com abans-d'ahir va fer enraonadament -però no raonablement- Victor Mallet al justificar a Catalunya Ràdio el seu article inculpatori sobre el deute espanyol i Catalunya. La meva primera reacció va ser detestar la dialèctica que ignora el procediment de la lògica en el coneixement segons Aristòtil: «No hi ha efecte sense causa, i una causa proporcionada». L'efecte és l'actual penúria financera de Catalunya. La causa és l'estrangulament financer català en funció de les transferències fiscals a l'erari espanyol. Catalunya aporta a Espanya més del doble del que rep anualment, igual que les Balears i el País Valencià. ¿Això és intel·ligible o apreciable per a un periodista britànic que no admeti ser manipulat per la doctrina oficial de determinats governants o grups manipuladors del centralisme espanyol?
Aristòtil mateix reconeixia que «saber és recordar-se'n»; cosa que exigeix la seva pròpia coherència. Si al marge de la lògica resulta difícil el coneixement científic, l'oblit arrisca gairebé sempre la bona salut de la coherència, al capdavall font de l'autoritat i el crèdit personal. Jo he pogut cometre errors en el passat, però mai incoherències, malgrat maledicències, falsedats o calúmnies. Sempre he mirat de ser coherent, fins i tot quan creia en la unitat com a element axial d'Espanya. La meva unitat era la del mosaic, no la de la unicitat compacta. Espanya per mi, fa 35 anys, era un mosaic de diferències i no una univocitat. A partir de la meva experiència nord-americana als anys 80 vaig descobrir la unió formulada des de la voluntat integradora de les parts: el federalisme dels EUA. Ex Pluribus Unum (De moltes parts, un), segons el seu emblema. Al meu retorn es va convertir en axioma per mi el fet que només respectant la identitat de les parts es podia assolir l'autèntica unitat.
A partir d'aquesta convicció el meu discurs polític va avançar d'acord amb la conclusió final per la via de la lògica, no de l'emocionalitat ni de les conveniències com fan els polítics genuflexos. Maquiavel i la conveniència són la seva via binària cap al poder. Per un exprofessor d'Ètica a la universitat, com és el meu cas, Maquiavel té regust de pecat, i els seus consells són un paroxisme de cinisme portat a la governació dels pobles. Per això mateix mai em vaig adaptar als oportunismes de la via partidària, fins i tot del partit que amb Fraga vam fundar a les acaballes del franquisme. Per elemental escrúpol intel·lectual, no em vaig agenollar ni al PP ni al grup parlamentari entre el 1989 i el 2000. Un error polític, potser; per tant, era lògic que se m'exclogués per les incomoditats reiterades, tal com em va confessar al Congrés una ministra d'Aznar: «T'has convertit en un torracollons». ¿Amb el meu caràcter de fundador del partit original del qual procedeix el PP, m'havia de sotmetre a conveniències amb la direcció si discrepava en el meu interior? Lògica va ser la meva exclusió del PP mitjançant un intent de càstig a les llistes del 2000, gràcies a intrigues de gent com Arenas i Piqué, advinguts al PP d'altres deveses polítics de màxima ambició de poder.
Vaig tornar als meus orígens: reflexionar, escriure i guanyar-me la vida amb la meva feina. Deu anys han bastat per focalitzar la meva coherència amb la realitat. La lògica d'alguna manera m'ha conduït a reconèixer la tremenda injustícia amb què es tracta Catalunya, a la qual s'esprem fiscalment, amb la qual s'excedeixen els que no li reconeixen l'esforç, la solidaritat extrema des del punt de vista fiscal, el dret a la seva cultura i a la seva llengua, que alguns tracten d'instrumentar per obtenir vots espanyols. És a dir, Catalunya com l'ase dels cops. Aquest és el punt d'arribada de la meva reflexió intrahistòrica, que d'alguna manera es va manifestar -o es va excedir- aquest dimarts a la tertúlia de Catalunya Ràdio al sorprendre'm l'estranya manera britànica del corresponsal del Financial Times. La lògica de l'anàlisi em va arrossegar a la conclusió de la independència com a única sortida a tanta demolidora incomprensió. La coherència personal, per altra part, em va abocar a la sincera transparència. Jo no he estat mai independentista, ni crec que ho sigui ara; no obstant, les circumstàncies empenyen a determinades conclusions de la mà de l'anàlisi de la realitat, que diria Marx. No em surt el que vull, em surt el que és, el que es percep al marge de gustos, conviccions o volences. Em dol Espanya pel seu tracte a Catalunya, perquè no aplica el raonable principi de la justícia distributiva que en la meva formació tomista em van ensenyar. Probablement, una vegada més, al meu admirat Ciceró li sobren motius per asseverar que «no hi ha cosa que els humans tractin de conservar tant ni que administrin tan malament com la seva pròpia vida». ¿Potser vaig desaprofitar 30 anys de la meva vida en la política?
Exdiputat del PP.

SUSPESOS!

Ahir es va fet pública l’enquesta que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer durant el mes de gener. La principal conclusió és que, de fer-se ara les eleccions generals previstes per a la primavera que ve, el PP trauria una avantatge al PSOE de 10 punts (44,1 a 34) i fregaria la majoria absoluta.

Però a part d’aquesta conclusió se’n extrauen d’altres també força importats com són les valoracions dels principals líders polítics.

Rodríguez Zapatero només obté un 3,30. O sigui que no aprova ni de lluny. Pitjor nota treu encara el principal líder de l’oposició i aspirant a rellevar a Zapatero com a president del govern. La nota de Rajoy és d’un 3,25. Evidentment, si analitzem les dues notes, podreu treure moltes conclusions. La primera seria que si el PP és el partit més valorat i Rajoy obté una nota més baixa que Zapatero, vol dir que a molta gent que diuen que votarien els populars, no volen Rajoy com a cap de llista i preferirien un altre candidat.

La baixa nota que li donen a Zapatero s’entén per moltes coses. Sobre tot per les mesures impopulars que li ha tocat prendre al seu govern, pel desgast que li ha comportar la gestió de la crisi econòmica, per la pèrdua d’imatge de líder, etc. Llavors, pregunto: “Què ha portat a Rajoy treure una nota tan baixa?” Difícil de contestar, ja que Rajoy no governa i per tant ni ha tingut que “sortejar” la crisi, ni li ha calgut prendre mesures com abaixar el sou dels funcionaris, ni apujar l’IVA, etc. El que li passa a Rajoy, simplement, és que no té imatge de líder i que des de l’oposició no ha proposat cap mesura per a sortir de la crisi i a més s’ha comportat, en mots de casos, de forma irresponsable. Després de la visita de l’Angela Merkel es va limitar a dir. “Les mesures que ha proposat Angela Merkels són les mateixes que aplicaria el PP si fos al govern”. “Plas, plas, plas...” (aplaudiments per al Sr. Rajoy) Sense ser economista, ni polític, ni res que s’hi a sembli, qualsevol ciutadà del carrer hauria pogut dir el mateix i quedar-se tan ample!

Dels líders dels diferents partits, a qui més bona nota li posen és a Duran Lleida (UDC), un 4,40. Per tant, també suspèn. Sempre he pensat que Duran Lleida dóna a Espanya una imatge que realment no té. Sol anar de bo i d’home d’estat, però la realitat, penso, és molt diferent.

Rosa Diez (UPyD) obté un 3,75, una mica millor que els dos principals líders. La ex PSOE ha demostrat ser una espanyolista de cap a peus i, actualment, està molt més prop del PP que del seu anterior partit. Un partit que no li va donar el protagonisme que volia Diaz i que per això va acabar abandonant.

L’únic polític que aprova que no lidera cap formació política, sabeu qui és? Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiós, no? Un polític que després de tants i tants anys ocupant llocs de responsabilitat aconsegueix “aprovar” (5,32), vol dir alguna cosa. Fins i tot els qui votarien al PP li donen una bona nota.

En aquests dies que a Catalunya es debat sobre com millorar l’ensenyament per a que no hagi tant de fracàs escolar, es a dir, suspensos, una de les mesures que es vol recuperar són els exàmens de setembre. Estaria bé que els nostres polítics tinguessin una segona oportunitat per a veure si “passen el curs”. Però molt em temo que després de la primavera que ve, alguns dels que per alguns dels qui es presentaran a les eleccions, serà la seva darrera oportunitat. Si llavors no “aproven”, “suspendran” per sempre.