BYE, BYE, BOI, BOI

Dimarts el conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya Boi Ruiz va tornar a llançar un globus sonda. Aquest cop va parlar de l’obligatorietat de contractar mútues privades de Salut per aquells treballadors que “guanyin més”. El problema sempre ve quan s’han de fixar els límits: a partir de quan? No ho va dir.
Però el senyor conseller sap que Catalunya no té competències per a decidir coses així, per tant, la seva proposta, era més un suggeriment per al nou govern del PP quan aquest comenci a governar que una altra cosa.
A Espanya d’experiències amb mutualitats ja n’hi ha. Fa anys, quan tots els funcionaris eren l’Estat, cotitzaven la Mutualitat General de Funcionaris de l’Estat (MUFACE) Una vegada traspassades les funcions a les CC.AA., els seus funcionaris van passar a cotitzar al règim general de la Seguretat Social. Totes són estatals i són o han estat obligatòries per als funcionaris del seu àmbit.  

A part de MUFACE, també està la ISFAS (per a les Forces Armades) i en altre temps n’hi havia més com la MUNPAL (que era la dels funcionaris de l’administració local) També era freqüent trobar-te amb mutualitats agràries que cobrien les contingències dels pagesos i d’altres sectors com el comerç i la indústria.

Evidentment, a part d’aquestes n’existeixen moltes més de privades i no obligatòries. Hi ha qui, voluntàriament i per tenir una millor cobertura sanitària, decideix pagar una quota a alguna d’aquestes mútues. Algunes d’aquestes tenen, fins i tot, hospitals i d’altres centres sanitaris, alguns d’alt “estandig”.
De portar-se a terme el desig del conseller de Salut català, el que passarà és crear encara més diferències socials entre els rics i el pobres. Ara els rics-rics l la classe alta, ja els tenen aquests tipus de privilegis (o és que pot anar tothom al hospital Universitari navarrès o a la Tecnon o la Quirón de Barcelona?), però a partir de la nova situació s’incorporarien a aquesta situació de “privilegi” les classes mitjanes altes i quedaria la sanitat pública per a la resta.  
El mateix passa amb l’educació. Per tant, polítiques de dretes per afavorir els seus empresaris, però també a les classes socials benestants del nostre país.
Crisi? Per a qui? 
Ah! I el govern ho desmenteix!! 

ELS COLORS DE LA TARDOR IX

LA FOTO DEL DIA 30-11-2011

Sempre he dit que quan passes tots els dies pel mateix lloc, veus qualsevol novetat que es produeix. Avui, en deixar l'Eix de l'Ebre per entrar a Amposta pel camí de Tosses m'he trobat amb aquest nou senyal per a indicar el polígon industrial el camí de Pins i també el "centre comercial". Al menys, i tal com passa amb la senyalització urbana, no es limita al "Carrefour".
Penso que és un senyal útil.

MARIANO I, EL PRUDENT

I què consti que m’ha costat trobar-li l’apel·latiu. També podria haver posar “el callat”, “l’indecís”, “el gris”, “el vigilat”, etc.

Són molts els mitjans de comunicació que li reclamen que digui alguna cosa. Ja fa més d’una setmana que va guanyar les eleccions generals per àmplia majoria absoluta i pràcticament no sé li ha escoltat dir res., tret del que va dir diumenge 20 sobre que el dia següent havia d’anar a treballar. I sembla que sí. Que al seu despatx del carrer Gènova no para d’entrar i sortir gent. M’imagino que assessors, futurs ministres i d’altres alts càrrecs del seu govern, amics, etc. Avui mateix, sense anar més lluny, ha rebut als representants sindicals i de la gran patronal espanyola. Això sí, per separat, no sigui que ja es comencin a tirar els trastos pel cap abans de començar el mandat.

Els líders sindicals diuen que no acceptaran una nova reforma laboral. En canvi, la patronal la reclama. De fet voldrien una reforma laboral que només tingués dos articles: Article 1r. “Els treballadors podran ser acomiadats quan ho consideri oportú l’empresari sense que tinguin dret a cap tipus d’indemnització”. Article 2n: “Les retribucions salarials les fixarà l’empresari d’acord amb les seves necessitats laborals o personals”.

Els empresaris espanyols voldrien pagar preus dels països poc desenvolupats per a ser així més competitius. Poc importa que els ciutadans d’aquest país no acabem consumint els seus productes, el que pretenen és poder exportar als països més rics on hi viuen les persones amb més recursos.

L’altre dia, crec recordar que el govern de la Generalitat, feia una crida als empresaris que fabriquen a tercer països per a que tornessin a instal·lar-se a Catalunya i absorbir així una part dels aturats. Però... Els compensa fabricar aquí? Els empresaris busquen primer que res el benefici empresarial. Això passa, principalment, pel cost de producció. Certament el transport des del Marroc, Romania o la Xina a Alemanya, el Regne Unit, Suïssa o França, poden ser més cars que si els mateixos productes es fabriquessin o produïssin a Espanya, però quan s’han de transportar a d’altres països com els Estats Units, Brasil o Japó, els cost és similar.

Si a sobre tenim en compte que els treballadors dels països poc desenvolupats cobren salaris molt més baixos que aquí i sense cap tipus de dret laboral, ens trobarem allí on estàvem al principi: l’empresari espanyol només retornarà al seu país si s’abarateixen els costos de producció, es a dir, la ma d’obra.

Sembla que amb Rajoy, les coses aniran per aquí. Encara que no ho digui...