BYE, BYE, BOI, BOI

Dimarts el conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya Boi Ruiz va tornar a llançar un globus sonda. Aquest cop va parlar de l’obligatorietat de contractar mútues privades de Salut per aquells treballadors que “guanyin més”. El problema sempre ve quan s’han de fixar els límits: a partir de quan? No ho va dir.
Però el senyor conseller sap que Catalunya no té competències per a decidir coses així, per tant, la seva proposta, era més un suggeriment per al nou govern del PP quan aquest comenci a governar que una altra cosa.
A Espanya d’experiències amb mutualitats ja n’hi ha. Fa anys, quan tots els funcionaris eren l’Estat, cotitzaven la Mutualitat General de Funcionaris de l’Estat (MUFACE) Una vegada traspassades les funcions a les CC.AA., els seus funcionaris van passar a cotitzar al règim general de la Seguretat Social. Totes són estatals i són o han estat obligatòries per als funcionaris del seu àmbit.  

A part de MUFACE, també està la ISFAS (per a les Forces Armades) i en altre temps n’hi havia més com la MUNPAL (que era la dels funcionaris de l’administració local) També era freqüent trobar-te amb mutualitats agràries que cobrien les contingències dels pagesos i d’altres sectors com el comerç i la indústria.

Evidentment, a part d’aquestes n’existeixen moltes més de privades i no obligatòries. Hi ha qui, voluntàriament i per tenir una millor cobertura sanitària, decideix pagar una quota a alguna d’aquestes mútues. Algunes d’aquestes tenen, fins i tot, hospitals i d’altres centres sanitaris, alguns d’alt “estandig”.
De portar-se a terme el desig del conseller de Salut català, el que passarà és crear encara més diferències socials entre els rics i el pobres. Ara els rics-rics l la classe alta, ja els tenen aquests tipus de privilegis (o és que pot anar tothom al hospital Universitari navarrès o a la Tecnon o la Quirón de Barcelona?), però a partir de la nova situació s’incorporarien a aquesta situació de “privilegi” les classes mitjanes altes i quedaria la sanitat pública per a la resta.  
El mateix passa amb l’educació. Per tant, polítiques de dretes per afavorir els seus empresaris, però també a les classes socials benestants del nostre país.
Crisi? Per a qui? 
Ah! I el govern ho desmenteix!!