ESTUDI SOBRE LA MIDA DEL PENIS

Ahir, a la penúltima pàgina del diari Público, vaig veure un mapa d’Europa amb estadístiques que, a primera vista, podria ser la renda per càpita, el PIB, el dèficit públic o la prima de risc. Res més lluny. Quan llegies el titular (tot molt reduït) te’n adonaves que els coses no anaven per aquí: “Las tallas medias del pene en la Europa de los recortes”. Ep! alguna cosa sí, ja que esmentava la paraula “recortes”; una paraula que només sentir-la et fa posar els pèls de punta i penses: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. 
D'aquest estudi n'he tret alguna conclusió:
Primera.- A la primera vista veus que els espanyols la tenim “normaleta”, 13,85 centímetres, “lluny” dels 16,1 dels francesos o els 16,51 dels hongaresos. Ara bé, com deia la Trinca “no ve d’un pam”... O d’uns pocs mil·límetres, sempre que “sigui jugadora”. No sé si a l’hora de mesurar-les han tingut en compte la de Nacho Vidal o han fet com fan en alguna disciplina esportiva que descarten les notes més alta i més baixa. 

Segona.- També m’ha cridat l’atenció que els russos són dels qui la tenen més curta (13,21) No els que menys, ja que són els romanesos (12,73) Serà que la tenen arronsada pel fred? 

Tercera:-Els italians tenen una mitja de 15,74, però qui em diu a mi que no han fet trampa? Amb el fanfarrons que són, no m’estranyaria gens que haguessin augmentat uns mil·límetres per arribar a l'estàndard europeu. 

I quarta.-Letònia i Lituània no dones dades. Serà que els passa coms al russos. Recordo que fa uns anys va formar part de l’antiga URSS. 

Mireu, proposo un treball de camp. O millor dit d’alcova. Que les nostres dones (u homes, segons siguin les parelles) agafin una cinta mètrica, un regle del xiquet o de la xiqueta –o una esquadra o un cartabó, que per al cas, també serveix-) i que mesurin el penis de la seva parella. Això sí, demano rigor, o sigui, no fer trampa amb la mesura. Per a mesurar-la haurà d’estar en tot el seu “esplendor”. Si alguna dona aquell dia està enfadada amb l’home, que no la mesuri quan aquest estigui dormin, si us plau i que ho faci quan es llevi tot just abans de pixar. Ja sabeu que la Trinca recordava que hi havia "trempera de pixera".  

Quan tinguéssim les dades, les anirem publicant a mode de comentaris i quan ha tinguéssim una mostra important, en traurem la mitjana. Un dels amics del Facebook em deia ahir que a ell no li havien mesurat, perquè segur que hauria fet pujar la mitjana. Si ell ho diu...

Ah!, un consell. Si coneixeu algú de Convergència, convideu-lo a fer la prova. Amb tota seguretat la tindrà més llarga que la mitjana del país i, per tant, quants més convergents s’apuntin a l’estudi, molt millor. I, a part de llarga, segur que també la té més bonica, però això no val per a l'estudi. Aquí caldria fotografiar-les i potser hauríem d'obrir una nova pàgina al Facebook. De moment ho descarto.  

Una darrera advertència: els impotents que s’abstinguin de fer la prova, automàticament queden desqualificats.
I si algú o alguna té més suggeriments, que ho digui ara o que calli per sempre. 

EL XIQUET DEL GLOBUS

Corria l’any 1999. Maragall es presentava per primera vegada com a candidat del PSC a les eleccions autonòmiques.  

Aquell dissabte de tardor, pel matí, Jordi Pujol, el president i candidat per CiU, havia d’anar a la Ràpita a fer campanya aprofitant el mercat setmanal. El carrer Constitució era ple de parades i gent. La gent del PSC, molt més matiners, havien ocupat un lloc privilegiat al començament del carrer, a tocar amb el Sant Isidre. Quan van arribar els de CiU van haver de posar-se a un costat.

De sobte, pel moviment de la gent, es va intuir que Pujol havia arribat. Llavors d’entre els socialistes, un xiquet de 8 anys, va agafar un globus groc amb el lema “vota a Maragall” i es va dirigir cal al president amb la intenció de donar-li. Pujol, en veure’l, amb un gest amb la ma, li va rebutjar.
El nen, mon fill Albert, contrariat, va tornar cap on érem els socialistes: “No me l’ha volgut agafar”.
Pujol, que durant tota la seva trajectòria política sempre va presumir de “saber sobreposar-se a qualsevol situació”, en aquest cas, no va estar a l’alçada de les circumstàncies davant d’un xiquet de 8 anys.    

UNA PASSEJADA PER LA FIRA D'AMPOSTA (FOTOS)

EL MEU PUNT DE VISTA SOBRE LA 51èna FIRA DE MOSTRES D'AMPOSTA

La Fira d’Amposta d’aquest any ha trencat tòpics. Sempre es diu que “per fires o plou o fa vent”. Aquest anys ni una cosa ni l’altra.

De la meva època de regidor de l’ajuntament ampostí recordo que una any, el dia de la inauguració, quan va arribar la comitiva al recinte ferial, el vent n’havia fet de les seves i s’havia emportat el sostre d’algunes de les casetes exteriors. Un altre any, quan ja anàvem per l’avinguda de la Ràpita, va començar a ploure amb tanta força que ens tinguérem que aixoplugar sota els balcons. I d’altre vegades, directament, férem el trajecte amb el paraigua obert.

L’edició d’aquest anys ha estat caracteritzada pel bon temps. Segurament ha estat una de les més llargues (del 3 al 8 de desembre) i tots els dies ha fet bo.

Nosaltres la visitarem el dia 6 per la tarda. Jo diria que no hi havia ni massa ni poca gent. Normal seria l’adjectiu quantitatiu? Potser sí. Dies abans d’inaugurar-la vaig llegir a la Revista Amposta que s’havien ocupats tots els estands “malgrat la ciris”. El cert és que amb el sistema que s’usa per a omplir, no és difícil fer-ho. Una part de la fira l’ocupen organismes oficials: Diputació de Tarragona, Consell Comarcal, algun de la Generalitat, etc. El cert és que com anava parlant, no hi vaig parar massa compte. El que sí que vaig veure va ser el de l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament, on per cert, quan hi varem passar no hi havia ningú. També hi havia moltes associacions sense ànim de lucre. Em vaig parar en una d’elles a saludar a Joan Reverté, el pare del Pare Jony (valgui la redundància) Evidentment també vaig parlar amb ell, amb Joan Enric, amb qui no havia parlat mai.

Abans m’havia aturat a parlar amb les dones del Mas de Barberans que hi havia a l’estand del Consell Comarcal. El Mas era el poble convidat en aquesta edició de la fira.  

També vaig poder observar alguna absència més que notable: l’estand de Caixa Tarragona i la de una llibreria papereria amb molt de renom a la nostra ciutat i a la que expressament no vull citar-la pel seu nom.

Un company de feina em deia ahir mateix que “les fires ja no són el que eren fa unes dècades”. Què abans, a cada fira hi podies trobar, al menys, una novetat i que ara “sempre s’hi veu el mateix”.

En temps de crisi és molt difícil fer negoci. Normalment la gent compra aquells productes que tenen un cost més econòmic, sobre tot d’alimentació.

Fora del recinte, pel passeig del canal, allà on des de l’any passat s’hi posen les atraccions i la resta de parades, potser hi havia més gent que dintre, la majoria comprant algun dels productes que allí s’hi venien: des de sabates, a perfums, passant per productes alimentaris com xurros, patates, torrons, i també productes de ferreteria i decoració.

La fira d’aquest any ni m’ha sorprès ni m’ha decebut. Una fira normal, per a temps de crisi on si no fos pels cotxes, tractors i animals, que ocupen tot el recinte exterior, encara costaria més d’omplir.