NI DINERS NI PAPERS

El govern de Zapatero no podia acabar pitjor la legislatura respecte a Catalunya. L’altre dia la ministra Salgado va dir que no pagaria a Catalunya els 759 milions d’euros que contempla una disposició transitòria de l’Estatut i que sé li reclama des del govern català.

Tampoc accedeix a retornar una remesa més dels papers confiscats durant la guerra civil a organismes, associacions, empreses i particulars i que estan custodiats (sembla ser que a pany i forrellat) a l’arxiu de Salamanca i que s’havia acordat amb la ministra Sinde la devolució només fa uns mesos.

Encara que el govern actual (socialista) estigui en funcions, si les decisions no depenen de iniciatives noves, sinó que són fruit d’acords anteriors a la dissolució de les respectives cambres, no tindria que haver-hi cap problema per a que es complissin.

Per molt socialista que sigui (què ho sóc), sempre he anteposat la defensa de Catalunya davant qualsevol injustícia provinent de l’estat espanyol. Per tant, m’uneixo a les veus que, des d’aquí reclamen tant els diners com els papers!

Ara bé, dit això, em sembla una presa de pèl l’actitud de l’actual govern de la Generalitat presidit per Arturo Mas quan diu que “de no arribar els 759 milions d’euros, no es podran pagar les pagues extres del funcionaris autonòmics”, ja que els diners que es volen reclamar via judicial són per a fer inversions. Als pressupostos, els diners que destinats a les diferents partides no poden passar d’unes a les altres “alegrement”. No funciona així.

Per tant, la Generalitat no pot destinar els diners a pagar nòmines, sinó a fer inversions que, no dic que no siguin importants, però no són salaris dels seus treballadors.

Les actituds d’alguns consellers em semblen demagògiques i, fins i tot, voregen la mentida.

Per acabar-ho d'arrodonir, el diputat del PP Enric Millo ha culpat el govern de la Generalitat de "no fer els deures", ja que, segons ell, no tenen els corresponents convenis signats i, sense això, no poden reclamar els 759 milions. Homs, sense acabar-li de donar tota la raó, ha reconegut que, efectivament, mancaven signar alguns documents.  

DE POQUESVERGONYES CONVULSIUS

Recordo que fa uns mesos, al referir-me a Camps, el dimissionari president de la Cheneralitat, vaig qualificar-lo de mentider. Ara he canviat d'opinió, és un pocavergonya compulsiu!
Ahir, al segon dia del judici on Camps compareix com acusat pel cas dels vestits (sempre he dit que no m’agrada aquesta paraula per a la roba d’home, ni que Camps s’hagués transvestit), va mostrar-se com un mentider, un prepotent que adoptava actituds xulesques, però sobre tot mostra ser un (repeteixo) pocavergonya compulsiu.
Tantes coses he escoltat i llegit que al final em perdo: els vestits els comprava o els va rebutjar quan li van regalar? O totes dues coses?
Si els vestits estaven fets a mida i els hi van regalar, com coneixien les mides de Camps. Per molta bona vista que tingui un sastre, fer-los perfectes sense haver-li pres prèviament totes les mides (llargada de les cames per dintre i per fora, de mànigues, de cintura, d’espatlla, etc.) em sembla una missió impossible de fer-se.

No sé si heu vist les imatges. Camps es va mostrar prepotent i va adoptar actituds xulesques davant el jutge instructor. Tenia clar Camps on estava i a qui es dirigia? Només una persona que tingui innata aquesta manera de comportar-se, pot actuar com ho va fer l’expresident. Normalment quan estàs en seu judicial sols estar cohibit i més si ets culpable. No és que tingui molta experiència en aquests temes, però és així. En canvia Camps semblava que estava al seu despatx de quan era el màxim mandatari de la seva comunitat i al seu davant hi haguessin uns súbdits a qui estava esbroncava. Inaudit!  Davant d’aquesta actitud, el jutge, li va haver de cridar a l’ordre reiterades vegades.

De tot el que va transcendir, penso, el moment més transcendental va ser quan es va escoltar la gravació que va presentar el PSPV (que exerceix l’acusació particular)on es podia escoltar una conversa telefònica entre Camps i Álvaro Pérez (àlies “el Bigotes”) Tant alt era el grau de confraternització entre tots dos que, mentre “el Bigotes” li deia a Camps que volia estar molts d’anys sota les seves ordres i Camps li va dir (textualment) “Com molts d’anys, fill de puta? tota la vida!”. I es van acomiadar amb “un petó”. Només dues persones que intimin molt poden adreçar-se d’aquestes formes i si un era el president de la Cheneralitat, l’altre, forçosament havia de ser amic.
També em va cridar l’atenció quan Camps va dir que, “en tot cas, a canvi dels vestits, ell no li hauria fet cap favor...”. I els contractes que va tenir l’empresa Orange Market amb diferents conselleries, cóm es van obtenir? A canvi de res?
Des del meu punt de vista, les declaracions de Paco Camps no s’aguanten en lloc, per molta seguretat que pretengui donar amb la seva actitud. 
Avui ha declarat Costa i més del mateix. 

(L'acudit és del mestre Ferreres al Periódico de Catalunya)  

FOTOS DEL PASSEIG DE L'EBRE I EL PONT DEL BIMIL·LENARI (2a PART)

“ESPANYA ENS ROBA”

Avui és notícia que aquesta frase es podràusar a l’hemicicle català sense cap mena de problema. Segons la presidenta de Gispert, no té cap autoritat per a prohibir-la, si bé demana respecte institucional.

Si feu memòria (tampoc no tanta) us en recordareu que el diputat de Si López Tena, així com el portaveu d’ERC la van usar només fa uns quants dies, la qual cosa els va valer un “toc a l’ordre” de la presidenta del Parlament.

Però la frase no és nova, fins i tot m’atreviria a dir que és molt vella. Al menys a la dècada dels anys 80 (segurament va ser pintada molt abans), a la cantonada del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita, allà on ara està “Tejidos Barcelona”, a tocar de Casa Fàbregues, ja ho posava.

Sovint i passàvem per davant i mon fill Oriol, que tot just començava a llegir, solia llegir-la en veu alta. Jo sempre li deia que no, que allí el que posava era “Espanya VEN roba”, en clara al·lusió a les botigues que la família España/Espanya tenien/tenen a la nostra ciutat.