EL MAS DE PONTS. CAPÍTOL II

Quan era menut, ma mare m’ho explicava moltes vegades. Ara, de gran, li vaig tornar a demanar que buides per a mi, una vegada més, aquells records que guardava des de que era petita sobre la seva estada al Mas de Ponts de l’Ametlla de Mar. 
Pels records que té, el mas de Ponts va ser, durant la guerra Civil Espanyola, un hospital militar (també anomenats hospitals de sang) de l’exèrcit Popular de la Segona República. L’hospital estava suficientment allunyat del front de l’Ebre, per evitar-ne els obusos llençats per l’altre bàndol, però a la vegada prou a prop i ben comunicat per a poder-hi portar els ferits en combat. Per això m’estranya molt que els estudiosos de la nostra guerra i, sobre tot, de la batalla de l’Ebre, la més cruenta que es va lliurar, no hagin dedicat ni tant sols unes línies a aquesta masada de l’Ametlla de Mar. I si s’ha fet, jo no ho he pogut (o no he sabut) trobar cap referència.
Tota la família (mons iaios amb les 4 filles) s’hi van desplaçar per a treballar el mes de maig de 1939, tot just un mes i escaig desprès d’acabar la guerra Civil i el van abandonar definitivament el mes d’octubre d’aquell mateix any. En total s’hi van estar uns 5 mesos.
Una vegada allí, els homes amb els matxos (n’hi havia que eren propis i d’altres propietat de la finca) tenien la tasca de llaurar de dalt a baix unes terres que havien estat abandonades durant bona part del temps que va durar la guerra. I les dones, al darrere dels homes i dels matxos, desembrossaven les herbes que anaven quedant.
En total hi havia 3 o 4 famílies. Mentre els homes i les dones treballaven, les criatures jugaven als votants del mas.

“Era com un carrer de cases” –recorda ma mare. “Sovint sortíem a jugar a la carretera, ja que mai hi passaven cotxes”.

Recorda també les figueres que hi havia al costat de la carretera i al llarg de tot el mas.

“L’encarregat de la finca ens castigava de cara la paret si ens veia menjar alguna figa, ja que les guardava per a quan venien els propietaris, però aquests no venien quasi que mai”.

Quan les figues maduraven acabaven per caure de les figueres i omplien el terra sense que els xiquets i xiquetes en poguessin menjar cap, a pesar de la gana que es passava a la postguerra. 
A la sala del primer pis de l’edifici principal hi havia diversos cartells pintats sobre les parets amb la paraula “Silencio”, la qual cosa demostraria que, efectivament, durant un temps el mas va fer les funcions d’hospital militar.
Als soldats morts els enterraven per sota dels arbres i alguns cadàvers encara eren visible a baix del pou (?) Segons ma mare calia mirar-los amb un espill enfocat en direcció al fons mantenint el cap girat cap a munt. Imagino que per evitar mirar-los directament i perquè d’aquesta manera es podia esquivar una mica la forta pudor que desprenien els cossos en descomposició.
De pou al costat del mas no en vaig veure cap, però si un parell de cisternes. Potser ma mare, a la seva curta edat, no sabia distingir entre un pou i una cisterna.
El motiu de que la família decidís marxar de forma definitiva va ser que ma iaia va emmalaltí degut a l’escrúpol que li produïa tot aquell entorn. A partir de llavors, i degut a la malaltia, a ma iaia sempre li van quedar els ulls plorosos fins que va morir l’any 1969. Encara ho recordo.

CONFRONTACIÓ FRATRICIDA AL PSOE

La campanya per a substituir a Zapatero al front del PSOE ja ha començat. Per una part tenim al candidat Rubalcaba, “gat vell i experimentat” i de llarga trajectòria política, però que tot just acaba de patir la derrota més severa que ha patit mai el PSOE en unes eleccions generals. Fins i tot pitjor que la que va patir Joaquín Almunia l’any 1997 (i què ja va ser gran) I per l’altre costa la candidata Chacón, amb molta menys experiència política, però també menys “cremada” que Rubalcaba, encara que ella també ha tingut a Catalunya uns pèssims resultats i dels 25 diputats que tenia al PSC l’any 2008, ha baixat fins els 14 i, per primer cop ha quedat pel darrere de CiU en unes generals. Aquests resultats no avalen, a priori a cap dels dos candidats.
Però retrocedim uns mesos en el temps. Quan Zapatero va anunciar eleccions generals anticipades i saben que no es tornaria a presentar com a candidat, també van ser Rubalcaba i Chacón qui es van postular per encapçalar els socialistes. Ràpidament, les pressions dels barons del PSOE sobre la Ministra de Defensa la van fer renunciar, quasi que entre llàgrimes.
Des de Catalunya varem fer diverses lectures. La més radical va ser que a la resta d’Espanya no volien una candidata catalana encara que tingués ascendència andalusa per part de pare. Altres opinions, potser més prudents, creien que la cúpula socialista no volia desgastar a la Chacón abans d’hora i que uns resultats negatius només significarien un contratemps i la retirada definitiva de Rubalcaba de la primera línia política. Evidentment no va ser així.
D’aquesta situació en trec dues conclusions. La primera és que la cúpula socialista no vol una catalana al cap davant dels socialistes espanyols. Així de clar i contundent. I la segona és que ara per ara no hi ha un candidat solvent i amb garanties de treure al PSOE del sot on es troba actualment. I si l’hi ha, de moment hi renuncia per la seva pròpia voluntat. M’estic referint a Eduardo Madina, un jove basc  “molt culte”, segons les persones que el coneixen i també a Emiliano García-Page, alcalde de Toledo, un dels pocs alcaldes socialistes d’una capital de província. 
Davant d’aquesta situació, no és d’estranyar que el PSC opti per la candidata Chacón, en el que es considera una maniobra de “l’aparell” per a que no sigui la secretaria general del partit. Una vegada més molts dels que en públic prediquen la “llibertat” en privat posen “pals a les rodes” per impedir que no surti escollit el candidat que no és del seu grat. Alfonso Guerra és un d’aquests líders significatius que ja ha expressat els seus desitjos cap a Rubalcaba. El fet no tindria més importància si no fos que, quan s’havia d’aprovar el nou Estatut, va dir que “sé li havia de passar el ribot”, una bona mostra de la seva catalanofòbia.
Si Rubalcaba acapara el recolzament majoritari de la executiva, per la seva part, la Chacón sembla que aconsegueix més suports dels socialistes de base. Per tant sembla que no hi ha un clar favorit i només el resultat de les votacions dels delegats acabaran per decidir qui dirigirà els socialistes espanyols en el futur. El diari el Plural, que té una enquesta oberta, reflecteix un colze a colze molt ajustat (en el moment d’escriure aquest article  els resultats provisionals eren un 54 % per a Rubalcaba contra un 46 % per a la Chacón) Però d’altres informacions donarien una petita avantatja a la candidata catalana. 
Personalment preferiria una tercera via. Que a darrera hora sortís un candidat nou, amb noves idees i que donés un gir cap a l’esquerra al partit, tal i com va passar l’any 2000 quan es va escollir a Zapatero.      

Desgobierno (un article de Juan José Millás -escriptor-)

Publicat al diari El País.


JUAN JOSÉ MILLÁS 20/01/2012


En efecto, del Costa Concordia se decía lo mismo que de nuestra banca: primero, que era imposible
que un buque de esas características se hundiera; segundo, que, de hundirse, era imposible, dados sus
modernos sistemas de salvamento, que hubiera víctimas; tercero, que, de haber víctimas, la primera
sería el capitán. Pero resulta que se hundió, que hubo víctimas y que el capitán salió por piernas
abandonando a los pasajeros a su suerte.
Nos dijeron que era imposible que nuestra banca tuviera problemas; que, de tenerlos, era imposible
que hubiera víctimas; que, de haberlas, las primeras serían sus directivos. Pero nuestra banca tuvo
problemas, hubo víctimas y los directivos fueron los primeros en abandonar la nave con
indemnizaciones millonarias. La diferencia entre un asunto y otro es que el capitán del Costa
Concordia está preso mientras que los capitostes de los bancos encallados o hundidos se encuentran
en paradero desconocido, disfrutando del dinero que se llevaron al tiempo de gritar sálvese quien pueda.
Dinero de nuestras comisiones, claro, pero no solo de ellas. Durante los llamados años de bonanza vendieron productos bancarios incomprensibles a personas que confiaron en el director de la sucursal de su barrio y que ahora han perdido todos sus ahorros; concedieron a sus clientes más vulnerables créditos que no podrían devolver a sabiendas de que no los podrían devolver, prevaricando hasta el paroxismo, signifique lo que signifique paroxismo; sobrevaloraron los inmuebles por los que se otorgaban las hipotecas, infravalorándolos luego a la hora de ejecutarlas. Realizaron, como el capitán
del Costa Concordia, todas las maniobras desaconsejadas por los manuales de navegación y fueron los primeros en ocupar los botes salvavidas. Fiscales, jueces, defensores del pueblo, ¡suban a bordo y hagan algo, coño!

PAISATGES DEL BAIX EBRE V