Pels records que té, el mas de Ponts va ser, durant la guerra Civil Espanyola, un hospital militar (també anomenats hospitals de sang) de l’exèrcit Popular de la Segona República. L’hospital estava suficientment allunyat del front de l’Ebre, per evitar-ne els obusos llençats per l’altre bàndol, però a la vegada prou a prop i ben comunicat per a poder-hi portar els ferits en combat. Per això m’estranya molt que els estudiosos de la nostra guerra i, sobre tot, de la batalla de l’Ebre, la més cruenta que es va lliurar, no hagin dedicat ni tant sols unes línies a aquesta masada de l’Ametlla de Mar. I si s’ha fet, jo no ho he pogut (o no he sabut) trobar cap referència.
Tota la família (mons iaios amb les 4 filles) s’hi van desplaçar per a treballar el mes de maig de 1939, tot just un mes i escaig desprès d’acabar la guerra Civil i el van abandonar definitivament el mes d’octubre d’aquell mateix any. En total s’hi van estar uns 5 mesos.
Una vegada allí, els homes amb els matxos (n’hi havia que eren propis i d’altres propietat de la finca) tenien la tasca de llaurar de dalt a baix unes terres que havien estat abandonades durant bona part del temps que va durar la guerra. I les dones, al darrere dels homes i dels matxos, desembrossaven les herbes que anaven quedant.
En total hi havia 3 o 4 famílies. Mentre els homes i les dones treballaven, les criatures jugaven als votants del mas.
“Era com un carrer de cases” –recorda ma mare. “Sovint sortíem a jugar a la carretera, ja que mai hi passaven cotxes”.
Recorda també les figueres que hi havia al costat de la carretera i al llarg de tot el mas.
“L’encarregat de la finca ens castigava de cara la paret si ens veia menjar alguna figa, ja que les guardava per a quan venien els propietaris, però aquests no venien quasi que mai”.
Quan les figues maduraven acabaven per caure de les figueres i omplien el terra sense que els xiquets i xiquetes en poguessin menjar cap, a pesar de la gana que es passava a la postguerra.
A la sala del primer pis de l’edifici principal hi havia diversos cartells pintats sobre les parets amb la paraula “Silencio”, la qual cosa demostraria que, efectivament, durant un temps el mas va fer les funcions d’hospital militar.
Als soldats morts els enterraven per sota dels arbres i alguns cadàvers encara eren visible a baix del pou (?) Segons ma mare calia mirar-los amb un espill enfocat en direcció al fons mantenint el cap girat cap a munt. Imagino que per evitar mirar-los directament i perquè d’aquesta manera es podia esquivar una mica la forta pudor que desprenien els cossos en descomposició.
De pou al costat del mas no en vaig veure cap, però si un parell de cisternes. Potser ma mare, a la seva curta edat, no sabia distingir entre un pou i una cisterna.
El motiu de que la família decidís marxar de forma definitiva va ser que ma iaia va emmalaltí degut a l’escrúpol que li produïa tot aquell entorn. A partir de llavors, i degut a la malaltia, a ma iaia sempre li van quedar els ulls plorosos fins que va morir l’any 1969. Encara ho recordo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada