La “culpa” és tant, tan i tan lletja, que no la vol tenir ningú. És como una “vella bruixa” de faccions dures, de nas llarg i corbat, de pel canós i enredat, amb arrugues al front i plena de berrugues peludes.
Cada dia ens trobem amb situacions en que la gent no vol ser-ne el culpable. No volen acceptar la seva responsabilitat i els hi és més fàcil encomanar-la a l’altre.
Això també passa als nostres governs. El de la Generalitat, després de portar més d’un any dirigint els destins de Catalunya i d’emprar “la tisora” a tort i dret, encara dóna la culpa a l’anterior govern d’Entesa i, de tant en tant, als de Madrid. A l’un (el de Zapatero) més que a l’altre (el de Rajoy), no sigui el cas que els seus “amiguets de l’ànima” s’acabin molestant.
Una cosa semblant els hi passa al del PP que també, a l’hora de buscar culpables, els hi és més fàcil mirar cap al darrere que a si mateixos i acceptar que s’estan equivocant amb la seva política econòmica que en condiciona tota la resta, com la social i la laboral, però també la cultura, la d’inversions, etc. etc.
Rajoy, sovint, ha hagut d’acceptar, en contra del que deia quan era el líder de l’oposició, que qui mana sobre la política econòmica d’Espanya són la Merkel i el Sarkozy. Què ell i el seu equip de govern poc o res “pinten” a l’hora de decidir com solucionar els problemes econòmics del país.
Fins ara, tots dos governs (la resta de les comunitats autònomes apliquen polítiques similars) han basat les seves mesures para la contenció del dèficit públic (segons sembla, la clau de tot) en retallar la despesa pública a costa de la sanitat, de l’ensenyament, de la cultura, de les prestacions socials, etc.
Segons els darrers estudis, el dèficit fiscal espanyol es situa en un 8,51 %, molt lluny del 4 % que ens exigeix Europa. Però com es calcula el dèficit públic? Qui controla les macroxifres de l’estat? Per als ciutadans del carrer, els qui són com jo i com tu, l’única preocupació és arribar a finals de mes sense haver de passar gaires penúries i a poder ser sense arribar als números rojos. I si, a part, de cobrir les necessitats bàsiques, de tant en tant, et pot donar algun capritx, millor que millor.
Quan em parlen de mils de milions d’euros, em perdo. Si em costava imaginar-ho en pessetes, amb l’euro, haig de fer càlculs enrevessats i ni així. Creure que el dèficit públic de l’estat és del 8,51 % és com fer un acte de fe. Quan la societat espanyola era majoritàriament catòlica, d’actes de fer se’n feien molts i s’acabava creient en quasi tot. Ara, la majoria dels ciutadans, ha perdut la fe tant en la religió com amb els nostres governants i s’arriba a un moment que ens consta creure que per a sortir d’aquesta crisi que se’ns diu que hi ha, es tinguin que aplicar les mesures que fins ara s’han pres.
Potser si us poso un exemple ho entendreu millor. Si per una part es retallen despeses de personal amb acomiadament de treballadors y rebaixes de sous, tant al sector públic com el privat i per l’altre s’apuja el tipus de retenció de l’IRPF, estem davant de dues mesures totalment divergents. Com menys treballadors en actiu hi ha i amb salaris més baixos, menys recaptació en matèria d’IRPF, però també en seguretat social. En canvi, a més treballadors ocupats i sous elevats, més ingressos tindrà l’estat per aquests dos conceptes. Sembla lògic, veritat? No cal ser un economista per arribar a aquesta conclusió.
El camí de sortida de la crisi només pot ser un: incentivar el consum privat. I amb les actuals polítiques no es va per aquest camí, sinó tot el contrari, es segueix el camí oposat.
La “crisi”, com la “culpa”, també és una “vella bruixa” que tampoc vol ningú, però sembla ser que encara ens queden molts d’anys de convivència conjunta.
