dimarts, 8 de gener del 2013

LA VERGONYA NACIONAL



L’any 1978 Luis García Berlanga va rodar la Escopeta nacional. Segons diu la Wikipedia és un àcid retrat de la classe empresarial i política del postfranquisme.
Però si algun realitzador agosarat hagués de rodar ara la Vergonya nacional, què seria? Una tragèdia? Un drama? A mi m’agradaria que fos una comèdia, però em sembla difícil, molt difícil que algú (a part dels protagonistes) podessin dibuixà un somriure a la seva cara.
Rato assessor de Telefònica per a l’Amèrica Llatina i Europa! On s’ha vist que una persona imputada en l’afer Bankia pugui ocupar un càrrec així? A Espanya, sense cap dubte!
Rato sense cap mena de dubte és un dels pitjors empresaris del món. No ho dic jo, ho diuen els entesos. De fet és el darrer d’una nissaga de banquers que van fer fortuna allà pels anys 60 fent tota mena de tripijocs al món de les finances. Fixeu-vos si la van fer grossa que el regim dictatorial de Franco els va condemnar a pagar una multa milionària. 
Però una flor no fa maig. Són molts els presidents, ministres i tota mena de polítics que, una vegada retirats de la vida pública, les multinacionals espanyoles els col·loquen d’assessors. I quin paper fan? Mireu, us diré el que penso, fer de d’intermediaris entre la companyia en qüestió i les diferents administracions per mirar de fer negoci lluny de les nostres fronteres aprofitant els contactes que havien fet durant la seva època de governants.
Des del meu punt de vista ho trobo totalment aberrant! I més, no cal ni dir-ho, en aquesta època on tothom s’ha de prémer el cinturó, les multinacionals, que són les que fixen el preu de tots els bens i serveis que consumim, poden permetre’s el luxe de de pagar grans quantitats de diners en assessors que, a la pràctica, només serveixen per a donar imatge a l’empresa en qüestió.
Entre els que estan en nòmina de les multinacionals espanyoles tenim als expresidents González y Aznar, però la llista és extensa: Luis Carlos Croissier, Miguel Boyer, Luis Atienza, Abel Matutes, Marcelino Oreja, Ana Palacio, Manuel Pimentel, Josep Piqué Euduardo Serra, Josep Borrell, Luis Martínez Noval, Elena Salgado Jordi Sevilla, Javier Solana, etc.  
Però els consells d’administració d’altres empreses nacionals, que potser no tenen la categoria de les multinacionals, però que són les que tallen el bacallà al comerç interior, estan farcides de polítics retirats que veuen així com se’ls hi allarga la vida activa i, a sobre, guanyant un suculent sou per, la majoria de vegades, no fer pràcticament res. 
Jo no sóc de Telefònica (perdó Movistar) des de fa uns anys, però si ho fos, ara mateix em donaria de baixa. 

Un altre exemple.  

Per a saber més

LES FOTOS DEL DIA: ELS PRIMERS AMETLLERS FLORITS

El bon temps ha fet florir els ametllers molt aviat. Si venen uns dies de fred (què segur que vindran) gelaran les ametlles i es perdrà la collita.







Aquest ametlles florits es poden veure a tocar de la carretera d'Amposta a Santa Bàrbara, abans d'arribar a la rotonda del "Pont del tren", al costat d'un solar de ferralla.

I de propina dos espàrrec. El primer el vaig veure ahir quan caminava per l'antic traçat de la Via Augusta i el segon avui, al costat dels ametllers. La temporada d'espàrrecs comença cap a la meitat de febrer i acaba a finals d'abril, encara que a principis de maig també se'n poden trobat. El passat novembre, després de les pluges, vaig trobar a una dona que n'havia fet per la Foia de Masdenverge.
Suposo que deuen de ser els efectes del canvi climàtic.


El Cid y la falsa Tizona

En el Museo de Burgos se expone una de las espadas más caras del mundo: la Tizona del Cid. En el 2007, la Junta de Castilla y León pagó por ella un millón y medio de euros en una de las decisiones políticas más vergonzosas de la reciente historia española. No es que el precio sea desmesurado, que lo es. No es solo que el dinero de los contribuyentes no debería gastarse en estas cosas, que también. Es que además la espada es falsa y tiene el mismo valor histórico que el sable láser de Luke Skywalker o que la Excalibur del rey Arturo.
La historia de la falsa Tizona millonaria es un buen ejemplo del tipo de ridículos que puede crear el nacionalismo romántico en su vertiente más casposa. El origen del mito es puramente literario: no hay evidencia alguna de que Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, tuviese una espada llamada Tizona. La primera referencia al arma aparece en el Cantar del Mío Cid, compuesto un siglo después de la muerte del guerrero. Allí la llaman «Tizón», y se supone que el Cid la consigue tras derrotar en Valencia al «Rey Bucar de Marruecos» (del que no hay constancia histórica alguna) para después entregársela a los infantes de Carrión (que tampoco existieron) por su boda con sus hijas, doña Elvira y doña Sol (en realidad las hijas del Cid se llamaban María y Cristina).
El Cantar, según los historiadores, tiene muy poco de verdad. Es una bonita perla inventada alrededor de un gramo de realidad, alrededor de un siglo de tradición oral sobre un brillante militar cuya verdadera historia fue apasionante, aunque muy distinta al mito. Pero incluso aceptando que entre ese gramo de realidad del que bebe el Cantar puede estar la Tizona, ni siquiera así la espada del millón y medio de euros pasa el filtro. Según los peritos, se trata de una falsificación forjada en los años de los Reyes Católicos como una espada ceremonial, no como un arma de combate. Es posible que utilizasen fragmentos de una hoja anterior, del siglo XI, pero casi con total seguridad, dicen los expertos, se trata de una falsificación del siglo XV.
Pese a los informes periciales, José María Aznar -un político tan fan del Cid que llegó a disfrazarse de este caballero para un posado en la prensa- dio por buena la Tizona y la declaró en el 2002 «bien de interés cultural» con un real decreto. Y contra el criterio de los expertos, la Junta pagó a su propietario, el marqués de Falces, un millón y medio de euros. Esta semana, una sentencia ha condenado al marqués a entregar la mitad de ese dinero a los herederos de su tío, el anterior marqués, que entregó todas sus propiedades al morir a un matrimonio asturiano que cuidaba de él. Que la mitad del botín de la Tizona acabe en manos plebeyas tiene, al menos, algo de justicia histórica.