L’any 1978 Luis García Berlanga va rodar la
Escopeta nacional. Segons diu la Wikipedia és un àcid retrat de la classe
empresarial i política del postfranquisme.
Però si algun realitzador agosarat hagués de
rodar ara la Vergonya nacional, què seria? Una tragèdia? Un drama? A mi m’agradaria
que fos una comèdia, però em sembla difícil, molt difícil que algú (a part dels
protagonistes) podessin dibuixà un somriure a la seva cara.
Rato assessor de Telefònica per a l’Amèrica
Llatina i Europa! On s’ha vist que una persona imputada en l’afer Bankia pugui
ocupar un càrrec així? A Espanya, sense cap dubte!
Rato sense cap mena de dubte és un dels
pitjors empresaris del món. No ho dic jo, ho diuen els entesos. De fet és el
darrer d’una nissaga de banquers que van fer fortuna allà pels anys 60 fent
tota mena de tripijocs al món de les finances. Fixeu-vos si la van fer grossa
que el regim dictatorial de Franco els va condemnar a pagar una multa milionària.
Però una flor no fa maig. Són molts els
presidents, ministres i tota mena de polítics que, una vegada retirats de la
vida pública, les multinacionals espanyoles els col·loquen d’assessors. I quin
paper fan? Mireu, us diré el que penso, fer de d’intermediaris entre la
companyia en qüestió i les diferents administracions per mirar de fer negoci
lluny de les nostres fronteres aprofitant els contactes que havien fet durant
la seva època de governants.
Des del meu punt de vista ho trobo totalment
aberrant! I més, no cal ni dir-ho, en aquesta època on tothom s’ha de prémer el
cinturó, les multinacionals, que són les que fixen el preu de tots els bens i
serveis que consumim, poden permetre’s el luxe de de pagar grans quantitats de
diners en assessors que, a la pràctica, només serveixen per a donar imatge a l’empresa
en qüestió.
Entre els que estan en nòmina de les
multinacionals espanyoles tenim als expresidents González y Aznar, però la
llista és extensa: Luis Carlos Croissier, Miguel Boyer, Luis Atienza, Abel
Matutes, Marcelino Oreja, Ana Palacio, Manuel Pimentel, Josep Piqué Euduardo
Serra, Josep Borrell, Luis Martínez Noval, Elena Salgado Jordi Sevilla, Javier
Solana, etc.
Però els consells d’administració d’altres
empreses nacionals, que potser no tenen la categoria de les multinacionals, però
que són les que tallen el bacallà al comerç interior, estan farcides de polítics
retirats que veuen així com se’ls hi allarga la vida activa i, a sobre,
guanyant un suculent sou per, la majoria de vegades, no fer pràcticament res.
Jo no sóc de Telefònica (perdó Movistar) des de fa uns anys, però si ho fos, ara mateix em donaria de baixa.
Un altre exemple.
Per a saber més.
Jo no sóc de Telefònica (perdó Movistar) des de fa uns anys, però si ho fos, ara mateix em donaria de baixa.
Un altre exemple.
Per a saber més.
