LA VERGONYA NACIONAL

L’any 1978 Luis García Berlanga va rodar la Escopeta nacional. Segons diu la Wikipedia és un àcid retrat de la classe empresarial i política del postfranquisme.

Però si algun realitzador agosarat hagués de rodar ara la Vergonya nacional, què seria? Una tragèdia? Un drama? A mi m’agradaria que fos una comèdia, però em sembla difícil, molt difícil que algú (a part dels protagonistes) podessin dibuixà un somriure a la seva cara.

Rato assessor de Telefònica per a l’Amèrica Llatina i Europa! On s’ha vist que una persona imputada en l’afer Bankia pugui ocupar un càrrec així? A Espanya, sense cap dubte!

Rato sense cap mena de dubte és un dels pitjors empresaris del món. No ho dic jo, ho diuen els entesos. De fet és el darrer d’una nissaga de banquers que van fer fortuna allà pels anys 60 fent tota mena de tripijocs al món de les finances. Fixeu-vos si la van fer grossa que el regim dictatorial de Franco els va condemnar a pagar una multa milionària. 

Però una flor no fa maig. Són molts els presidents, ministres i tota mena de polítics que, una vegada retirats de la vida pública, les multinacionals espanyoles els col·loquen d’assessors. I quin paper fan? Mireu, us diré el que penso, fer de d’intermediaris entre la companyia en qüestió i les diferents administracions per mirar de fer negoci lluny de les nostres fronteres aprofitant els contactes que havien fet durant la seva època de governants.

Des del meu punt de vista ho trobo totalment aberrant! I més, no cal ni dir-ho, en aquesta època on tothom s’ha de prémer el cinturó, les multinacionals, que són les que fixen el preu de tots els bens i serveis que consumim, poden permetre’s el luxe de de pagar grans quantitats de diners en assessors que, a la pràctica, només serveixen per a donar imatge a l’empresa en qüestió.

Entre els que estan en nòmina de les multinacionals espanyoles tenim als expresidents González y Aznar, però la llista és extensa: Luis Carlos Croissier, Miguel Boyer, Luis Atienza, Abel Matutes, Marcelino Oreja, Ana Palacio, Manuel Pimentel, Josep Piqué Euduardo Serra, Josep Borrell, Luis Martínez Noval, Elena Salgado Jordi Sevilla, Javier Solana, etc.  

Però els consells d’administració d’altres empreses nacionals, que potser no tenen la categoria de les multinacionals, però que són les que tallen el bacallà al comerç interior, estan farcides de polítics retirats que veuen així com se’ls hi allarga la vida activa i, a sobre, guanyant un suculent sou per, la majoria de vegades, no fer pràcticament res. 
Jo no sóc de Telefònica (perdó Movistar) des de fa uns anys, però si ho fos, ara mateix em donaria de baixa. 

Un altre exemple.  

Per a saber més.