 |
| Harpo, el mut dels germans Marx. |
Ara que Spielberg i Daniel Day Lewis estan a punt de saltar a les alfombres vermelles dels Oscars amb el seu biopic d'Abraham Lincoln, em vénen a la memòria alguns dels referents del que va ser setzè president dels Estats Units. La recreació cinematogràfica de Spielberg segueix la de Griffith, però sens dubte té una evident intenció hagiogràfica. De tots els presidents dels EUA, només Lincoln i Franklin Delano Roosevelt han estat entronitzats en el santoral de la humanitat. El primer per l'emancipació de la població negra. El segon per la conferència de Ialta i pel New Deal. Enrere queden els sanguinaris episodis de la guerra de secessió o de la conquista de la fortalesa europea. A vegades no és l'estadista el que s'inventa les guerres, sinó que són les guerres les que l'elegeixen a ell.
Però el nom de Lincoln té una importància vigent en la història d'Espanya. La Brigada Lincoln va participar activament al costat de la República sabent que lluitava contra els feixistes en una primera línia que podia alliberar una bona part del continent europeu. Dels 3.000 membres de la Brigada, el 40% eren jueus, altres eren membres del Partit Comunista o simplement demòcrates. Un centenar d'aquests eren de color. En el moment del seu retorn, havia deixat al camp de batalla uns 1.800 morts. L'historiador de la lite-
ratura E. L. Doctorow s'escapa del moviment de la Lincoln per destacar el personatge de Robert Jordan, un professor d'espanyol que acaba sent l'heroi de la novel·la de Hemingway Por quién doblan las campanas. Hemingway troba en Jordan el seu alter ego. És l'home solitari que, igual que George Orwell, desconfia dels comunistes. Però el més important de Hemingway, igual que Malraux o que el mateix Orwell, és que van ser al lloc dels fets, i el que ens expliquen forma part de les reflexions d'un combatent únic davant un món atroç que s'acosta. Hemingway, assegut davant una taula de l'Hotel Florida de Madrid, era allà mentre les bombes anaven caient sobre la ciutat. Totes les guerres acaben generant molts morts però també algun heroi que ens les explica.
Doctorow ens ajuda a compren-
dre'ns una mica. Ara ja no hi ha guerres armades. L'heroisme, si existeix, està en les multituds d'aturats, de gent a qui la crisi i els bancs han desnonat. No fa pudor de pólvora, però sí d'angoixa i desesperança. Ni tan sols hi ha el rumor que aviat arribaran els nostres a alliberar-nos. Ja ningú és dels seus, perquè les crisis econòmiques tornen l'ésser humà a la condició d'ésser solitari. És llavors quan l'escriptor s'ha d'enfangar fins a l'engonal i explicar el que està passant al seu voltant. Amb el film sobre Lincoln es podrà veure una versió edulcorada d'Els Miserables. ¿Què se n'ha fet dels Victor Hugo, del Gorki d'Els baixos fons, del Pío Baroja de La lucha por la vida, de les obres de Candel o de Martín Santos? Sembla com si l'escriptor contemporani preferís anar a beure de les seves fonts lluny del seu país, allà on la misèria aliena l'ennobleix i el converteix en un explorador dels sentiments primitius. Els bons salvatges passats pel tamís de l'escriptor occidental arruïnat ja no són salvatges. Però la seva bondat ens ajuda a escapar d'un món de pensions retallades, d'ETS i de l'amenaça d'haver de dormir en un caixer automàtic. L'home blanc en terres citrines segueix semblant més del que és, i és llavors quan la ficció salva escriptor i lector. Es tracta de crear el somni de llocs que ens inciten a visitar paradisos perduts. En temps d'abundància, l'escriptor passava les vacances en escenaris idíl·lics. Avui, quan l'idil·li amb el seu país s'ha tornat una permanent amenaça, l'escriptor es refugia en illes desertes o en continents on l'escassetat no és una catàstrofe sinó una manera d'administrar la civilització.
De tota manera, d'aquesta mena d'escriptors i de novel·les n'estem més aviat mancats. Incapaços de travessar els meridians, la majoria de nous escriptors es refugien en la convicció que qualsevol temps passat va ser pitjor. Ens trobem amb ficcions escapistes en les quals ni tan sols hi ha lloc per a l'humor o per a la sàtira. Potser l'heroi del nostre temps no és Hemingway sinó Harpo (Adolph) Marx. Necessitem un mut perquè puguem imaginar tot el que s'hauria d'explicar d'aquest país de vodevil en el qual la corrupció, la inoperància, el ridícul i la desgràcia col·lectiva s'han acantonat entre nosaltres. Que vingui Harpo i que ens recordi que algun dia, quan tot això s'acabi, els escriptors tornaran a parlar del seu temps i del seu món, perquè mentrestant estan amarrats a les seves taules defensant un petit lloc de treball. Definitivament l'heroisme va morir amb Hemingway.
Joan Barril
