diumenge, 20 de gener del 2013

Les paraules de Harpo Marx

Harpo, el mut dels germans Marx.
Dilluns, 14 de gener del 2013
Ara que Spielberg i Daniel Day Lewis estan a punt de saltar a les alfombres vermelles dels Oscars amb el seu biopic d'Abraham Lincoln, em vénen a la memòria alguns dels referents del que va ser setzè president dels Estats Units. La recreació cinematogràfica de Spielberg segueix la de Griffith, però sens dubte té una evident intenció hagiogràfica. De tots els presidents dels EUA, només Lincoln i Franklin Delano Roosevelt han estat entronitzats en el santoral de la humanitat. El primer per l'emancipació de la població negra. El segon per la conferència de Ialta i pel New Deal. Enrere queden els sanguinaris episodis de la guerra de secessió o de la conquista de la fortalesa europea. A vegades no és l'estadista el que s'inventa les guerres, sinó que són les guerres les que l'elegeixen a ell.
Però el nom de Lincoln té una importància vigent en la història d'Espanya. La Brigada Lincoln va participar activament al costat de la República sabent que lluitava contra els feixistes en una primera línia que podia alliberar una bona part del continent europeu. Dels 3.000 membres de la Brigada, el 40% eren jueus, altres eren membres del Partit Comunista o simplement demòcrates. Un centenar d'aquests eren de color. En el moment del seu retorn, havia deixat al camp de batalla uns 1.800 morts. L'historiador de la lite-
ratura E. L. Doctorow s'escapa del moviment de la Lincoln per destacar el personatge de Robert Jordan, un professor d'espanyol que acaba sent l'heroi de la novel·la de Hemingway Por quién doblan las campanas. Hemingway troba en Jordan el seu alter ego. És l'home solitari que, igual que George Orwell, desconfia dels comunistes. Però el més important de Hemingway, igual que Malraux o que el mateix Orwell, és que van ser al lloc dels fets, i el que ens expliquen forma part de les reflexions d'un combatent únic davant un món atroç que s'acosta. Hemingway, assegut davant una taula de l'Hotel Florida de Madrid, era allà mentre les bombes anaven caient sobre la ciutat. Totes les guerres acaben generant molts morts però també algun heroi que ens les explica.
Doctorow ens ajuda a compren-
dre'ns una mica. Ara ja no hi ha guerres armades. L'heroisme, si existeix, està en les multituds d'aturats, de gent a qui la crisi i els bancs han desnonat. No fa pudor de pólvora, però sí d'angoixa i desesperança. Ni tan sols hi ha el rumor que aviat arribaran els nostres a alliberar-nos. Ja ningú és dels seus, perquè les crisis econòmiques tornen l'ésser humà a la condició d'ésser solitari. És llavors quan l'escriptor s'ha d'enfangar fins a l'engonal i explicar el que està passant al seu voltant. Amb el film sobre Lincoln es podrà veure una versió edulcorada d'Els Miserables. ¿Què se n'ha fet dels Victor Hugo, del Gorki d'Els baixos fons, del Pío Baroja de La lucha por la vida, de les obres de Candel o de Martín Santos? Sembla com si l'escriptor contemporani preferís anar a beure de les seves fonts lluny del seu país, allà on la misèria aliena l'ennobleix i el converteix en un explorador dels sentiments primitius. Els bons salvatges passats pel tamís de l'escriptor occidental arruïnat ja no són salvatges. Però la seva bondat ens ajuda a escapar d'un món de pensions retallades, d'ETS i de l'amenaça d'haver de dormir en un caixer automàtic. L'home blanc en terres citrines segueix semblant més del que és, i és llavors quan la ficció salva escriptor i lector. Es tracta de crear el somni de llocs que ens inciten a visitar paradisos perduts. En temps d'abundància, l'escriptor passava les vacances en escenaris idíl·lics. Avui, quan l'idil·li amb el seu país s'ha tornat una permanent amenaça, l'escriptor es refugia en illes desertes o en continents on l'escassetat no és una catàstrofe sinó una manera d'administrar la civilització.
De tota manera, d'aquesta mena d'escriptors i de novel·les n'estem més aviat mancats. Incapaços de travessar els meridians, la majoria de nous escriptors es refugien en la convicció que qualsevol temps passat va ser pitjor. Ens trobem amb ficcions escapistes en les quals ni tan sols hi ha lloc per a l'humor o per a la sàtira. Potser l'heroi del nostre temps no és Hemingway sinó Harpo (Adolph) Marx. Necessitem un mut perquè puguem imaginar tot el que s'hauria d'explicar d'aquest país de vodevil en el qual la corrupció, la inoperància, el ridícul i la desgràcia col·lectiva s'han acantonat entre nosaltres. Que vingui Harpo i que ens recordi que algun dia, quan tot això s'acabi, els escriptors tornaran a parlar del seu temps i del seu món, perquè mentrestant estan amarrats a les seves taules defensant un petit lloc de treball. Definitivament l'heroisme va morir amb Hemingway.

Joan Barril

dissabte, 19 de gener del 2013

LA FRASE DEL DIA 19-01-2013

L'acudit de Faro és del 8-04-2010. 


Es més fàcil que un camell passi pel ullal d'una agulla que trobar un polític del PP que no estigui esquitxat per algun cas de corrupció.



Aquesta frase és una interpretació lliure feta per mi de la que es pot llegir a l'evangeli de Sant Mateu (Mt 19,24) i que diu així: És més fàcil que un camell passi pel ullal d'una agulla que un ric entre al Regne del Cel

Els 20 milions que s'han trobat en comptes de Suïssa a nom de l'extresorer Bárcenas només significa la gota que ha fet vessar el got de la corrupció del Partit Popular.
I no em valen excuses. Ara surten les senyoretes populars dient que elles no saben res, que des de que estan elles no hi ha sobres per baix ma. Hi ha massa casos de corrupció declarada que han esquitxat a càrrecs importants del PP per fer veure que no passa res: Naseiro, Gürtel, Emarsa, Brugal, Palma Arena...
La Justícia hauria de fer alguna cosa. Ja no els hi demano als dirigents del PP que, segur, acabaran trobaran un cap de turc a qui culpar de tot el merder que s'ha generat a la cuina de la seu de Gènova. Els hi demano als fiscals i als jutges, a aquells que tenen el dret i l'obligació d'impartir justícia.
Entenc l'empipament de la ciutadania. Cóm és possible que la corrupció s'ha generalitzat tant en aquest país i que tan pocs culpables hagin acabat a la presó.
O això canvia o la democràcia se'n va a la merda (literalment)

TERCER ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA II











Los muchos talentos ya cazados por Esperanza Aguirre

La presidenta del PP madrileño, expresidenta del Gobierno regional de Madrid  y heroína frente al castrismo  ha abandonado su trabajo de funcionaria  y ha fichado por una empresa catalana, Seeliger y Conde, especializada en cazar talentos para recomendar directivos a otras empresas, instituciones y etcétera.
Esperanza Aguirre, a lo largo de sus años de presidenta, lanzó a la palestra a muchos dirigentes del PP, ansiosos de tocar poder. Sabemos que uno de sus hombres de máxima confianza, fue Alberto López Viejo, de talento depredador que,  como recordamos recientemente, era concejal de Limpieza del Ayuntamiento de Madrid.
Amigo de Agag
Amigo de Alejandro Agag, ordenó limpieza total en las calles próximas a una discoteca para pijos donde se celebró la cena de despedida. Al día siguiente, la gran boda imperial. Ahí estaba la crème de la crème de los talentos reaccionarios. Estaba Aguirre y su marido, Grande de España. Estaba López Viejo. Y estaba también la cúpula de la más tarde conocida como  trama gürtel .¿Había algunos talentos en el arte de robar y en el de la corrupción esa tarde-noche de la boda en El Escorial?
Granados, el traidor
¿Tenía talento Ignacio González? Lo cazó Aguirre y ha sido su valido y ahora es su favorito. Estuvo a punto de demostrar su talento como presidente de Caja Madrid y luego Bankia, pero le vetó Mariano Rajoy. ¿Tenía talento Francisco Granados, tan cercano durante años a doña Espe?  Probablemente tenía talento, según Aguirre, pero era un traidor pasado del bando Aguirre al bando Rajoy.
Extraños compañeros de cama
Ahora se dedicará ella, de nuevo, a cazar talentos. La política hace extraños compañeros de cama. Resulta que Luis Conde, uno de los altos jefes de la empresa que ha fichado a Aguirre es muy amigo de Artur Mas, y como revela ELPLURAL.COM, en exclusiva,  ocupa cargos en el ámbito de CiU. ¿Tiene talento el Mesías de Cataluña?
Una patriota acreditada
¿Pueden tener talento, Sra. Aguirre, patriota acreditada, cerebros no  españoles, como  el de Artur Mas y sus padrinos de la familia Pujol? ¿Son talentos orientados a la independencia y, al parecer, también orientados a enriquecerse personalmente por vías no legales?
González, en el ático
Volvamos a Madrid. ¿Fue usted, en su calidad de presidenta de Madrid, la que cazó los talentos de la mayoría de máximos responsables de Telemadrid?  Sí, son los mismos talentos que han hundido la televisión pública de Madrid. ¿O no, presidenta todavía del Partido Popular, mientras González se halla cómodamente en un polémico ático? ¡Menudos talentos, Sra. Aguirre!
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM