diumenge, 3 de març del 2013

Catalunya-España: ¿ruptura o reforma?

Marina Geli
Diputada en el Parlament de Catalunya por el PSC y exconsellera de Salud de la Generalitat

Las relaciones políticas entre Catalunya y España viven su momento más difícil desde la transición española. Quizás lo más relevante sea que hoy existe una desafección ciudadana mutua, como hace ya unos años pronosticó el president de la Generalitat José Montilla.
La situación nos obliga a tomar conciencia del momento actual para poder establecer y liderar en consecuencia un diálogo franco. La mayoría de catalanes quiere que España y Catalunya dialoguen, incluso aquellos que hoy defienden la independencia. España debe propiciar una mesa de debate sin apriorismos, pero con rigor y racionalidad.
El independentismo era minoritario en Catalunya y sólo contaba con el apoyo de ERC y algunos grupos extraparlamentarios. El acercamiento de CiU hacia las tesis independentistas de los últimos años es hoy el elemento más relevante en la política catalana. Pero para interpretar lo que está ocurriendo en Catalunya, debemos conocer las circunstancias que propiciaron la situación actual.
El Estatut de Catalunya de 2006 fue un intento de nuevo pacto con España, pero la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el recurso del PP minó la confianza entre las dos partes. El modelo de financiación pactado llegó tarde, en 2009, ya en plena crisis, y se amortizó inmediatamente con la propuesta de pacto fiscal de 2010, lema de la campaña electoral de CiU ese mismo año. Fue la crónica de una muerte anunciada: la propuesta de pacto fiscal se finiquitó en una única reunión entre el president Mas y el presidente Rajoy. Tras los gobiernos de Maragall y Montilla y la negativa del Estado a negociar un nuevo pacto fiscal, una mayoría de catalanes dio por acabada una etapa.
Entre los catalanes, existe la percepción mayoritaria de que Catalunya está mal financiada y de que España le aboca a un déficit fiscal que agrava la crisis económica, el paro y la merma de sus potencialidades propias para volver a generar crecimiento y trabajo.
Paralelamente, las injerencias y las dificultades del Gobierno de España del PP para entender la singularidad catalana en el modelo educativo, lingüístico, sanitario o judicial, fortalecen los argumentos de los que reclaman respeto a Catalunya por parte del Estado.
La manifestación del pasado 11 de septiembre en Barcelona expresó un sentimiento afirmativo a favor de decidir el futuro de Catalunya y su relación con España, y según algunas encuestas, más de la mitad de la población se declara ya a favor de la independencia.
La mayoría es aún más amplia —casi del 80% en las encuestas y en el Parlament— a favor del derecho a decidir. Esta mayoría es plural, interclasista y no solamente independentista.
El catalanismo político actual —CiU, ERC, PSC, ICV y CUP— comparte la posibilidad de convocar una consulta en Catalunya. La votación de ayer en el Congreso también evidenció que el catalanismo político -CiU, PSC, ERC e ICV, Carme Chacón aparte- quiere hacerlo con un pacto entre el Govern de Catalunya y el Gobierno de España.
El resultado de la votación de ayer en el Congreso de los Diputados evidencia con mayor claridad esta voluntad del catalanismo político. Incluso más que en la reciente votación del Parlament, con los votos favorables de CiU, ERC, ICV y la CUP y el voto equivalente en blanco de cinco diputados del PSC a una declaración donde el diálogo con España para una consulta legal no era el tema prioritario.
Hace meses que creo que alguien en España debe asumir el papel que hoy ejerce David Cameron en el Reino Unido y espero que se encuentre entre los líderes del PSOE. El primer ministro del Reino Unido reconoció con normalidad política y democrática una voluntad mayoritaria de convocar un referéndum acordado, legal y vinculante en Escocia.
Nadie considera en el Reino Unido que Cameron es independentista, y en cambio en España, se asocia el derecho a decidir a la independencia. Respeto la discrepancia de Carme Chacón, pero me sorprende que considere sinónimos consulta e independencia. La no aceptación del referéndum aumenta el independentismo emocional.
Si el PSOE abriera la puerta a pactar la consulta, la propuesta de reforma federal de la Constitución para articular un nuevo encaje federativo singular de Cataluña en España sería escuchada y puede que incluso mayoritaria. Creo que si esto no ocurre, la fractura entre España y Catalunya crecerá. La mesa de diálogo entre los Gobiernos es urgente, también para abordar un nuevo modelo de financiación, un mandato del Estatut catalán de 2006 que obliga a su revisión este mismo año.
Estamos delante de una nueva transición, de modelo económico, social, demográfico, energético, pero también de España y Catalunya dentro de Europa. El papel del PSC y del PSOE puede ser la clave. Debemos debatir sin ruptura los dos partidos y acordar, cómo hicieron en 1977, los términos del pacto: voz o grupo propio del PSC en el Congreso aunque juntos en las elecciones. En aquel momento, el PSOE asumió el derecho a decidir de los pueblos de España.
España, la izquierda española, debe proponer en esta legislatura una reforma profunda para Barcelona-Catalunya y permitir la consulta. Reforma o ruptura, el paralelismo del PSC y el PSOE es similar al de Catalunya y España. Hay independentistas en Catalunya dispuestos a escuchar una modelo de soberanías compartidas entre Catalunya, España y Europa, pero el tiempo apremia. La mayoría quiere pacto y diálogo sin ruptura emocional ni comercial.

ASSEMBLEA CONSTITUEN DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA



El passat divendres es va celebrar l’assemblea constituent de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta per a escollir, entre d’altres coses, la junta directiva, els estatuts, el color de la camisa i el logotip.
El president per als propers 2 anys serà Joan Ferré i el cap de colla Albert Ferré. El color triat per a la camisa és el blau ducados i, finalment, el logo va ser escollit per l’assemblea antre més d’una vintena de propostes presentades per diferents artistes. Després de dues rondes de votacions va ser escollit el d’Aida Martí de Santa Bàrbara, una col·laboradora habitual de la colla.
Cal dir també que, a diferència de la resta de colles de Catalunya, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta enlairant els castells al so de les dolçaines, en lloc de les típiques gralles.  
La colla ja compta amb uns 60 socis de localitats tan diferents com Amposta, Deltebre, la Ràpita, la Sénia, la Galera o Vinaròs.   







L'autor de les fotos és Juli Garcia Balagué
 

 

dissabte, 2 de març del 2013

LA DEMOCRÀCIA INTERNA DELS PARTITS



600 euros costarà als diputats del PSC l’atreviment de trencar la disciplina de vot del grup socialista del Congrés dels Diputats. Sembla ser que és la sanció màxima que es pot imposar per la manca de disciplina interna. Si actes així es repetissin sovint, al final, els diputats catalans hauran d’acabar posant diners de la seva butxaca.
L’enrenou (per dir-ho d’alguna forma) va arribar com a conseqüència d’una moció que van presentar els grups de CiU i ERC del Congrés sobre fer una consulta legal sobre el dret a decidir del poble catal; en contra del que s’havia aprovat només fa unes setmanes al Parlament de Catalunya on no es feia cap referència a la legalitat del referèndum.
Dels 14 diputats del PSC, l’única diputada que no va votar (en cap sentit) va ser, precisament, la seva cap de files: la Carme Chacón., que ho va justificar al·legant que no seria ella qui propiciaria la secessió de Catalunya.
Va ser la diputada autonòmica del seu propi partit la Rocio Martínez Sempere l’encarregada de respondre-li en aquests termes: La Chacón confon independència amb el dret a decidir. Una consulta pel dret a decidir no porta, necessàriament, a la independència. Votar no és una opció totalment vàlida, igual que votar-hi a favor, votar en blanc o abstenir-se. Hi ha qui afirma que el dret a decidir d’un poble és un dret fonamental de la democràcia i, per tant, així hauria d’estar reconegut a la Constitució.
Arribat a aquest punt, no seria també un principi democràtic la llibertat de vot? És evident que davant d’unes eleccions (ja siguin generals, autonòmiques, locals o de qualsevol altre tipus), el ciutadà gaudeix de llibertat de vot. El vot és el màxim exponent de la democràcia. Si això és així, què passa amb la democràcia interna dels partits? És democràtic que un diputat, atenent a la disciplina de vot, no pugui votar lliurement segons li dicti la seva consciència? Quan es forma part d’un partit polític es comparteix la pràctica totalitat del seu ideari, però sempre hi poden haver temes puntuals i concrets on es pot discrepar pels motius que sigui, és igual.
Però fora de les seus parlamentàries, els partits polítics, tampoc tenen la suficient democràcia interna. És cert que els militants de cada partit voten els seus candidats, però sovint, aquests candidats han estat imposats per les executives respectives.  Per tant, el militant, no pot votar lliurement als companys que voldria que els representessin.
Us explicaré una anècdota. El primer alcalde democràtic de Vinaròs sorgit de les eleccions municipals de l’any 1979 va ser Ramon Bofill. Després dels primers 4 anys de mandat, l’assemblea de militants del PSPV-PSOE, va decidir que no repetís. L’agrupació local va fer arribar a l’executiva nacional de València la candidatura aprovada. La comissió de llistes va decidir incloure el nom de Ramon Bofill tot i estar vetat pels militants locals. Aquest fet va comportar que dos dels seus militants més emblemàtics (un d’ells el desaparegut Rafel Genovés, regidor i secretari general de la UGT del Baix Maestrat) presentessin una denuncia davant la comissió de conflictes del partit. Com a conseqüència d’això, l’executiva nacional els va obrir un expedient disciplinari que va acabar amb l’expulsió de tots dos militants. Imagino que casos com aquest, que em va explicar el propi Rafel Genovés, n’hi ha hagut molts més al llarg de la història democràtica del nostre país. És aquest el concepte que tenen els partits de democràcia interna?
No vull acabar sense plantejar un altre dilema. L’any 2008 la Carme Chacón es va presentar per primera vegada com a cap de llista del PSC per Barcelona i, per extrapolació, de tots els socialistes catalans. Recordo que quan va venir a les Terres de l’Ebre va fer una defensa aferrissada de l’aigua de l’Ebre que, en aquells moments estava amenaçada pel Pla Hidrològic Nacional, la qual cosa tenia a una bona part de la ciutadania del territori revoltada. Ara que li ha sortit la vena més espanyola, seguiria defensant el riu o reclamaria aigua per a tots com es fa des dels territoris de més al Sud? 

Alcaldes i regidors de Vinaròs.    

11è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Ara va de bo... Anit es va fer l'assemblea constituent de la colla i dimarts presentarem la documentació al Registre d'Associacions de la Generalitat i, posteriorment, ens donarem d'alta a l'Agència Tributària per a que ens donin el CIF.