SER FEIXISTA ARA I AQUÍ

El passat dilluns el Periódico de Catalunya va publicar la següent carta signada per Alfonso Martínez de Barcelona:

 

"Sóc feixista i no ho sabia"

 

Vaig néixer a Barcelona fa 35 anys. Últimament visc preocupat per un mal que porto dins: sóc feixista i no ho sabia. Ho he esbrinat després de llegir i escoltar repetidament els mitjans, líders d'opinió i infinitat de gent del carrer que conviuen amb mi. Diuen que els orgullosos de ser espanyols som feixistes (més ben dit, fatxes); si a més ets català, doncs més fatxa encara. Horrible. I jo sense saber-ho. Això ho he de corroborar. Vaig al diccionari català i veig l'accepció: "Feixisme. Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l'exaltació del nacionalisme i l'eliminació violenta de l'oposició política i social". Entenc. Dec ser tan extremadament feixista que no veig la meva condició de violent adorador d'un fosc líder. El que més m'intriga és saber qui deu ser aquest líder. En canvi, això de l'exaltació nacionalista no em sorprèn, al capdavall pensava que era normal ja que és el que he viscut a Catalunya des que tinc ús de raó. Però bé, encara sóc a temps de canviar. No vull ser un marginat social a la meva terra. A grans mals, grans remeis. Crec que em tornaré independentista que és el que fan tots. Si tantes persones pensen així deu ser perquè tenen raó. A més, així no em sentiré estrany quan vegi els debats als mitjans catalans. I a sobre diuen que amb la independència seré més ric que ara. Per descomptat, mira que m'agradava Espanya i la seva gent, però per sobre de tot he de pensar en mi; això de ser fatxa em turmenta. De manera imminent vull ser un nacionalista català. Així podré viure en pau. El més bo és que crec que ho puc aconseguir ràpidament, al capdavall ja sóc del Barça.

 

Seria molt imaginar que la carta va ser escrita en castellà i traduïda per a la versió en català del diari?

Bé, després d’haver-la llegit, només una consideració. Per a mi, l’Alfonso Martínez de Barcelona no és feixista. Ni ho són la majoria dels qui es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O o els que exhibeixen banderes espanyoles a les seves façanes (sempre que portin l’escut constitucional) Per a mi, tots aquests ciutadans que tot i viure a Catalunya anteposen l’espanyol per davant del català i, en fan ostentació, son nacionalistes espanyols i, per tant, de dretes, comparables als qui també s’expressen així del territoris de parla castellana d’arreu de l’estat espanyol.

Tots els nacionalistes espanyols són feixistes (o fatxes, com matisa Alfonso Martínez)? La resposta és no. Ara bé, sí que és cert que tots els fatxes d’aquest país són franquistes i nacionalistes espanyols.  

I quina és la línia que separa els uns dels altres. De vegades és molt difícil de determinar i, a la vegada tan fina que pots traspassar-la amb facilitat.

Però que no s’equivoqui ningú, de independentistes fatxes també n’hi ha. No seran franquistes, però segur que si els hi fessin fer un test per avaluar el grau d’acceptació d’alguns col·lectius d’immigrants, el tracte cap a les classes més desafavorides, la pèrdua de drets socials i laborals, la privatització de serveis essencials com la sanitat, els serveis socials o l’educació, etc.

La economía desde fuera, según mi abuela

José Antonio Nieto
Profesor titular de Economía Aplicada en la UCM

Mi abuela decía que yo nunca sería un economista convencional (afortunadamente), porque ni me gusta remover el pasado (la historia económica) ni me creo las previsiones (económicas). Sobre lo segundo no vale la pena discutir: los organismos nacionales e internacionales revisan con tanta frecuencia sus previsiones, que es preferible esperar unos meses antes de dar crédito a lo que dicen. Además, algunos políticos tienen la desfachatez de interpretar los datos a su antojo, diciendo, por ejemplo, que los salarios en España están subiendo moderadamente, aunque luego a micrófono cerrado presuman de la continuada reducción de los costes salariales. Tal vez presumen también de otras atrocidades que aún no se han atrevido a convertir en previsiones estadísticas, como el pretendido y disparatado –pero celestial– propósito de mejorar el crecimiento demográfico privando a las mujeres de su derecho a decidir sobre si quieren o no quieren tener hijos y en qué circunstancias pueden hacerlo o no.
Sobre mi supuesta aversión a la historia (tal y como nos la cuentan), o al estudio de la historia económica, he de reconocer dos cosas. Primera, es obvio que hay que conocer la historia para intentar no repetir los mismos errores. Segunda, sumergirse en el estudio de la historia proporciona a menudo enseñanzas sublimes. Por ejemplo, no hace falta recurrir a los tópicos hispanos de “que inventen otros”, ni parafrasear una vez más a Ortega (España es el problema, Europa la solución), para darse cuenta de que en España los cambios trascendentales, al menos en lo económico, han venido a impulsos forzados desde el exterior. ¿Cómo empezó a desmantelarse la autarquía franquista? Con el Plan de Estabilización de 1959, obligado por la bancarrota económica y auspiciado por el FMI y la OCDE (o sea, el equivalente a lo que hoy son los “hombres de negro” de la Troika). ¿Cuándo se instaló España –como país desarrollado– en el panorama internacional? Cuando culminamos la incorporación a la OTAN y a las Comunidades Europeas en los años 80 (es decir, cuando los “hombres de azul” norteamericanos y nuestros azules vecinos europeos nos dieron la bendición). Hay ejemplos recientes más conocidos, pero la conclusión parece clara: mejor hacer caso a lo que nos dicen desde fuera. Porque dentro, las opiniones cambian tanto como las leyes educativas, y a quien mantiene una línea de sensatez, rigor y coherencia se le suele ignorar o sólo se le permite predicar en desiertos, a ser posible sin cantimplora.
Lo más curioso es que ahora, desde el exterior, el único que parece decir algo interesantes es el FMI. La UE se ha acomodado a su ritmo timorato, ilusorio, fuera de órbita, y su discurso oficial es cada vez más ultra conservador. Sin embargo, el aparentemente renovado FMI dice, por ejemplo, que las políticas de austeridad mal entendidas llevarán a la perdición a Europa, y que la situación del desempleo en España no se remediará tan fácilmente como piensan nuestros gobernantes. ¿A quién creer? ¿Qué previsiones manejar? ¿Y si una noche de plenilunio viene el FMI a decirnos que los salarios ya han bajado demasiado en España, o que esta gran recesión no es ajena al funcionamiento de los bancos y el sistema financiero? O, como diría mi abuela, no es ajena al creciente afán de unos pocos por apropiarse de los recursos de los demás. No estaría nada mal un sueño como ese, un FMI salvavidas en lugar de verdugo: sobre todo si al venir sus “recomendaciones” desde fuera se tomasen en serio.
Mientras tanto, le he prometido a mi abuela que escribiré muy pronto algo sobre el FMI. Pero creo que no va a ser necesario que le aclare que en España también están bajando las pensiones, y seguirán bajando hasta difuminarse, aunque algunos y algunas lo nieguen. Ni tampoco tendré que decirle que la pobreza en nuestro país ha aumentado. Ya lo sabe. Igual que sabe que la sanidad pública está siendo secuestrada. Igual que intuye que sólo nos daremos cuenta del daño que se hace cercenando las políticas públicas cuando vengan desde el extranjero a recordárnoslo: tal vez desde la OCDE, si sus estadísticas siguen colocando nuestros niveles educativos a la cola de los países desarrollados.
Lo que creo que sí debería explicarle a mi abuela son las diferencias que hay entre salarios nominales y reales, masa salarial bruta y salario líquido, costes salariales unitarios y remuneraciones de algunos privilegiados, retribución de los asalariados en la Contabilidad Nacional y otras partidas macroeconómicas y menos macroeconómicas, como el pequeño detalle de pagar impuestos directos e indirectos. Son aspectos que nuestros ministros ocultan o tergiversan cuando hablan de esos temas. Pero está claro lo que me responderá si, a sus años, intento explicarle todo eso. Me dirá: si ya lo sé… gane lo que gane, cada vez me luce menos.

Comença la gravació de 'La Fatarella 1938'

(riberaonline)

 

Coincidint amb el 75è aniversari de la Batalla de l'Ebre, el projecte audiovisual La Fatarella 1938, produït per Delta Produccions, comença la fase de rodatge.

La Fatarella 1938 Último Cigarrillo és l'adaptació del conte –basat en fets reals- el de Joan Ferré i s'està duent a terme mitjançant crowdfunding, amb la col·laboració d'entitats i particulars.

Superada la fase de pre-producció, d'aconseguir els recursos econòmics necessaris per a poder-lo dur a terme, el cap de setmana del 26 i 27 d'octubre La Fatarella 1938 es filmarà en localitzacions de Santa Coloma de Queralt, Igualada, La Galera i La Fatarella, ubicació històrica on tingueren lloc els dramàtics fets en els que es basa l'emotiva història del curtmetratge.

La Fatarella 1938, és un projecte que dóna ressò a la memòria col·lectiva, que ens apropa una època massa llunyana i que ens parla de la quotidianitat d'una Batalla que ha deixat una forta empremta en les nostres terres.

Per a més informació del projecte podeu entrar a www.lafatarella1938.com

 

LEGAL, LLEIAL I CONVENIENT

Segons Narcís Serra, que va ser President de Catalunya Caixa, l’augment de les retribucions als alts càrrecs de l’entitat fet quan ell la presidia va ser legal, lleial i convenient i ho justifica dient que era el preu del mercat i el que es pagava a d’altres entitats similars.

No poso en dubte que l’increment de les retribucions s’ajustés a la llei i fos, com diu Serra legal, lleial i convenient, però és ètic i moral?

Serra va tenir una vida política intensa. Va ser el primer alcalde democràtic de Barcelona de després de la dictadura franquista i va entrar al govern de Felipe González com a ministre de Defensa per la bona relació que va cultivar amb la cúpula militar després de que es fes a Barcelona la desfilada de les Forces Armades. Després de la dimissió d’Alfonso Guerra, al vicepresident i amic personal de González, va ocupar el seu càrrec al govern d’Espanya.

Serra va ser una persona i un polític respectar per la majoria i admirat per molts, però arribada al fase final de la seva etapa pública, la gran majori dels qui el van respectar i admirar, el detesten, sobre tot aquells als qui l’entitat que presidia el van fer subscriure participacions preferents, una de els estafes legals més grans que hi ha hagut al nostre país en les darreres dècades. Ara mateix Serra és una burda caricatura d’allò que va ser en la seva plenitud política. Així és desprestigia un partit polític. 

Per cert, sabíeu que al consell d’administració de Catalunya Banc hi havia dos representants de les nostres terres i, per tant, estan imputats?