PORT DELS ALFACS: FINALMENT EL CREUER NO HA ATRACAT

Amb un pam de nas s’han quedat avui els veïns de la Ràpita en veure que el creuer de luxe que havia d’atracar al seu port, finalment no ho ha fet.
Efectivament, avui a les 7 del matí, s’esperava des de feia dies, el primer creuer de luxe (un veler) que havia d’atracar al port del Alfacs. Els comerços, bars i restaurants s’havien preparat per a rebre els acabalats visitants. Fins i tot s’havia repartit una mena de diccionari amb les paraules i frases més comunes per tal d’atendre’ls millor. Fins i tot s’havia destinat un lloc per a la premsa i havien de ser rebuts per l’alcalde.
Sembla ser que el vaixell en qüestió ha arribar puntualment, però ha fondejat abans d’entrar al port com si li tingués por. Primer s’ha dit que perquè no hi havia pràctic (el tècnic que coneix a la perfecció el port i que guia les embarcacions pels llocs més adients) Però això semblava del tot inversemblant, perquè si tothom sabia que avui havia d’arribar, sé suposa que les autoritats portuàries ho sabien millor que ningú. Després s’ha dit que la culpa era del vent que impedia que es pogués fer bé la maniobra d’atracament.
Jo encara he apuntat una altra possibilitat. Que l’alcalde, vara en ma, hagués atemorit els tripulants que, davant l’amenaça que significava que els hi donés un cop de vara, han preferit girar cua sense xafar el moll rapitenc.
I això és el que ha fet el vaixell: Ha donat la volta amb el desencant de tota la població expectant.
A veure si amb el següent hi haurà més sort.  

AMNISTIA I EL DRET A DECIDIR

Aquests darrers dies, un dels temes que s’ha debatut a les xarxes social ha estat el d’Amnistia i el dret a decidir de Catalunya.

Com que m’ho van dir i jo no me’n vaig assabentar de l’origen de la notícia, he anat a Internet a buscar-ho. Les referències que hi surten, són de l’any passat, per tant, en aquets darrers dies, sembla que l’organització no governamental, no ha dit ni piu sobre el tema.

Aquestes coses passen. Internet té el costum (potser s’hauria de dir millor el mal costum) de remoure el passat i presentar-ho com un fet que ha passat recentment.

Els internautes (amb bona o mala intenció) deien que Amnistia s’havia posicionat en contra del dret a decidir del poble català i posaven el crit al cel al veure com l’associació que més lluita pels drets humans no defensava la causa catalana.

En la recerca que he fet per Internet l’única notícia que he trobat relacionada amb el tema està datada a finals de l’any passat i deia el següent: 

 

Amnistia Internacional ‘defensaria’ el dret a la llibertat d’expressió dels catalans si es convoqués el referèndum.

L’organització puntualitza que no té cap posicionament oficial sobre el dret a decidir a Catalunya. 

 

Com sabeu els que em coneixeu sóc membre d’Amnistia Internacional des de fa molts d’anys. Crec recordar que des de 1999. Pocs anys després degut a un rebot que vaig tenir amb l’alcalde d’Amposta d’aquella època, vaig mostrar-me molt crític amb la seva gestió, però sobre tot amb el seu tarannà autoritari. Les conseqüències a la meva crítica permanent i dura van ser que alguns dels seus acòlits (als qui mai havia esmentat en els meus escrits) van adreçar-me tota mena d’insults aprofitant, de vegades, la impunitat que els hi donava l’anonimat amb el consentiment de la redacció de la Revista Amposta i fins i tot de la del diari el Punt. Llavors em vaig adreçar a Amnistia i els hi vaig preguntar si podien actuar davant del que jo considerava un atemptat al meu honor, ja que per aquella època  no ocupava cap càrrec públic. La resposta d’Amnistia va ser que ells no es posaven en qüestions personals.

El que si que he trobat en referència a la ONG ha estat el següent:  

  

La secció espanyola d'Amnistia Internacional ha vetat que el premi 'Ambassador of Conscience' s'entregui a Barcelona l'any que ve en una lamentable actitud indigna d’una ONG del drets humans. Els directius espanyols de l'oenagé, no així els catalans, volen evitar que l'acte s'associï als que se celebraran el 2014 en el marc del tres-cents aniversari del 1714, segons ha confirmat a RAC 1 i a Catalunya Ràdio el comissari del Tricentenari, l'historiador Toni Soler. Així, la gala de lliurament del premi, que organitza la fundació d'artistes vinculats a Amnistia Internacional Art for Amnesty, no es farà a Barcelona.

 

Si això és així i Amnistia Internacional Espanya no rectifica o no dóna una raó coherent sobre el tema, és evident que la ONG haurà comès una greu consideració a la branca catalana d’Amnistia al donar per suposat un fet que, tal vegada, pot vulnerar algun dels drets que defensen.

A MI M’HAURIA PASSAT EL MATEIX

La Federació Catalana de Municipis hauria abonat de forma il·legal a 44 alcaldes (23 dels quals del PSC) unes remuneracions en concepte de dietes per desplaçaments. Entre els 23 socialistes hi figura Maria José (coneguda com Maria) Beltran Piñol, al alcaldessa de Tivenys i diputada a la Diputació de Tarragona, la qual, tot i reconèixer els fets, ho justifica pels viatges que va haver de fer a Barcelona per assistir a les reunions de l’organisme federatiu.

Ja sé que el que diré pot no agradar a alguns dels meus lectors, però a qualsevol estament, quan es proposa augmentar les assignacions que es perceben, normalment sempre hi vota tothom a favor, al menys en les que jo he estat. Per tant, admeto que si jo m’hagués trobat al lloc de Maria o de qualsevol altre alcalde, a hores d’ara també estaria imputat.

Mireu, en acabar la meva primera legislatura com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta, l’equip de govern (amb un alcalde i diversos regidors que no anaven a repetir), van proposar augmentar les retribucions, tant d’aquells que tenien una dedicació parcial dintre de l’ajuntament (no recordo que ningú hagués estat mai en dedicació completa) o a aquells que cobressin per assistències, tan als plens, com a les comissions informatives, com a les juntes de portaveus i de govern.

A tots ens va semblar correcte i tots hi votarem a favor. Normalment sempre hi ha un dictamen de la secretaria (u òrgan competent) que certifica que el que s’aprova està dintre de la legalitat.

Però com qui fa la llei, quasi sempre sé la fa a mesura d’ell, va resultar que, com les municipals les van guanyar els mateixos i una majoria dels quals tenien dedicació parcial, van veure incrementades les retribucions, mentre que els membres de l’oposició varem seguir cobrant, si fa o no fa el mateix, ja que si és veritat que s’augmentava les retribucions per assistències, van disminuir el nombre d’aquestes de forma considerable.    

El darrer any i mig vaig formar part del consell d’administració de la GURSAM (Gestió Urbanística Societat Anònima Municipal) que ens reuníem una vegada cada 2 mesos aproximadament i cobràvem uns 100 euros per reunió per a no fer pràcticament res, ja que, aquesta societat municipal creada per a donar feina a militants de CDC, feia temps que estava pràcticament inactiva i fins i tot es va haver de fer un ampliació de capital recomanada pels assessors financers, per no haver de fer fallida.

Segurament era una immoralitat cobrar 100 euros per assistir als consells d’administració, però és que a part d’això, també hi havia un secretari i, tal com he dit, uns assessors que també s’emportaven la corresponent remuneració.

Mai ningú ho va denunciar i quan ens donaven el xec, l’agafàvem ben contents.

LA COOPERATIVA D’ULLDECONA: EL QUE NO EXPLICA LA PREMSA

Fa uns dies es va saber que la secció de crèdit de la Cooperativa Agrícola d’Ulldecona havia retingut els comptes dels seus impositors davant la negativa de la junta de socis a avalar un préstec per a fer front els dutes que tenia l’entitat.

A l’assemblea (que sembla que va ser multitudinària), es va identificar la categoria del socis amb paperets de colors. Segons el color, es tenien més o menys vots i això era així perquè es classificava els socis en categories segons els jornals de terra que tenien. Anava de 0 a 6 socis. Els de 0 eren socis col·laboradors i els de 6 els propietaris més grans.

A la votació va guanyar el sí, però no amb la majoria suficient per a tirar endavant la proposta de la junta de govern.

Segons la junta no es tenen deutes amb proveïdors, però sí amb els socis. La junta no va poder garantir que el poper no s’haguessin de demanar més sacrificis econòmics, ja que formen part d’una cooperativa de segon grau (ACOMONT) i l’estat econòmic d’aquesta tampoc és l’ideal.

El problema de la Cooperativa d’Ulldecona sembla que arranca amb la remodelació del molí que té molta més capacitat de moldre de la que realment necessita. Ara igual us dic un disbarat, ja que ho estic dient de memòria, però crec recordar que la capacitat és d’un milió de quilos al dia i aquesta quantitat no es mol ni en tota la campanya.

Per tant, estaríem un cop més, davant d’una temeritat comesa pels responsables de la cooperativa al no saber calibrar la innecessària magnitud de la inversió.

Sembla ser que el problema que ha esclatat a Ulldecona, lligat amb els que també té ACOMONT, podria fer tancar en un període relativament curt algun dels molins que hi formen part.

Però ja sabeu el que passa quan alguna cosa va malament: sempre pot anat pitjor!

Primer es van acomiadar a les treballadores de l’agobotiga i més tard a l’auxiliar administrativa de l’oficina. Sempre al·legant raons econòmiques.

Però aviat el gerent se’n va adonar que no podia treballar sol, ja que s’havia d’absentar sovint per a poder anar als banc o a d’altres llocs. Per això va demanar al president la contractació d’una persona a mitja jornada.

Després de fer una convocatòria, els aspirants van presentar el corresponent currículum i van fer una entrevista als aspirants.

El president va informar al gerent que s’havia accedit a la seva petició, però en lloc de treballar a ½ jornada, ho faria a jornada completa. Aquesta va ser la primera sorpresa, però no l’única. La persona que es contractava era l’esposa del propi president.

Ara s’està mirant si s’ha comés alguna irregularitat, ja que la nova treballadora tindrà la mateixa categoria professional i el mateix horari que l’anterior a qui es va acomiadar per motius econòmics.