dijous, 10 de març del 2016
El 'futur', segons Oriol Junqueras
JAUME REIXACH
En el govern sorgit de la XI legislatura del Parlament de Catalunya brilla amb nom propi el president d'Esquerra Republicana i vicepresident d'Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, convertit en l'home fort de l'executiu. Persones de la seva corda dirigeixen les conselleries de Salut (Toni Comín), Justícia (Carles Mundó), Treball (Dolors Bassa), Agricultura (Meritxell Serret) i Relacions Exteriors (Raül Romeva). A més, té el "control remot" de la presidència del Parlament (Carme Forcadell), de Catalunya Ràdio (Saül Gordillo), de la secretaria de Comunicació del govern (Miquel Martín Gamisans) i de l'estratègica direcció general de Mitjans de Comunicació (Jordi del Río), instància on es decideixen i distribueixen les subvencions a les empreses mediàtiques de Catalunya.
Amb el permís de Carles Puigdemont –que passava per allí-, ben bé es pot dir que, actualment, la Generalitat "és" Oriol Junqueras. Per això cal seguir i interpretar amb molta atenció els seus gestos, les seves paraules i les seves decisions per saber, en cada moment, per on van els trets del processisme. Encara que tingui una dicció clara i una dialèctica ben articulada, l'exalcalde de Sant Vicenç dels Horts és, en general, una persona críptica i ambivalent que acostuma a emprar conceptes polítics molt abstractes i de difícil concreció.
El passat dia 20, escrivia en el seu compte de Twitter: "Avui, tot lamentant la mort d'Umberto Eco, val la pena recordar el 107è aniversari del Manifest futurista de Filippo Tommaso Marinetti". Oriol Junqueras es va educar, des de petit, a l'Escola Italiana de Barcelona i té, per tant, una àmplia cultura italianitzant. És normal que tingui unes paraules de record pel colossal intel·lectual, filòsof i escriptor italià Umberto Eco, just acabat de traspassar, però sobta que el barregi amb el poeta i prescriptor polític Filippo Tommaso Marinetti, precursor del feixisme i lleial al duce Benito Mussolini fins a la seva mort.
Però, per què "val la pena" –en paraules del vicepresident de la Generalitat- "recordar el 107è aniversari" –una efemèride ben estranya- "del Manifest Futurista"? Tal vegada el va impactar quan era estudiant de l'Escola Italiana de Barcelona i es va convertir en un dels textos de capçalera del jove Oriol Junqueras?
Realment, ens ho hauria d'aclarir i saber quin és el seu grau d'identificació amb aquest pamflet, publicat l'any 1909. La qüestió no tindria més importància si Oriol Junqueras continués sent un professor de la Universitat Autònoma, on la llibertat de càtedra és un principi sagrat. Però, atès el poder i la responsabilitat política que concentra en aquests moments, és fonamental que el vicepresident de la Generalitat verbalitzi quina és la seva relació amb el pensament de Filippo Tommaso Marinetti. L'admira? El rebutja? L'emociona? El fa vomitar?
Amb un cercador d'Internet és molt fàcil accedir al text sencer del Manifesto Futurista que, en el seu moment, va aixecar un gran rebombori en els cercles artístics, intel·lectuals i polítics italians. En síntesi, és una transposició del pensament deNietzsche a l'altre cantó dels Alps, una reivindicació del "superhome" barrejada amb l'exaltació dels avenços de la revolució industrial (els cotxes, els avions, les xemeneies de les fàbriques...). Aquest pamflet era, òbviament, una provocació per –com diuen els francesos- épater les bourgeois. El més greu és que els 'futuristes' van crear escola i es van acabar convertint, amb Marinetti al capdavant, en un dels referents ideològics i intel·lectuals del moviment feixista italià, que acabaria quallant uns anys més tard de la seva publicació al diari francès Le Figaroi imposant –a través del "dret a decidir"- una dictadura sanguinària i aberrant.
No cal recordar aquí les barbaritats i atrocitats del feixisme de Benito Mussolini. Només apuntaré que els sectors més heavysde l'independentisme català dels anys 30 van emmirallar-se en la Itàlia del Duce i van copiar les seves pràctiques militaristes i autoritàries. La història també és coneguda: el règim feixista italià va donar suport incondicional al cop d'Estat del general Francisco Franco contra la II República i els avions de Mussolini van terroritzar Catalunya durant la Guerra Civil amb els seus bombardejos indiscriminats contra la població civil.
Ja ho proclamava Filippo Tommaso Marinetti en el seu Manifest Futurista: "Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món-, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris, els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona" (…). "Volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies variades i combatre el moralisme, el feminisme i totes les altres covardies oportunistes i utilitàries". (Per cert, Salvador Sostres –reconvertit en gran admirador d'Oriol Junqueras- no està massa lluny d'aquest nihilisme profundament religiós i reaccionari).
Què cal pensar del nostre vicepresident d'Economia i Hisenda?Que és un sonat que encara va "flipat" per les seves lectures adolescents de Marinetti? Aleshores és, indubtablement, un perill públic que utilitza la màscara de la "revolució dels somriures" per conquerir el poder –com ha fet- i portar-nos a l'infern particular dels seus deliris 'futuristes'.
En especial, m’hauria agradat conèixer l'opinió de Muriel Casals -convertida, sense voler-ho, en la "màrtir del moviment processista- sobre les afirmacions despectives de Filippo Tommaso Marinetti envers les dones i el feminisme. De ben segur que, amb veu ferma i serena, hauria clavat un moc a les ocultes passions literàries d'Oriol Junqueras.
En el govern sorgit de la XI legislatura del Parlament de Catalunya brilla amb nom propi el president d'Esquerra Republicana i vicepresident d'Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, convertit en l'home fort de l'executiu. Persones de la seva corda dirigeixen les conselleries de Salut (Toni Comín), Justícia (Carles Mundó), Treball (Dolors Bassa), Agricultura (Meritxell Serret) i Relacions Exteriors (Raül Romeva). A més, té el "control remot" de la presidència del Parlament (Carme Forcadell), de Catalunya Ràdio (Saül Gordillo), de la secretaria de Comunicació del govern (Miquel Martín Gamisans) i de l'estratègica direcció general de Mitjans de Comunicació (Jordi del Río), instància on es decideixen i distribueixen les subvencions a les empreses mediàtiques de Catalunya.
Amb el permís de Carles Puigdemont –que passava per allí-, ben bé es pot dir que, actualment, la Generalitat "és" Oriol Junqueras. Per això cal seguir i interpretar amb molta atenció els seus gestos, les seves paraules i les seves decisions per saber, en cada moment, per on van els trets del processisme. Encara que tingui una dicció clara i una dialèctica ben articulada, l'exalcalde de Sant Vicenç dels Horts és, en general, una persona críptica i ambivalent que acostuma a emprar conceptes polítics molt abstractes i de difícil concreció.
El passat dia 20, escrivia en el seu compte de Twitter: "Avui, tot lamentant la mort d'Umberto Eco, val la pena recordar el 107è aniversari del Manifest futurista de Filippo Tommaso Marinetti". Oriol Junqueras es va educar, des de petit, a l'Escola Italiana de Barcelona i té, per tant, una àmplia cultura italianitzant. És normal que tingui unes paraules de record pel colossal intel·lectual, filòsof i escriptor italià Umberto Eco, just acabat de traspassar, però sobta que el barregi amb el poeta i prescriptor polític Filippo Tommaso Marinetti, precursor del feixisme i lleial al duce Benito Mussolini fins a la seva mort.
Però, per què "val la pena" –en paraules del vicepresident de la Generalitat- "recordar el 107è aniversari" –una efemèride ben estranya- "del Manifest Futurista"? Tal vegada el va impactar quan era estudiant de l'Escola Italiana de Barcelona i es va convertir en un dels textos de capçalera del jove Oriol Junqueras?
Realment, ens ho hauria d'aclarir i saber quin és el seu grau d'identificació amb aquest pamflet, publicat l'any 1909. La qüestió no tindria més importància si Oriol Junqueras continués sent un professor de la Universitat Autònoma, on la llibertat de càtedra és un principi sagrat. Però, atès el poder i la responsabilitat política que concentra en aquests moments, és fonamental que el vicepresident de la Generalitat verbalitzi quina és la seva relació amb el pensament de Filippo Tommaso Marinetti. L'admira? El rebutja? L'emociona? El fa vomitar?
Amb un cercador d'Internet és molt fàcil accedir al text sencer del Manifesto Futurista que, en el seu moment, va aixecar un gran rebombori en els cercles artístics, intel·lectuals i polítics italians. En síntesi, és una transposició del pensament deNietzsche a l'altre cantó dels Alps, una reivindicació del "superhome" barrejada amb l'exaltació dels avenços de la revolució industrial (els cotxes, els avions, les xemeneies de les fàbriques...). Aquest pamflet era, òbviament, una provocació per –com diuen els francesos- épater les bourgeois. El més greu és que els 'futuristes' van crear escola i es van acabar convertint, amb Marinetti al capdavant, en un dels referents ideològics i intel·lectuals del moviment feixista italià, que acabaria quallant uns anys més tard de la seva publicació al diari francès Le Figaroi imposant –a través del "dret a decidir"- una dictadura sanguinària i aberrant.
No cal recordar aquí les barbaritats i atrocitats del feixisme de Benito Mussolini. Només apuntaré que els sectors més heavysde l'independentisme català dels anys 30 van emmirallar-se en la Itàlia del Duce i van copiar les seves pràctiques militaristes i autoritàries. La història també és coneguda: el règim feixista italià va donar suport incondicional al cop d'Estat del general Francisco Franco contra la II República i els avions de Mussolini van terroritzar Catalunya durant la Guerra Civil amb els seus bombardejos indiscriminats contra la població civil.
Ja ho proclamava Filippo Tommaso Marinetti en el seu Manifest Futurista: "Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món-, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris, els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona" (…). "Volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies variades i combatre el moralisme, el feminisme i totes les altres covardies oportunistes i utilitàries". (Per cert, Salvador Sostres –reconvertit en gran admirador d'Oriol Junqueras- no està massa lluny d'aquest nihilisme profundament religiós i reaccionari).
Què cal pensar del nostre vicepresident d'Economia i Hisenda?Que és un sonat que encara va "flipat" per les seves lectures adolescents de Marinetti? Aleshores és, indubtablement, un perill públic que utilitza la màscara de la "revolució dels somriures" per conquerir el poder –com ha fet- i portar-nos a l'infern particular dels seus deliris 'futuristes'.
En especial, m’hauria agradat conèixer l'opinió de Muriel Casals -convertida, sense voler-ho, en la "màrtir del moviment processista- sobre les afirmacions despectives de Filippo Tommaso Marinetti envers les dones i el feminisme. De ben segur que, amb veu ferma i serena, hauria clavat un moc a les ocultes passions literàries d'Oriol Junqueras.
dimecres, 9 de març del 2016
DE SOPRESA EN SORPRESA I EMBOLICA QUÈ FA FORT
 |
| De Joan J. Guillén a Catalunyaplural.cat. |
Després de la frustrada investidura de Pedro Sánchez, tot indica que les negociacions amb la resta dels partits polítics serà molt diferent de com va ser abans de la investidura. El pacte entre el PSOE i C’s condicionarà (i de quina manera!) les negociacions futures amb qualsevol de les formacions que van obtenir representació parlamentària.
De moment el pacte sembla que obliga (sinó de dret si al menys de fet) que el PSOE i C’s vagin de la ma, la qual cosa afegeix més dificultat encara per a arribar una entesa amb Podemos, imprescindible per a investir a Pedro Sánchez.
Ahir també va transcendir que C’s estira els socialistes per a negociar amb el PP, la qual cosa aniria en contra de les afirmacions que van fer després de les eleccions del 20-D de que en cap cas investirien a Rajoy ni a ningú del PP, al menys que les negociacions vagin en sentit contrari, es a dir, que el propòsit sigui arrancar el compromís dels populars de facilitar un govern de les dues formacions que han pactat fins ara. No obstant, el PSOE ha matisat que amb el PP, el pacte que pugui assolir, no anirà més enllà d’un acord per a reformar la Constitució.
Amb aquest panorama, em sembla que el tema va per a llarg (o per a curd, segons com es miri) De moment el Rei ja ha anunciat que no proposarà cap altre candidat mentre no n’hi hagi un que reuneixi el suport suficient per a ser investit.
Segurament tot el sidral que s’ha muntat d’ençà de les eleccions, és normal, el que passa és que aquí no estem acostumats a viure una situació així. Fins ara, el partit que havia guanyat les eleccions (ja fos per majoria absoluta o no), com havia aconseguir una victòria incontestable, ningú posava en dubte que el seu líder havia de ser el president del govern. En canvi ara, la figura de Rajoy està qüestionada per quasi tots, fins i tot per molts del seu propi partit (encara que en públic no ho manifestaran)
Sembla ser sé li ha demanat a Rajoy que faci un pas al costat (o enrere), tal com va passar a Catalunya amb Mas. Però primer s’haurà de convèncer a Rajoy que és el millor que pot passar en aquests moments per a evitar una repetició d’eleccions. De totes maneres, no veig gens clar que el PP, tot i amb la renuncia de Rajoy, accepti donar suport (encara que sigui abstenint-se) al candidat d’una altra formació, es digui Pedro Sánchez o la persona que també el pugui substituir en un futur potser no tant llunyà. Hi ha qui parla de Susana Díaz.
Qui comencen a estar cansat són els ciutadans que encara que canviï la lletra, la música s’està tornant repetitiva i cansina. Un gran percentatge de votants, amb tota seguretat prefereixen un avançament electoral. Tal vegada per a canviar d’opció i castigar al partit que creguin que està posant més traves per a impossibilitar la formació d’un govern i treure’n de tot plegat un benefici partidista.
Un d’aquests sóc jo mateix. El passat desembre vaig votar una determinada opció per a castigar a aquells que com a treballador públic em van retallar i em van congelar el sou durant diversos anys, coincidint amb els anys en que un dels meus fills estava estudiant a Barcelona. Econòmicament van ser anys molt difícils. Ja sé que igual com em va passar a mi ha passat amb moltes més famílies i que, fins i tot, s’ho han passat pitjor que la nostra, però haurien pogut corregir-ho el passat 20-D i la pregunta és: Ja van votar en conseqüència?
Fa dies que dic (i sembla que no sóc l’únic ja que l’exfiscal Jiménez Villarejo va abandonar la formació lila perquè no va facilitar la investidura de Sánchez) que ara mateix, el prioritari és que no governi el PP. Després ja es pactaran altres aspectes que, sense cap mena de dubte, també són importants. Penseu que, per exemple, no aprovar uns pressupostos generals pot se causa de la caiguda del govern.
Hi ha una dita castellana que diu qué no se conquistó Zamora en una hora... Però si que es pot arribar en pocs minuts a un acord de mínims que permeti sortir de l’actual situació. De no trobar la solució adient, les conseqüències poden arribar a ser desastroses.
Anar a eleccions per a tenir un govern del PP? I per què no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)