ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (49)

VILAFAMÉS (7)

Les mentides (econòmiques) de Rajoy

El president en funcions va dir que es compliria el dèficit tot i abaixar impostos abans d'una campanya electoral

AGUSTÍ SALA

Hi ha veritats, mitges veritats i mentides. En política s'estlen molt les unes i les altres. El president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, i també el Govern del PP, ha recorregut molt a aquestes tècniques per millorar la percepció de la realitat econòmica.

I deixa una herència complexa al nou Executiu que pugui sorgir de la negociació o d'unes possibles noves eleccions generals el pròxim 26 de juny. Un dels pitjors llegats, uns comptes públics completament desquadrats.

1. DISCIPLINA TOT I ABAIXAR IMPUESTOS

Un dels arguments del Govern del PP per abaixar l'impost sobre la renda (IRPF) va ser que els ingressos milloraven, cosa que, segons la seva opinió, permetia reduir el principal tribut que paguen els espanyols sense afectar el compliment de l'objectiu de dèficit.

No solament va abaixar l'IRPF el 2015, exercici en què s'havien de celebrar unes eleccions generals, sinó que va avançar al juliol una part de la reforma prevista per al 2016, és a dir, una vegada fetes les eleccions. Són més de 3.000 milions que van anar directament a les butxaques dels contribuents, que no van recuperar, ni de lluny, el que van pagar de més amb les pujades tributàries aprovades amb l'arribada del PP al Govern el novembre del 2011.

2. ELS INGRESSOS CREIXEN MÉS QUE L'ECONOMIA

Un altre argument del PP és que les seves mesures de reforma portades a terme pel Govern de Mariano Rajoy han potenciat el creixement econòmic. Obvien que, en bona mesura, és gràcies al suport del Banc Central Europeu (BCE) a través de la compra de deute públic o la caiguda del preu del petroli.

En tot cas, a l'Executiu van assegurar que el creixementpropiciat per les reformes, entre elles la laboral, permetia millorar el ritme de creixement dels ingressos públics. Una mostra són les cotitzacions de la Seguretat Social. Fins al setembre de l'any passat no arribaven a una alça ni de l'1%, quan en els pressupostos de l'Estat es preveia gairebé el 7%. En les últimes setmanes, a més, des del Govern s'ha admès que l'alça de els ingressos s'ha alentit.

3. ESPANYA NO HA SIGUT RESCATADA

Un dels grans esforços de l'Executiu del PP ha sigut demostrar que Espanya, a diferència de Grècia, Portugal i Irlanda, no ha sigut rescatada. Sí, en canvi, que ho va ser, i el ministre d'Economia en funcions, Luis de Guindos, va admetre l'expressió, el sector bancari. El cert és que per rebre els fons per salvar aquest sector, Espanya va firmar un memoràndum d'entesa amb Brussel·les amb les mesures de reforma econòmica determinades pels creditors, la Comissió Europea, el Fons Monterari Internacional (FMI) i el BCE, la famosa troica, i que van des de la reforma de les pensions fins a la del mercat laboral.

També van defensar a capa i espasa que els recursos destinats la banca es recuperarien en la seva totalitat. Però la veritat és que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), l'organisme públic encarregat de sanejar el sector, donava per perduts l'any passat uns 40.000 milions d'euros.

LA MEVA OPINIÓ SOBRE EL ‘NO PACTE’

Del Plural.

Taxín, taxín: Les eleccions del junt cada cop més prop!!! Tindrem nou govern del PP amb el suport de Ciutadans i Pedro Sánchez se’n anirà a la reserva passiva...  

4 anys més de retallades de drets, de congelacions de sous públics, pensions, salari mínim interprofessional... I si no voleu dir-li congelació, digueu-li com vulgueu, però les apujades són tan paupèrrimes que no es poden ni anomenar apujades...

Fa anys vaig escriure un article per a una revista amb la que col·laborava titulat les Velles Bruixes. Veritat què a les velles bruixes us les imagineu com unes dones molt, però que molt lletges? I, a part de les bruixes, hi ha alguna cosa què sigui lletja, però què molt lletja? La resposta és sí: LA CULPA.  

La culpa no la vol tenir ningú i tots la donen als altres. És el que està passant amb les negociacions que s’han dut a terme entre el PSOE i Podemos. Tots dos partits es donen la culpa mútuament i ningú la vol... Ara bé, al juny la ciutadania tornarà a votar i del que diguin uns i els altres, el que siguin menys convincents a l’hora d’explicar els motius pels quals no s’ha arribat a un pacte d’esquerres, dependran molt els resultats de cadascú.

Aquest matí he escoltat (després de molt de tems de no fer-ho) al gran mestre del periodisme Iñaqui Gabilondo. Una veu sensata on les hi hagi i un home d’esquerres de cap a peus. Segons el gran mestre, no s’ha arribat a cap acord perquè Podemos no l’ha volgut mai i els barons socialistes que hi ha al darrere de Pedro Sánchez, tampoc. Així de contundent.

Des del meu punt de vista, l’únic que ha buscat l’acord impossible, ha estat Pedro Sánchez, perquè era conscient que era la seva primera i única oportunitat de ser investit president del govern espanyol.

Podemos diu que mai formarà part d’un govern on estigui C’s i li demanava a Sánchez trencar amb la formació d’Albert Rivera...

Però Sánchez, recercant suports, el primer que va trobar va ser el de C’s i el pacte que van subscriure totes dues formacions el van lligar de mans i peus sense gaires possibilitats de fer una altra cosa que la que finalment s’ ha fet.

Sempre us di  (i no em cansaré de repetir-ho), en política, com a tot a la vida, s’ha de saber triar i tot és qüestió de prioritats (recordeu-ho, perquè aquests dies hi seguiré insistint)

Sánchez, des d’un bon principi ho va tenir molt clar: volia ser president del govern (al menys intentar-ho) i com que no ho podia aconseguir amb els únics vots del seu partit, havia de buscar aliances a dreta i esquerra. I només ho va aconseguir per la dreta.

En canvi, qui sembla que no ho té clar (gens clar!) es Pablo Iglesias. Per què tu, amic meu, saps que és el que vol? A mi l’única cosa que se’m acut és tornar a votar a unes properes eleccions.

No vol pactar amb Sánchez o el que és el mateix, posar condicions inassolibles per a què els socialistes diguin que no. I no vol que Mariano Rajoy torni a governar al front del PP, però la seva actitud ho propiciarà.

Mentre, Albert Rivera es frega les mans. Sap que si es va a una repetició de els eleccions el seu partit creixerà en vots i diputats i per tant, tindrà més força de la que ara tenen. Si supera en vots als socialistes, es postularà com a candidat a la presidència del govern i per tan li demanarà a qui llavors sigui el candidat (segurament no ho serà Sánchez), el mateix pacte que s’ha signat ara, però a la inversa, és a dir que el PSOE doni suport al seu candidat.

I, en el pitjor dels casos, si el PSOE no dóna suport a C’s per encapçalar un futur govern, es llençarà a les mans del PP i tindran 4 anys per anar menjant-li terreny polític.

Davant d’aquesta disjuntiva, no sé el que vosaltres penseu, però a mi m’ho estan posant molt difícil i la veritat, no acabo d’entendre com poden fer fora al PP, no es fa.

O potser sí: massa personalismes!