QUI S’HO CREU?

A la compareixença d’ahir davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del Cas Palau (o Millet, o ‘Pillet’ o ‘Bitllet ‘, digueu-li con vulgueu a aquest home) de Àngel Colom, exlíder de la Crida per la Solidaritat, exfundador i espresident del Partit per a la Independència i, actualment, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, no va aclarir qui va ser el “seu avalador” davant l’expresident del Palau de la Música Catalana Félix Millet. En un moment, i davant la insistència dels diputats que l’interrogaven, va dir “H vaig avalar jo amb el meu patrimoni”. No senyor! No era això el que sé li preguntava i ell ho tenia clar. Si Colom no coneixia de res a Millet, algú els va haver de presentar i algú el va d’haver d’avalar per a que li deixés els diners per a poder liquidar el PI. Llavors, Colom, ja era militant de CDC. No ho va dir, ni crec que ho arribi a dir mai. Però tots ens ho pensem. Això sí, va exculpar Convergència i va voler “linxar” la comissió d’investigació fins al punt que el seu president el va tenir que cridar a l’ordre. Sorprèn l’evolució de certa gent...
Reitero. Ja va dir el president Maragall que CiU tenia un problema: el 3 %. L’altre dia dia, crec que Ridao, que es va quedar curt, ja que era el 4 %. En alguns casos segurament que més.
CDC, després del PP és qui més diners rep de donatius anònims i això està comprovat i publicat. Si volen evadir dubtes, que diguin qui són els seus “donants”, potser tindrem alguna sorpresa...
El problema de DCD es que es creuen “amos” de les institucions que governen. Només fa uns dies l’expresident Pujol, en un acte de partit, va visitar Amposta. Va presentar un llibre a la seu de la Comunitat de Regants de la Dreta i se’l va rebre a l’ajuntament. També es va organitzar un dinar amb diferents empresaris locals. Al ple de dilluns, un regidor d’ERC va preguntar a l’alcalde si la visita d’en Pujol havia estat organitzada per l’ajuntament o bé es tractava d’un acte de partit. L’alcalde li va confirmar que va ser un “acte de partit”. Llavors el regidor d’Esquerra li va dir que “a alguns empresaris se’ls havia trucat des d’un telèfon de l’ajuntament, en horari d’oficina i per un càrrec de confiança”. Mentre l’alcalde deia que ho esbrinaria (no sé que hi ha que esbrinar, si des de que governa CiU sempre s’ha fet així), donava per acabat el ple. Al mateix tems, el portaveu de CiU recriminava (acceptant implícitament que era cert) a ERC de fer els mateix ells des de les delegacions territorials que governen.

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.

VOLEM UN ESTATUT SENSE RETALLADES

Al Vaticà, quan s’elegeix finalment Papa, es diu que hi ha “fumata blanca”.
Ahir, després de 4 anys, el Tribunal Constitucional del Regne de les Espanyes, finalment, va emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, però la “fumata”, que hauria pogut ser blanca, va resultar negra, força negra per als interessos de Catalunya i els catalans. Aquí, a casa nostra, només el PP se’n ha alegrat per la sentència.
Finalment “l’alt Tribunal” anul•la 14 articles i en reinterpreta 23 més! Com si estiguessin legitimats per a rectificar allò que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum i les Corts Espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) en sessions plenàries i solemnes!
Els magistrats que han acordat la sentència i tots aquells que s’han alegrat de que hagi estat en aquest sentit i no en altre (sobre tot els que van presentar recurs, es a dir PP per un costat i el Defensor del Pueblo Enrique Mújica, per l’altre), a part d’estar equivocats (segurament ells no se’n adonen, però és així), han comés un flac favor a l’estat de dret que representa, avui per avui, la democràcia espanyola.
Aquest matí, als Matins de TV3, en Josep Cuní ha entrevistat a l’Arturo Mas. En altres circumstàncies no l’hauria escoltat, però avui sí que ho he fet. A l’entrevista no ha dit res que no es vingués dient des de fa tems (jo tampoc aportaré res de nou, segur, però és una manera de desfogar-me del pa “part més rància de la societat espanyola”, d’aquells que els desaparegut Pepe Rubianes i també Labordeta, van enviar, literalment, “a la merda”) Tornant a Mas, i com no podia ser d’una altra manera, ha criticat el recurs presentat pel socialista Mújica i ha dit que “els socialistes volien l’Estatut com un formatge de ‘gruyere’: ple de forats per tots els costats”.
Mira per on, no li discutiré. Estic segur que entre aquests “espanyols rancis” n’hi ha molts de socialistes. Però també cal recordar (hi ha de quedar per a la història) que el propi Mas va acordar amb Rodríguez Zapatero una retallada (ja considerable!) de l’Estatut que havia aprovat per una àmplia majoria el Parlament de Catalunya. D’això no n’ha parlat, al menys, l’estona que l’he estat escoltat (que tot sigui dit, tampoc és que m’hagi estat massa temps escoltant-lo)
De la conversa mantinguda amb el Cuní, hi ha hagut una cosa que m’ha posat els pèls de punta: sinó recordo malament diu que han ficat, fins 14 vegades “la indisolube unidad de la nación española”. I en Mas ha dit que li recordava (sense especificar) altre èpoques. Jo ho diré més clar: A L’ÈPOCA DEL FRANQUISME!!
I ara què? A mesura que vagin passant els dies ens anirem assabentant de les iniciatives legals que prendran els partits polítics. De moment, el President Montilla ha convocat els catalans a una “multitudinària manifestació” per al (segurament) el dissabte 10 de juliol.
A falta de concretar-ho, jo ja us puc avançar que, si no hi ha cap impediment que m’ho impedeixi, hi assistiré. Com també ho farà la meva dona i, espero que els meus fills.
Davant de la injustícia cal una acció contundent de la societat catalana.
No ens podem quedar de braços creuats! De moment el dia 10 a manifestar-nos i, després, a donar tot el nostre suport a les nostres institucions per a que puguin esmenar (o fer recapacitar a qui sigui, si això és possible) un error “històric” derivat d’un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, ranci i amb tuf de podrit!!

BUSCAR CULPABLES

Quan l’altre dia vaig llegir al diari el Punt que l’empresa tortosina que explota els multicinemes Roquetes havia denunciat el ajuntament d’Amposta per “permetre que els cinemes Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments”, de seguida vaig pensar en diverses coses.
La primera d’elles el temps que ha passat des de que es va produir aquella situació fins ara: quasi dos anys!
I la segona i més important la reacció que tindrà l’equip de govern i la federació que li dóna suport, CiU.
A un gran nombre de gent d’Amposta (sobre tot els votants de CiU, però també a d’altres partits i abstencionistes), poc els importa si les coses que es fan a la nostra ciutat es fan malament, mentre se’n facin... A més, mai la culpa serà dels d’aquí i sí, en bona part, de Tortosa.
Així que, si a sobre, se’ls hi dóna arguments com el que parlava al principi, encarà amb més raó pensaran que “la culpa de tot el dolent que passa a Amposta és dels tortosins”.
Però a l’hora de buscar culpables també en trobaran dintre de la seva pròpia ciutat: els socialistes ampostins.
Aquests “dos mals” d’Amposta, Tortosa per un constat i els socialistes de casa per un altre, han estat des de fa un bon grapat d’anys un dels principals arguments de CiU per anar revalidant successives majories absolutes. El discurs victimista que sovint han emprat el líders locals de CiU sempre els ha donat un bon resultat electoral. Possiblement algun dels seus electors ja no s’arriba a plantejar si estan governant bé la ciutat o si, a part de la rendibilitat política, al darrera també hi ha una rendibilitat personal, simplement estan encantats amb el discurs populista que s’usa des de fa dècades pel líders locals de la formació que governa.
Possiblement, els “portaveus oficiosos” de CiU, es a dir, aquells militants que fan córrer falsos rumors entre la població i difamacions contra els socialistes locals, no trigaran gaire en dir que la culpa de la denúncia és dels dirigents del PSC, sobre tot del seu cap de cartell electoral o de qui tingui les més mínimes possibilitats de ser-ho.
Tenen l’estranya habilitat de convertir tot allò que els desfavorable en un arma “d’anar i tornar” contra qui han denunciat irregularitats o mala gestió de l’executiu local. Ja ha passat diverses vegades i, de ben segur, que encara en passaran més d’aquí al final de legislatura.
No vull arribar a pensar que diran si un dia (que segur que arribarà tard o d’hora) perden l’alcaldia d’Amposta. La frase que va dir la Marta Ferrusola quan Maragall va ser nomenat president de la Generalitat (En han furtat la Generalitat”), a Amposta pot quedar molt curta. I és que si a un poble s’ha seguit fil per randa (i tal vegada corregit i augmentat) aquest ha estat, sense dubtar-ho, Amposta.

DARRERA HORA. Al ple d’avui, el portaveu socialista, ha preguntat a l’alcalde si l’empresa Multicinemes Tortosa, SL reclamava alguna quantitat a l’ajuntament en concepte de “danys i perjudicis”. Sense arribar-ho a concretar, l’alcalde ha parlat que “li sonava que entre 3 i 4 milions d’euros...” (altres fonts parlen de quasi 5!) Si això se li hagués de sumar el deute generat per l’empresa (o empreses) que van gestionar l’escorxador, es podria parlar “d’una suspensió de pagaments tècnica per part del nostre ajuntament”.

NOU PROGRAMA PER A LA “GALERENCA” FLORA SAURA

Flora Saura es va donar a conèixer fa uns anys com a presentadora del programa Sexes de TV3. També ha presentat altres programes con “Hem de parlar” a Catalunya Ràdio.
A partir de dimecres presentarà conjuntament amb el periodista i escriptor Gaspar Hernández un nou programa de la graella de la televisió pública de Catalunya.
Portarà per títol “Bricolatge Emocional”, dirigit per Miquel Calzada (Miki Moto) començarà a emetre a partir del proper dimecres 30 de juny a les 21:50.
Els iaios materns de la Flora eren de la Galera i ella de petita hi solia passar les vacances de d’estiu. Sempre que en té l’ocasió recorda els seus dies jugant pels carrers del poble de la comarca del Montsià.

(La fotografia és la portada del suplement semanal del Periódico "Teletodo")

LA SÉNIA MUNICIPI TURÍSTIC

Vaig llegir al diari El Punt que s’havia atorgat a la Sénia la qualificació de municipi turístic.
Sense restar-li cap mèrit a un des pobles “frontera” amb el país Valencià, penso que no és més turístic que la veïna Ulldecona o Alcanar.
Ara bé, és evident que la denominació de la Sénia com a municipi turístic significa un valor afegit i, sobre tot, poder obrir les tendes en diumenge.
Aquesta denominació va ser llargament reivindicada pel seu ajuntament arran de que es prohibís obrir en diumenge.
La Sénia, com tot hm sap, és un poble que ha viscut sempre, principalment del sector del moble (fabricació i venda) Hi arriba gent de tota Catalunya buscant diversitat, qualitat, disseny i bon preu. En els darrers anys només es podia obrir dissabtes, la qual cosa limitava i molt les vendes.
A partir d’ara al poder obrir els caps de setmana es tornarà a una situació ja viscuda no fa gaires anys. Però la situació actual (on el sector del moble és u n dels que ha patit més la crisi), podrà veure’s, en part alleugerat al poder mantenir més hores les portes de les botigues obertes, amb la possibilitat de poder-hi fer més negoci.
I no només les botigues especialitzades en mobles podran veure incrementades les seves vendes, sinó, els establiments destinats a la restauració (restaurants, bars, etc.) i altres tendes de complements (làmpades, objectes de regal...)
Cal així felicitar al nostre govern per haver escoltat la petició dels seniencs.

REFLEXIÓ SOBRE UNES DECLARACIONS DE MANUEL CHÁVEZ

Ahir, el Periódico de Catalunya portava el següent titular “amagat” a la pàgina 27: “Chaves alerta contra la baixada dels sous dels alts càrrecs”.
No he pogut deixar de recordar quan es va posar en marxa l’Agència Estatal de Administració Tributària l'any 1992. Llavors ens la van “vendre” dient-nos que tothom hi sortiríem guanyant amb la creació d’aquell organisme autònom depenent del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol.
Però no ens van “advertir” que uns hi guanyarien més que els altres... O sigui, els Inspectors o grup “A”.
Efectivament, l’AEAT es va crear per evitar la fuga dels inspectors de finances cap als despatxos de consultors, economistes, advocats, etc. Un fet prou habitual ja que els despatxos professionals privats pagaven més que a l’administració pública. La resta dels empleats, si fa o no fa, ens varem quedar igual.
“L’alerta” de Chavez (el d’aquí) va en aquest sentit i, fins i tot, s’atreveix a dir: “... Pot facilitar l’arribada ‘d’analfabets’ a càrrecs de responsabilitat”. Una afirmació que, al meu entendre, crec que és desmesurada i que està fora de lloc”.
S’ha d’entendre, de les declaracions de Chavez, què hi ha que abaixar el sou a tots els funcionaris menys als alts càrrecs?
La vida m’ha ensenyat que l món no hi ha ningú imprescindible. Que quan algú ha faltat (per molt important que fos aquest) sempre h estat substituït per un altre i tot ha continuat ben bé igual.
A més, crec, que de vegades aquells alts càrrecs que estan ocupant els llocs més alts de l’escalafó de la funció pública, poden arribar a fer de “tap” i evitar que joves valors puguin accedir a ocupar càrrecs importants dintre de l’organigrama directiu.

AL DIC SEC

En termes mariners, estar al “dic sec” significa està en reparació, fora de servei... Sé li diu al vaixell quan està varat, normalment, per a ser reparat.
És una mica el que m’està passat a mi aquests dies.
Possiblement, els meus lectors més habituals, sobre tots el que us declareu seguidors del meu bloc, m’heu trobat a faltar. Concretament des del dia 15 de juny, fins ahir mateix, no havia penjat res.
El motiu és que precisament aquell dia va venir a buscar-me una ambulància al meu lloc de treball després de patir (suposadament) un episodi de vertigen. Vaig passar la nit a la residència sanitària de Tortosa on em van fer tota mena de proves. Bé, al menys se’n van deixar una: una ressonància magnètica que me la fan avui mateix.
Al dia següent, sense esmorzar (tot el que m’entrava per la boca tornava a sortir pel mateix lloc) em van enviar cap a casa. Des de llavors m’estic recuperant poc a poc.
No vaig obrir l’ordinador fins el dia de la revetlla i ahir vaig penjar l’article que, quinzenalment, em publica la revista digital Vinaròs News, dirigida per l’Emili Fonollosa.
Avui m’atreveixo a escriure aquesta mena d’explicació sobre les meves “vacances forçoses”, però encara no en garanteixo l’assiduïtat en que ho feia abans. Tot dependrà del meu restabliment.
Cal dir, però, que estic molt millor i, de fet, només em “pesa” el cap quan camino, la qual cosa em dóna una sensació d’inseguretat.

PUNT I SEGUIT?

En aquests moments, el tema de la nova concessió de l’escorxador municipal d’Amposta, està molt lluny d’haver-se acabat.
L’any passat, el començament de l’estiu astronòmic va coincidir amb un capítol més del tema de l’escorxador. Llavors us parlava de que l’equip de govern municipal (recordo una vegada més que està integrat només per regidors de CiU, ja que tenen majoria absoluta) va acordar concedir de forma provisional l’explotació de l’equipament a una empresa anomenada PC Golf, SL. Segons lalcalde es tractava d’una empresa de multiserveis què, entre els quals, hi figurava el sacrifici d’animals per al consum humà.
Però com què l’explicació per part de l’alcalde no ens va deixar satisfets, férem les nostres pròpies indagacions. De tot plegat ens assabentàrem de que es tractava d’una empresa “tapadora” que feia anys que no presentava els comptes anuals al Registre Mercantil de Barcelona (ja que tenia el seu domicili social a aquella província), i també tenia diverses irregularitats amb l’Agència Tributària. Finalment, un responsable d’aquesta empresa, manifesta a la persona que ens va fer la indagació dels cas, que, efectivament “actuava amb nom d’altres persones” i que qui realment seguia portant la gestió de l’escorxador, eren els mateixos a qui, a principis de la dècada del 2000, se’ls hi havia atorgat la concessió per 500.000 pessetes anuals (!) i que van acabar provocant un forat de 550.000 euros a les arques de l’ajuntament d’Amposta. I tot gràcies a la “impecable gestió” de l’anterior alcalde que va avalar el préstec que els havia concedir l’Institut Català de Crèdit Agrari.
Aquesta darrera concessió a l’empresa PC Golf SL era només per a 6 mesos i sense possibilitats de pròrroga i, al final del període, l’alcalde, ens va assegurar que trauria un nou concurs públic i que llavors, l’empresa a qui sé li acabarien concedint, es faria càrrec del deute acumulat pels anteriors gestors. Uns gestors que van començar denominant-se Ganados y Carnes Marí, però que després van canviar-se el nom i es convertien en Carnicas Tosses SL, sense que això signifiqués el més mínim problema per a mantenir la concessió de l’equipament industrial.
El passat dia 10 de maig, l’ajuntament d’Amposta va celebrar un ple extraordinari. Un dels punts de l’ordre del dia era “treure a concurs l’explotació de l’escorxador”.
Divendres anterior, i tal com és perceptiu en aquells ajuntaments que tenen constituïdes comissions informatives, se’n va convocar una de Serveis i Manteniment, exclusivament, per a informar-nos de la proposta de l’equip de govern sobre l’escorxador. El preu de sortida que establia el govern d’Amposta, després d’haver encarregat un estudi a un tècnic independent, es fixava en 9.000 euros mensuals. No obstant, donat els temps que estem passat immersos amb una profunda crisi econòmica, s’havia acordat fixar un nou preu a la baixa de 3.000 mensuals durant els 5 primers anys (o sigui, la mateixa quantitat que només 9 anys enrere s’havia establert per tot l’any!) Als 5 anys es revisaria i, en el cas de que el compte d’explotació de l’escorxador tingués benefici, el preu sofriria un increment igual al percentatge de benefici del concessionari. També aniria a càrrec de la nova empresa concessionària l’arranjament dels desperfectes que hi ha, sobre tot, la instal•lació d’una nova depuradora. Preguntat al regidor que presidia la comissió (que no era el titular, ja que aquest tenia un altre compromís) sobre si s’havia interessat algú per fer-se’n càrrec, ens va respondre que sí i que uns ramaders de la província de Lleida havia mantingut amb ell mateix un parell de reunions. Res se’ns va dir si acabarien fent-se càrrec del deute o no.
El ple de dilluns es presumia mogut en arribar al tema de l’escorxador. El portaveu del PSC va fer els seus propis números i hi va incloure els interessos de demorar generats pel deute durant tot aquest temps. Finalment va arribar a la conclusió de que el preu de sortida no podria ser inferior a 11.000 euros mensuals.
Com era d’esperar l’alcalde va rebutjar els arguments del portaveu socialista, però va acceptar estudiar altres usos alternatius per a fer viable una instal•lació sobredimensionada des d’un bon començament i de la que, els diferents governs municipals (tots amb alcaldes de CiU), mai han acceptat la més mínima responsabilitat política ni tant sols els successius errors que s’han comès pel camí.

Més informació: Blog d'Antoni Espanya.

"Viviremos de acuerdo con las necesidades, no con los deseos"

Santiago Niño Becerra, economista


IMA SANCHÍS - 25/05/2009

Tengo 58 años. Nací en Barcelona y vivo en Vilassar de Mar. Casado, tenemos un hijo. Doctor en Ciencias Económicas y catedrático de Estructura Económica del IQS, Universitat Ramon Llull. Políticamente, agnóstico. Creo en el interior de la gente, lo que destila la persona
¿Lo peor está por llegar?

A mediados del 2010 es cuando verdaderamente empezará la crisis, cuando veamos que las medidas que se están tomando no funcionan.

¿Es inevitable?

Así es. El nivel de deuda es brutal, las entidades financieras tienen unos agujeros tremendos aunque no se quiera admitir, los recursos van a la baja y la capacidad de absorción de nuevos televisores, electrodomésticos, etcétera, se ha agotado.

¿Estamos ante una crisis del sistema?

Sí, porque dará lugar a un cambio que afecta al modo de organización y producción.

Entonces, ¿muere el capitalismo?

No por el momento, pero el reajuste será grave, como en la crisis del 29. Tras la gran depresión, se puso en marcha un nuevo modo de funcionamiento que hizo que las cosas fueran a más; pero se cometió un grave error al suponer que la cantidad de recursos (petróleo, minerales...) era inagotable.

Y comenzó el gran desperdicio...

Sí, y ahora hemos llegado a una situación en que ese modo de funcionamiento se ha agotado, ya no podemos ir a más. La recuperación de la crisis estará basada en la productividad y en la eficiencia, lo que significa que sobra y sobrará sin remedio mano de obra.



Ese decrecimiento ¿será para todos o sólo a partir de la clase media para abajo?

Para todos. El realmente rico será el que cree valor, el que tenga una altísima productividad. Si ahora la sociedad está escindida entre ricos y pobres, a partir del 2010 lo estará entre los que generan valor y los que no.

Los que generan valor son comprables.

Creo que las altísimas remuneraciones de ciertos directivos van a desaparecer. Un dólar colocado en subprime en el 2003 se convertía en 80 en el 2007, y eso no es valor.

¿Las grandes corporaciones internacionales serán los reyes del mambo?

Sí, van a más.

Esto es muy peligroso.

En tanto en cuanto la política va a menos, sí.

Las compañías que controlan productos básicos como gas, agua, electricidad, teléfono ¿seguirán abusando?

Si nos estrujan, consumiremos menos. La renta media va a bajar. El problema es el despilfarro: en Badalona hay un punto en el que se pierde el 50% del agua, y hay zonas de Nueva York en las que se pierde el 40%. Vamos a tener que ser eficientes.

Puro desperdicio.

Con la energía eléctrica pasa lo mismo: se habla de contaminación lumínica de las ciudades y a la vez de falta de energía eléctrica.

Hágame una foto del 2011.

En España, un país muy dependiente, la crisis será durísima por la estructura del PIB basado en el ladrillo, el turismo, el automóvil y en infraestructuras baratas ya insostenibles. Ohay un cambio del modelo productivo capaz de absorber a toda esa población o vamos a una tasa de paro del 30%.

¿Cómo cambiar el modelo productivo?

Sin una cantidad impresionante de capital y un cambio de mentalidad brutal - que no se consigue ni en dos generaciones-,es imposible. Con el 2010 vamos a entrar en un parón de la actividad económica. No creo que quiebre ningún banco, porque el Estado los sostendrá, pero la gente no podrá sacar su dinero libremente porque si se vacían los bancos el Estado no podrá sostenerlos.

¿Y los servicios básicos?

Posiblemente, sostenidos por el Estado.

¿Regulación de consumo?

Sí, de materiales estratégicos, tanto a través del aumento de sus precios como de la restricción o denegación de su consumo. Cada persona podrá consumir un número determinado de litros de combustible al mes.

¿Se acabarán determinados productos en los supermercados?

No, porque un sector que irá a más será la logística. Los camioneros tendrán que estudiar sus rutas y se les facilitará combustible para cubrirlas, pero para salir el fin de semana no habrá. Es decir, la cultura del todo es posible a base de crédito se acabó, y eso tiene un impacto en el modo de vida.

No vivir endeudado es un gran cambio.

Entre 1997 y el 2007 los salarios reales en España crecieron sólo el 0,9%, y nadie protestó porque a la gente se le dio crédito. Esto se acaba.

Mucha televisión.

Sí, que la gente esté entretenida. En 1933 se levantó la ley seca, no me extrañaría que en el 2013 se legalizara la marihuana. Viviremos de acuerdo con las necesidades y no con los deseos. Impensable la renovación de vestuario cada temporada y ya está bajando el porcentaje de divorcios, todas esas cosas que antes generaban PIB.

¿Guerras por los recursos?

Se irá a un reparto mundial de los recursos.

¿Cuáles serán los sectores de futuro?

Biotecnología, logística, lo que yo llamo el sector R (recuperación, reciclaje, reparación) y la producción de ocio masivo. Tendrán trabajo los que realmente sean útiles, los que se hayan especializado, y habrá una megaélite con mentalidad gestora.

¿Y qué pasará con el tercer mundo?

La gente que consume y no genera lo tiene francamente mal.

¿Qué nos espera tras el capitalismo?

Estamos hablando del 2070. Hasta ahora, lo esencial ha sido el individuo. Vamos hacia un sistema grupal, consciente de que el todo es mayor que la suma de las partes, colaboraciones, asociaciones.

¿Para qué?
Ya lo dijo en el 2006: se avecina una megacrisis inevitable muy parecida a la de 1929, y lo llamaron alarmista. Hoy su libro, El crash del 2010 (Los Libros del Lince), va por la quinta edición. El resumen sería el siguiente: hundimiento de la economía entre el 2010 y el 2012. Estancamiento hasta el 2015 y una lenta recuperación hasta el 2020. "Pero al hipercrédito y al hiperconsumo no volveremos nunca". Se trata de un cambio de sistema y de mentalidad que implica una mayor consciencia de quiénes somos, dónde estamos, qué hacemos y qué valor estamos dispuestos a ofrecer; o eso o nos quedamos en casa viendo mucha televisión. A partir de ahora la pregunta básica será: ¿para qué?

SANDRO, PRESIDENT PER GOLEJADA

Potser mai s’havien complit els pronòstics com a les eleccions del Barça que es van celebrar ahir.
Si des d’un bon principi Sandro Rosell sortia amb l’etiqueta de favorit i les enquestes li donaven més d’un 50 % del vot, el resultat final va esmicolar les previsions i va guanyar amb un 61,4 %. Molt lluny va quedar Agustí Benedito amb un 14,1 %, Marc Ingla amb un 12,3 % i, finalment, el candidat oficialista Jaume Ferrer amb un 10,8 %.
La primera pregunta què ve al cap és? Va ser Laporta el gran derrotat? Penso que no. Primer perquè ell no es presentava (perquè no podia) I segon, perquè el seu ‘delfí’, a la manera de veure dels votants, estava molt lluny de l’encara president.
Cal recordar també que bona part de la victòria de Laporta l’any 2003 li deu a Sandro Rosell. No Rosell no hagués format part de la candidatura de Laporta, es pot pensar que hauria guanyat Bassat. No ho sabrem ami, però hagués pogut passar.
No insistiré més en la campanya que van fer els uns i els altres, però penso que la victòria de Sandro no es deu a la casualitat. Ni tan sols al carisma que pugui tenir. És una suma de factors la que l’ha portat a ser el president més votat de la història i l’haver quedat molt per davant de qualsevol dels altres candidats. Fins i tot la suma dels altres 3 encara queda molt lluny dels que va assolir el nou i flamant president.
Sense seguir fil-per-randa la nit electoral, hi ha alguns detalls força significatius. Quan encara no s’havia escrutat l’1 % del total, Agustí Benedito, a una entrevista feta per Barça TV, ja va dir que havia felicitat a Sandro Rosell com a guanyador de les eleccions. Va ser el primer en ‘donar la noticia’ de la victòria del president electe. Fins llavors la cadena encara no havia fet públic cap pronòstic.
Més tard, ja a TV3, els espectadors anaven enviat missatges via SMS. La majoria eren de felicitació al nou candidat (com no podia ser d’una altra manera) Però em sobtar algun que ja parlava de fer eleccions en ‘menys de 6 anys’ (recordo que els nous estatuts del club estableixen mandats de 6 anys) Em sembla molt fort que quan Sandro encara no ha començat a exercir de president (de fet encara quedaven 16 dies), ja hi hagués algú que pensés en les properes eleccions (sense cap mena de dubte, no podia pair la victòria de Rosell o la derrota de Beneito –què era el cas-)
Molts missatges també es preguntaven el perquè Laporta encara no havia felicitat el president electe. Laporta, finalment ho va fer (suposo que a desgana) quan finalment la junta electoral va proclamar vencedor a Sandro Rosell.
Aquest matí he escoltat que la cara dels equips d’Ingla i Ferrer eren tot un poema... Mentre que Benedito es mostrava radiant pels resultats obtinguts (la majoria obtinguts de socis de Barcelona capital, segons el resultat de les enquestes a peu d’urna) Suposo que d’haver fet una campanya de promoció de la candidatura per la resta de comarques de Catalunya, els resultat encara haurien pogut ser millors.
Rosell té el seu equip, amb qui confia i, segurament, plegats ho faran força bé, però jo, d’ell, li allargaria la ma a Benedito. Potser junts encara ho podrien fer millor.
Felicitats, Sandro, per molts d’anys i FORÇA BARÇA!!

LES MUNICIPALS A MENYS D'UN ANY VISTA

A finals de maig, el diari el Punt publicava una informació periodística sobre els candidats “futuribles” a les properes eleccions municipals a celebrar en menys d’un any.
Donava per segur la continuïtat de l’actual alcalde Manel Ferré encapçalant la candidatura de CiU. La candidatura d’ERC va ser la primera en anunciar el nom del seu cap de llista amb la persona d’Adam Tomàs que substituirà a la històrica militant, exconsellera amb el govern de Pasqual Maragall, exsenadora i actualment diputada al Parlament català Marta Cid. Pel que fa al PSC donava quasi per segura la continuïtat d’Antoni Espanya.
També parlava d’altres llistes de partits o coalicions que, en aquests moments no formen part del consistori municipal: el PP, ICV-EUA i especulava amb una possible candidatura independent.
El cap visible del PP a nivell municipal, després de la darrera reestructuració, és Guillermo Martínez, encara que, personalment, i ja ho he dit en alguna ocasió més, no crec que, finalment, acabi encapçalat la llista municipal.
Per primer cop en molts d’anys, EUA (amb forta presència a Amposta i molts d’ells formant part del partit d’àmbit local Esquerra d’Amposta), pareix que han arribat a un acord amb l’altra branca comunista (ICV) que, tal i com informa avui el Punt, estaria encapçalada per Salvador Queral.
En quan a una hipotètica candidatura independent, és cert que, històricament, a Amposta, s’han anat presentat candidatures a part dels partits polítics, però l’èxit assolit fins el moment ha estat nul. Al menys en els darrers anys no n’hi ha hagut cap que hagi aconseguit una mínima representació. De totes formes, si s’acaba formant aquesta candidatura, ara per ara no sé m’acut un altre cap de llista que Lorenzo Navarro, president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora i també de federació local d’associacions de veïns.
Tal vegada la candidatura que dóna més joc és la de la coalició que actualment governa a Amposta. Encara que intueixo pocs canvis a la propera candidatura de CiU, sí que son més que previsibles algunes variacions, alguna d’elles prou significativa.
Pareix que l’actual primer tinent d’alcalde i responsable de les regidories d’Urbanisme i de Personal, Pere Vidal, està dient que no repetirà. També és previsible que no continuï la regidora de Serveis Socials i Participació Ciutadana i el regidor d’Esports i Joventut.
Els substituts serien l’actual president local de Joventuts Nacionalistes Hadar Aixendri, la gerent de GRUSAM Anabel Marco (previsiblement sortirà elegida diputada al Parlament), el president del Casino Recreatiu i Instructiu Joan Josep Sabaté i Rosita Pertegaz (la segona candidata d’UDC després de Sisco Fosch), suplent a la candidatura del Senat a les passades Generals.
Fins i tot, m’arrisco a donar el nom i l’ordre dels 10 primers llocs:
1. Manel Ferré
2. Isabel Ferré
3. José Manuel Ferré
4. Anabel Marco
5. Sisco Fosch
6. Hadar Aixendri
7. Joan Josep Sabaté
8. Marimar Panisello
9. Josep Garriga
10. Rosita Pertegaz

JORNADA DE REFLEXIÓ A CAN BARÇA

M’imagino que avui a Can Barça hi ha jornada de reflexió davant la jornada electoral de demà.
Al començar la nit, segurament, ja sé sabrà qui és el nou president escollit pel soci entre Sandro Rosell, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla.
Penso que si, efectivament, hi ha jornada de reflexió és una autèntica bajanada. Potser ho diran els estatuts, però no cal “imitar” les campanyes electorals de la política.
A la pregunta de: Qui serà el nou president del Barça? Feta des de la pàgina virtual del Punt, el resultat actual, a punt de tancar (ho fan sobre ¼ de 8 i ja falten molts pocs minuts) és el següent:
Sandro Rosell: 50,3 %
Agustí Benedito: 27,7 %
Jaume Ferrer: 15,4 % i, finalment
Marc Ingla: 9,6 %
Des de l’opinió d’un barcelonista que no pot votar, perquè no és soci (ni ho serà) crec que els resultats són els esperats.
Avui diaris com l’Sport, el Periódico de Catalunya o Plural es fan ressò del debat de candidats que va emetre ahir TV3. Tots coincideixen que Rosell va saber capejar molt bé el temporal i se’n va sortir força bé.
Mentre, Jaume Ferrer, el candidat més “oficialista”, després de que Alfons Godall es retirés de la cursa i Jan Laporta decidís que fos Ferrer qui el “representés”, va voler convertir el debat en un ma a ma entre Rosell i ell.
Marc Ingla intentant sense gaire èxit explicar el seu programa, segurament el més allunyat de l’actual directiva.
Finalment, Marc Ingla continuava amb el seu “erra que erra” per voler treure els “draps bruts” del Sandro pels els seus negocis a Brasil.
Avui, a l’hora de dinar em deia el meu fill gran: “Fa unes setmanes tenia clar que Sandro Rosell hauria de ser el nou president del Barça. Ara ja no ho tinc gens clar. No dic que no ho acabarà sent, però no ho tinc clar”.
Aquest dubte és el que ha buscat durant tota la campanya Marc Ingla. Sembrar dubtes sobre Rosell. Un joc brut que, al menys a ell, pareix que no l’hagi portat cap benefici. Es veurà demà, però segons l’enquesta del diari el Punt, és el que està més allunyat de l’objectiu de la presidència.
A Sandro en canvi, si que pareix que l’ha influït. Ha baixat una mica en intenció de vot, però en aquests moments encara és el candidat amb més opcions.
A Jaume Ferrer l’he vist manca de personalitat i per molt que estigui apadrinat per Laporta, ja sé sap que amb això no n’hi ha prou.
Per finalitzar, Agustí Benedito ha estat la gran sorpresa. Com deia ell mateix, “varen sortir els últims i han arribat segons”. Encara té l’esperança de donar la gran sorpresa.
Encara que per a mi, la gran sorpresa seria que s’unissin en contra de Rosell els altres tres candidats.
Crec que només així podrien evitar la victòria d’una de les figures claus en la victòria per primera vegada del president sortint Jan Laporta.

LA REFORMA LABORAL QUE VE

Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)

PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS

He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.

EL FORAT DE LA SALUT

Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.

DE CAMERON A ZAPATERO

Lo que va de Cameron a Zapatero. O, lo que es lo mismo, de cómo empezar la limpieza por casa, o hacerlo por la casa de pensionistas, funcionarios y otras sufridas especies de la fauna social. De las muchas diferencias que la ciencia comparada permite entre los dos líderes, la más estridente es, sin duda, que uno presenta un programa definido y parece saber lo que quiere, y el otro improvisa, experimenta, rectifica y parece no tener ni idea de qué hacer con el gobierno.

Será que, como decía Felipe González en sus tiempos de lengua suelta, Zapatero necesitó sudar tinta para sacarse Derecho, y David Cameron, en cambio, es el decimonoveno primer ministro que proviene de la exigente escuela Eton. Lo cual da la medida, por cierto, de lo mucho que los británicos valoran la preparación académica de sus políticos, y lo poco que la valoramos nosotros. Aquí, incluso no haber estudiado es un mérito. Un diputado me decía no hace mucho: "Escondo que tengo un máster por Iese, porque queda pijo". Y luego pasa lo que pasa. Pero más allá de la preparación, lo cierto es que Cameron acaba de dar una brutal lección al Ejecutivo español, y los motivos no derivan de las diferencias entre ambos paquetes de medidas, sino en el acento pedagógico de unas y otras.

De entrada, Cameron acaba de ahorrar 1.337 millones de euros en asesorías y viajes y ha reducido los vehículos oficiales drásticamente. También ha negado el privilegio de la primera clase y el taxi a muchos cargos públicos que gozaban de estos privilegios. Si contamos que sólo el Ejecutivo de Zapatero posee 431 coches oficiales, y a ello hay que añadir los centenares de coches oficiales de autonomías, diputaciones, ayuntamientos…, nos hacemos una idea del ahorro que significaría tamaño dispendio. Añadiendo, además, que muchos cargos usan los coches oficiales para todo tipo de actividades privadas.

Otra novedad no menos simbólica ha sido la reducción de ministerios y direcciones generales y la supervisión del Tesoro de aquellos salarios que superen el del primer ministro. En España, si ello ocurriera, temblarían alcaldes y presidentes autonómicos. Es decir y resumiendo, el Gobierno británico ha hecho un plan de austeridad, empezando por pasar la tijera por la propia administración, borracha de cargos, prevendas, privilegios y todo tipo de abusos.

En España este viaje al corazón de la austeridad se ha obviado, y el resultado es un programa de recortes que sólo recortan derechos ciudadanos. Ni un solo ministerio, ni una sola conselleria, ni un solo coche oficial, ni un solo viajecito para conocer el canto de la rana ugandesa, ni un solo nada. Lo de la paja y la viga, en versión cósmica. "Nadie puede sospechar cuántas idioteces políticas se han evitado gracias a la falta de dinero", dijo el político francés Charles Maurice de Talleyrand. El problema es que, incluso sin dinero, las hacen.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
27/05/2010

LA VAGA D’AVUI

Sense cap mena de dubte, el 8 de juny de 2010 es recordarà com la primera vaga que es va fer en contra del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No ha estat una vaga general, sinó, només una vaga convocada al sector públic, el que patirà en primera a la retallada dels sous a partir del mes de juliol que ve.


Lluny de fer valoracions sobre el seguiment de la vaga, si ha estat tant “general” com diuen els sindicats convocants o si la participació ha estat escassa, tal com diuen les diferents administracions, vull centrar-me, quasi que exclusivament amb les vivències del dia. No obstant vull quedar-me amb el que he escoltat per TV3: “Pràcticament ha tingut incidència en tots els sectors”. I això vol dir que “s’ha notat” que és la finalitat de la vaga quan es convoca.


A les 10 de matí, quan he arribat acompanyat de la meva dona (i també de la gosseta) a la plaça d’Espanya d’Amposta (quan sé li canviarà el nom a la plaça de l’ajuntament?) els primers vaguistes ja hi eren. El primer que he vist ha estat la pancarta que estava lligada entre dues columnes de la façana de la casa consistorial. Poc a poc hi ha anat arribant gent. Segurament el grup més nombrós el dels treballadors i treballadores de l’ajuntament, molts d’ells de la brigada i de les oficines. Pocs policies locals... No han trigat gaire en arribar els del Consell Comarcal del Montsià i també de la Delegació d'Acció Social i Ciutadania. Anaven de dol amb una inscripció sobre el pit. Moltes cares conegudes, algunes d’aquells que, com jo, “no se’n perden cap”. En total quasi 100 persones.


Ramon Nadal, el president del comitè d’empresa de l’ajuntament ha llegit el manifest unitari escrit per al dia d’avui. En finalitzar la concentració han decidit anar, en manifestació cap a la plaça del mercat. Aquí jo ja he marxat cap a Tortosa.
Amb alguns companys i companyes, a partir de les 11, ens hem concentrat davant del nostre centre de treball: l’Administració de l’AEAT. A dintre tot pareixia pro normal. Estem en campanya de renda i es va decidir no cancel•lar les cites prèvies. No obstant cal recordar que aquest servei el donen treballadors que res tenen que veure amb l’Agència Tributària. Treballadors contractats pel Registre de la Propietat, per Base de la Diputació de Tarragona i també per la AEAT exclusivament pels mesos de campanya de la renda. La realitat però, era ben diferent. A part dels qui cobrien els serveis mínims, molts pocs han acudit a treballar avui. Segons les dades d’un delegat de la UGT, dels que podien haver anat a treballar (descomptant serveis mínims, baixes laborals, vacances, etc.) només n’hi havia acudit un 15.62 %. O el que és el mateix, el 84,38 % estàvem en vaga!




Des d’allí ens hem enfilat cap a la plaça d’Alfons XII que, com ens anava recordant el delegat de la UGT, és un dels llocs on es concentren més sucursals d’entitats financeres: “els especuladors que ens han portat a la crisi”. Quan hem arribat la plaça encara estava pràcticament buida. Encara faltava més d’un quart per a les 12, l’hora prevista per a la concentració.
Poc a poc hi ha ant arribant diferents treballadors del sector públic. Alguns d’ells reconeguts sindicalistes: alliberats, delegats i també algun dirigent. Quan han entrat a la plaça els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic, la cosa s’ha començat a animar.
L’escriptora xertolina Francesca Aliern Pons, l’encarregada de llegir el manifest (el mateix que s’ha llegit a Amposta) no s’ha fet d’esperar i aviat sé la vist entre la multitud.
Sobre tot es veien pancartes de la UGT, de CC.OO. i alguna de la USOC. En total quasi 500 persones que no han parat de fer sonar els xiulets i cridar consignes en contra del govern d’Espanya.


Al acabar de llegir el manifest, algú ha fet una crida als assistents per a què, plegats (no en manifestació), anéssim cap a la seu de la delegació del govern de la Generalitat. Fins allí hem anat tots o quasi tots i, després d’estar-nos-hi una estona, s’ha decidit que el següent punt fos la seu de l’ajuntament Tortosí. Allí hem segut bastant menys.
Els companys de l’AEAT no hem volgut finalitzar la jornada sense tronar-nos a apropar a la seu de l’Administració per a “donar una xiulada” als que eren dintre treballant.

NO A LA RETALLADA DE PENSIONS I SALARIS

Per primera vegada en la història recent, un Govern decideix retallar el sou als
funcionaris. L'únic antecedent es troba en el pla d'estabilització de 1950 del govern
franquista.
El major pes de l'ajustament anunciat per a accelerar la reducció del dèficit públic recau
en les butxaques dels empleats i empleades de totes les administracions públiques.
La rebaixa serà, de mitjana, del 5% . A més, les retribucions romandran congelades en
2011. La retallada d'aquest any suposarà un estalvi, en el proper semestre, d'uns 2.250
milions. En 2011, l'ajustament es calcula en uns 4.500 milions. En total, l'estalvi en
personal s'estima en uns 6.750 milions, més d'un terç de l'ajustament total.
Hi ha tres col·lectius els ingressos dels quals estan lligats a les arques de l'Estat: els
treballadors i treballadores públics, els desocupats i els pensionistes. Dels tres, els
pensionistes són el grup més nombrós, amb 8,6 milions de pensions en vigor en el mes
d'abril.
Per primera vegada en 25 anys les pensions es congelaran en 2011. Això suposa, segons
càlculs de la Seguretat Social, un estalvi de 1.500 milions d'euros. Aquesta congelació
no afectarà a les pensions no contributives, les del SOVI, ni tampoc a les pensions
mínimes, paraigües sota el qual s'engloben 2,6 milions de pensionistes.
S’han endurit les condicions per accedir a la jubilació ordinària i parcial avançant les
mesures que s’havia acordat aplicar progressivament fins l’any 2013.
També les ajudes a la dependència pateixen una retallada, s’elimina la retroactivitat al
moment de la sol·licitud de l’ajuda, i estableix un període de carència de sis mesos que
no hi haurà obligació de l’Administració de satisfer.
Totes aquestes mesures són injustes i desequilibrades i imposen un ajustament a qui ja
ha pagat i està pagant de manera brutal els efectes de la crisi.
UNA DECISIÓ INJUSTA I DESEQUILIBRADA.
Injusta doncs la congelació de les pensions afecta a un dels sectors més febles de la
societat com és el dels pensionistes. Així mateix la supressió de la retroactivitat de la
dependència castiga a aquelles persones més desvalgudes a més de premiar a la CCAA
que menys i pitjor han desplegat la Llei.
Retallar els salaris de les empleades i empleats públics també és injust doncs es fa
furtant-los el dret a la negociació i emparant-se en una imatge construïda
interessadament per la qual se'ls veu com uns privilegiats, oblidant que es tracta de
col·lectius amb salaris moderats i baixos, fonamentals per a garantir el funcionament del
país i els serveis bàsics a la comunitat.
Desequilibrada ja que s'opta per reduir la despesa abandonant qualsevol objectiu
d'incrementar els ingressos.
En el repartiment dels sacrificis hem de recordar que els treballadors i treballadores ja
els estem suportant en forma de pèrdua de llocs de treball i absència d'expectatives de
trobar-lo.
L'ajustament es produeix sense que s'hagin engegat cap de les mesures anunciades per a
regular i ordenar els mercats financers. O possiblement per això s'engeguen, per evitar
que de la crisi es treguin les conclusions adequades que limitin i regulin la capacitat
d'actuació d'aquells que ens van dur a la crisi.
En altres països del nostre entorn s'estan prenent mesures perquè les grans fortunes i les
empreses també contribueixin en la reducció del dèficit públic, i aquí solament s'actua
sobre les nòmines.
SÓN UNES MESURES ANTIECONÒMIQUES
Reduir la capacitat de compra de pensionistes i empleats públics provocarà un descens
del consum quan la reactivació econòmica precisa estimular la demanda.
Per altra banda, la reducció de la inversió en obra pública frenarà l'activitat econòmica i
suposa renunciar a crear ocupació en aquest àmbit, i fins i tot, pot provocar pèrdua
addicional de llocs de treball. El propi Govern ha començat a reconèixer que la previsió
de creixement, escassa de per si mateix, es veurà minvada per l'impacte d'aquestes
mesures que suposarà més temps per a sortir de la crisi i mes destrucció de llocs de
treball.
És innecessari la velocitat imposada pels mercats per a aquesta reducció del dèficit i el
deute públic. Serveixi com exemple EEUU, que va trigar 30 anys a reduir el dèficit
públic i el deute generat per les polítiques del NEW DEAL per a sortir de la crisi del 29,
perquè va apostar pel creixement com forma de disminuir aquest dèficit.
Aquestes mesures del GOVERN DE L’ESTAT no són una sortida a la crisi, ni serviran
per reactivar l’economia. Només serveixen per sumar-se a l’onada d’atacs que està
rebent el model d’Estat del benestar i el sector públic. Pretenen que les treballadores i
els treballadors, que no l’hem provocada, siguem els qui en paguem les conseqüències.
EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DE LES EMPLEADES I
EMPLEATS PÚBLICS
La Negociació Col·lectiva és un dels drets que la Constitució Espanyola ens dóna a les
parts, dins les relacions laborals. Amb aquestes mesures, una vegada més, el Govern
trenca aquest dret constitucional.
Amb aquesta decisió, a més, es posa en qüestió de manera greu la validesa i eficàcia
dels processos de negociació col·lectiva en l'àmbit de les empleades i empleats públics,
tractant d'enterrar, amb això, l'avanç que, en aquesta matèria, va suposar l'aprovació de
l’EBEP.
A partir d'ara serà molt difícil que s'aconsegueixin acords d'àmplia durada atès que tant
l'actual partit en el govern com el principal partit de l'oposició han demostrat la seva
facilitat per a incomplir acords pactats.
UNA REDUCCIÓ DE SALARIS QUE AFECTARÀ TOTS ELS SERVEIS
PÚBLICS.
La idea del personal funcionari com algú que és una càrrega per a la resta de la societat,
oblida que els afectats, empleades i empleats, són conductors i conductores d'autobusos,
qui tenen cura de les nostres persones majors, qui apaguen incendis, les persones que
eduquen als nostres fills, les que ens salven la vida en els hospitals, policies que tenen
cura els nostres carrers i de la ciutadania, administratius que tramiten ajuts socials i
subsidis d’atur, etc. També ignora que una part molt important d’aquests treballadors i
treballadores tenen contractes precaris, que la immensa majoria d'aquest personal
treballador, té salaris no molt superiors als mil euros al mes.
Aquestes mesures acabaran afectant, aquest any o el proper, a totes les empreses
mercantils que depenen de l’Administració i a totes les empreses amb concert amb
l’administració: centres educatius, sanitaris o de serveis socials, concertats.
DENUNCIEM
Denunciem que, qüestionant el sector públic i amb les mesures plantejades, a més,
s’obren vies a l’externalitzacio i a la privatització dels serveis públics, reforçades, en
especial, per la reducció de l’oferta pública.
No descartem que a mig termini ens trobem amb la necessitat d’obtenir liquiditat per
part de l’Estat i la Generalitat obrint la via a la venda d’algunes empreses determinades,
encara existents.
I són mesures que s’afegeixen al qüestionament d’allò públic i que no contribueixen a
disminuir l’escletxa existent amb la UE pel que fa a la qualitat o la dotació de serveis o
pel que fa a les ràtios de servidores i servidors públics per habitant.
Els governs de l’Estat i la Generalitat renuncien a actuar sobre els ingressos i només
pretenen reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals que han disminuït els
ingressos de l’Estat en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara
volen aplicar.
Decisions com la rebaixa de l’Impost del Patrimoni i Successions, les continues
rebaixes de l’IRPF, o d’altres que es fan al marge de la renda de les persones, o la
desfiscalització i rebaixa de les rendes del capital, han privat l’Estat i la Generalitat dels
recursos que ara són tant necessaris i determinants.
A més, tampoc s’adopten mesures de persecució del frau fiscal o de l’economia
submergida, que també suposen una minva important dels seus respectius ingressos.
La proposta del GOVERN DE L’ESTAT de reduir els salaris en el sector públic, la
congelació de les pensions, el retrocés en l’aplicació de la Llei de la dependència, les
rebaixes en les polítiques socials i en les inversions públiques, ens porten a un conflicte
social.
El Govern de la Generalitat ha tornat a adoptar el seu paper habitual, ha traduït al català
les mesures preses pel Govern de Madrid. El mateix paper autista i de menyspreu del
diàleg social al que ens té acostumats.
Aquest conflicte social ens ha obligat a portar a terme diverses mesures de pressió
que tenen com a element central la vaga general en el sector públic del proper dia
8 de juny.
Serà una campanya dura i continuada, però és el que es mereixen. Es
mereixien una VAGA i guanyarem amb la vostra participació i la
vostra lluita:
· Per uns serveis públics i de qualitat!
· Per una sortida social a la crisi!
· Per un Estat del benestar que doni respostes a les
demandes i necessitats de les seves ciutadanes i
ciutadans!
· Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats
públics!
· Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva!
· Pel respecte i el compliment dels acords i convenis
signats!

DIGUEM :
· NO A LES RETALLADES SALARIALS
I SOCIALS!
· SÍ ALS SERVEIS PÚBLICS!
· QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS
ESPECULADORS!

CCOO CSI-CSIF IAC UGT USOC

DEMÀ FARÉ VAGA

Davant la convocatòria de vaga al sector públic d’arreu de l’Estat espanyol convocada per les dues centrals sindicals majoritàries (UGT i CC.OO) i també per CSIF i secundada per altres sindicats com CGT, SIAT-USO, etc. demà, com molts de milers de treballadors del sector públic, faré vaga.
I la faré, primer que tot, per JUSTÍCIA. No és just que una crisi que no hem provocat, la tinguéssim que acabar pagant els treballadors funcionaris, estatutaris, interins, laborals, etc. que conformem les plantilles de les diferents administracions.
En segon lloc per RESPONSABILITAT. Cal lluitar pels drets dels treballadors i treballadores. El sou dels treballadors és, al meu parer, un sou consolidat, fruit dels anys de treball i dedicació a l’administració pública. Inclou, a part del salari base, els complements (específic i de destí) i els triennis que, s’han anat apujant en el transcurs de la vida laboral del treballador per les diferents variacions laborals (canvis de categoria professional, increment de nivell, etc.) La qual cosa és ben normal si es té en compte que tot treballador té dret a la carrera professional treballi on treballi. I dintre de l’administració aquesta carrera és força lenta i no sempre s’aplica seguin criteris d’objectivitat i rigor. Per tant, considero que l’import de la nòmina mensual és un import consolidat i, difícilment reduïble, fins i tot per l’aplicació d’un decret-llei com el que ha fet el govern. Penso que, quan se’ns apliqui la reducció, la nòmina hauria de d’especificar de forma molt clara l’import de la reducció aprovada pel consell de ministres, de la mateixa manera que quan em descomptaran el dia de la vaga sortiran xifres negatives.
Per SOLIDARITAT amb totes les companyes i companys que també la faran.
I, finalment, pel FUTUR. Els que treballem al sector públic sabem que en el transcurs de la nostra vida laboral s’han perdut bona part de poder adquisitiu degut a la manca d’una clàusula de revisió salarial. El que es perd ja és pràcticament impossible de recuperar. Després de nosaltres noves generacions de treballadors (funcionaris o no) seguiran nodrint les plantilles dels diferents sectors (sanitat, educació, administració, seguretat, etc.) Ens quedarem de braços plegats davant d’una retallada que no només ens afectarà als que ara estem en actiu?
Segurament hi haurà treballadors que preferiran anar a treballar. Tant lícit és fer vaga demà com anar a treballar. Però qui optarà per anar a treballar, no fa gens de bé a tota la resta, ni tant sols a ells. Encara que no se’ls hi descompte res i que, a diferència dels que si que farem vaga, no se’ls hi descomptarà res, a la llarga, hi sortiran perdent. A més a més és la postura més fàcil...I insolidària.
Aquests darrers dies he escoltat tota mena de “suggeriments” i excuses. De qui deia que amb un dia de vaga no s’aconsegueix res, a qui troba que necessari fer una assemblea de treballadors al centre de treball per exposar els motius de la vaga i sondejar el personal que en vol fer i els que no.
Aquell que no vulgui fer vaga trobarà cent motius per a no fer-ne i cap per a faltar demà al treball. Ara bé, quan dintre d’uns anys i una vegada l’economia mundial estigui estabilitzada i tot torni al seu curs i, els sindicats, fruit de la negociació col•lectiva tornin a aconseguir millores salarials i socials per a TOTS els treballadors i treballadores, no hi renunciaran.
Alguns d’aquests darrers no acostumen fer vaga mai o quasi mai. Per ells, buscar i trobar excuses, és una manera de rentar-se la consciència.
Per a la resta per als que sí que farem vaga, una manca de respecte i solidaritat.

QUI ÉS BERNARDINO LEÓN?

Sense haver fet una enquesta entre amics i coneguts, puc assegurar que més del 90 % ignoren, avui per avui, qui és Bernardino León Gross. I si d’entre els meus lectors n’hi ha algú que ho sap, segurament se’n ha assabentat ens les darreres setmanes, com m’ha passat a mi.
No fa gaires dies, la Pilar, una companya de treball se’m va apropar i va preguntar-me “si sabia qui seria el nou president del govern espanyol”. Em van venir molts dubtes abans de contestar, però finalment li vaig respondre amb una altra pregunta del tot lògica: Rajoy?
“No”, em va respondre ella, “Bernardino León!”. I acte seguit em va preguntar: “Saps qui és Bernardino León?”. Li vaig respondre que “no”, que “no en tenia ni idea”.
Llavors em va explicar una història que em va semblar del tot increïble. Em va dir que el personatge en qüestió tenia un càrrec dintre de l’actual organigrama del govern espanyol i que estava molt ben relacionat i que tenia molts “números” per a ser el futur president del govern d’Espanya, fins i tot, abans que Mariano Rajoy.
Va ser llavors quan em va parlar del club Bilderberg i de la relació de Bernardino León amb aquest grup format per una sèrie d’homes i de dones, de diversos països del món, pertanyents, sobre tot, a sectors polítics, financers i empresarials.

Al principi no li vaig donar més importància, fins que el passat diumenge 23 de maig, el suplement dominical del Periódico de Catalunya (Quadern del diumenge) duia a la portada un gran titular. “Bilderberg”. Complementava el titular una pregunta: “Què tenen en comú Jean-Claude Trichet, Joaquín Almunia, David Rockefeller, Henry Kissinger i la Reina Sofia?” i “Un grup de poder a l’ombra que es reuneix una vegada a l’any. Sitges acull la cita del 2010 durant la primera setmana de juny”.
A part dels citats amb anterioritat, també són membres del grup altres personatges com la reina Beatriu d’Holanda, Matias Rodríguez Inciarte, vicepresident del Banc de Santander i el propi Bernardino León.
El club pren el nom de l’hotel de la localitat holandesa d’Oosterbeek, on es van reunir per primer cop l’any 1954 i va néixer com un front “anticomunista”. Al llarg dels quasi 60 anys d’història, la composició del grup ha anat canviant ambla renovació de membres i finalitats.
Cal destacar, però, el poder d’influència que té a nivell mundial. L’elecció de Clinton i Obama com a presidents dels Estats Units o Blair com a cap de govern de la Gran Bretanya després d’haver passat pel club, no pot considerar-se casual.
Personalment penso que per arribar a ser president del govern espanyol, a Bernardino León encara li manca un llarg recorregut. Suposo que a ningú sé li escapa que Zapatero, avui per avui, és un líder en hores baixes, superat per la gestió que ha fet de la crisi econòmica d’Espanya. El PSOE caldrà que busqui ràpidament un substitut amb suficients garanties d’èxit per enfrontar-se als populars en uns comicis que, a molt tardar, seran en menys de dos anys. Però després de la pèrdua de tots els suports polítics arran del decret llei “de mesures anticrisi” aprovades pel Congrés dels Diputats el passat 27 de maig, cal pensar que, la propera primavera podríem tenir un avançament de les eleccions generals si, com pareix, el PSOE no reuneix suficients vots per aprovar la llei de pressupostos per al 2011.
Un líder polític de primera línia no es pot improvisar. Per la qual cosa, el procés, hauria de passar, forçosament, per la dimissió de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE, provocant la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit on s’elegiria el nou secretari general, per acabar sent designat candidat socialista per a les properes eleccions.
Ara com ara, Bernardino León no és cap desconegut dintre del partit. Ni molt menys!, ja que és el secretari general de la presidència del govern i ha ocupat diversos càrrecs orgànics a l’agrupació local del PSOE de Màlaga, d’on és natural.
Daniel Estulin, expert amb el club Bilderberg, és qui ha relacionat el “nostre personatge” amb la possibilitat de arribar a ser president del govern d’Espanya.
Caldrà estar atents per veure si la profecia s’acaba convertint en realitat.

L’ARSENAL DE CASA MEVA

Avui, a la portada del Periódico, l’abaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz surt fotografiat al costat de “part” de l’arsenal requisat als tripulants i passatgers de del vaixell d’ajuda humanitària per a Gaza que l’exercit israelià va assaltar fa uns dies en aigües internacionals.
A la foto s’hi poden veure ganivets de cuina, navalles, “cuters”, “claus fixes”, etc.


Si fa o no fa el mateix que pot trobar-se a qualsevol casa.
Per això he volgut fer una foto de l’arsenal que s’hi pot trobar a casa meva per poder-lo comparar.
Avui s’ha sabut que els morts que van fer els soldats israelians tenien força forats de bala i havien estat disparats a una curta distància. Ens hem de creure la versió oficial de l’exercit israelià? Rotundament, no!
Avui, l’ambaixador s’ha disculpat per haver comparat aquestes morts amb les produïdes a la carretera. Val més tard que mai, però molt em temo que ha segut degut més per la pressió de l’opinió pública que no per penediment.

AL REI ARTUR I

Tradicionalment, els monarques, han dut un apel•latiu per a identificar-los. Així els coneixem pel Conqueridor, el Cerimoniós, el Gran, el Batallador, l’Humà, etc.
Per al Sant Jordi d’aquest any, l’escriptora Pilar Rahola va publicar un llibre sobre l’actual líder de CiU titulat el Rei Artur (a seques) Penso que si, acaba regnant a Catalunya, o sigui, si finalment assoleix la presidència de la Generalitat, caldrà afegir-li un sobrenom: el Demagog.
Als actes que ha fet aquests dies ha donat bona mostra d’això. Primer, quan el seu grup va votar “abstenció” al decret llei del govern central “de mesures anti-crisi” va dir que no “els hi havien donat suport” i que “ho havien fet per a que sortís endavant”. En canvi, quan el govern català diu que aplicarà les mateixes mesures (i alguna més), diuen que hi estan en contra i, en aquest cas, votaran “no” i, fins i tot, les congelaran si governen a partir de la tardor.
També li vaig escoltar dir que les mesures les “acabarien pagant les classes mitjanes i populars ».
Jo, senyor Mas, com la majoria de catalans, pertanyo al grup que vostè va citar (classes mitjanes i populars) I si tenim que fixar encara més un segment, li diré que a la meva família som de classe « mitjana baixa », ja que per poder comprar-nos un cotxe de 14.000 euros hem de demanar finançament per la totalitat de l’import (només li dic per a posar-li un exemple)
Si parlem de l’IVA, és cert que l’acabarem pagant tots quan anéssim a comprar els articles que, fins ara portaven un 16 % i a partir del juliol portaran el 18 %. Però crec que vostè estava parlant de les mesures que vol aplicar el govern català que són, al fi i al cap, les que a vostè l’interessen més per a ” poder-hi passar per sobre” amb la seva finalitat d’arribar al govern català.
Parlar d’apujar el tipus marginal de l’IRPF del tram autonòmic (català) per aquells que “declaren” més de 120.000 euros anuals, estem parlant de rendes considerablement altes (20 milions de pessetes de les d’abans) Si els qui declaren això els podem considerar de “classes mitjanes i populars”, no ho sé, què vol que li digui... Segurament que vostè si que deu de tenir uns ingressos que, si no arriba a aquesta xifra, poc li fa falta.
Però vostè, Sr. Mas, sap com jo que la “collita” més gran de vots surten, precisament, d’aquest segment de la població i que, políticament, a més a més, es diu que sé situa al “centre polític”. I vostè fa el discurs de cara aquesta gen amb una única finalitat: electoralisme. Ja sap bé que el que està dient no és del tot veritat. I això té un nom: demagògia !