Tot i que els termes dreta i esquerra referits a la política puguin semblar arcaics, per a mi segueixen estan plenament en vigor. Serà perquè me considero d’esquerres i tinc molt clar que és el que això significa, tot i que, com sabeu, en algunes coses sóc pragmàtic.
Bé, dit això, vull referir-me als congressos que tindran lloc aquest cap de setmana, el del PP i el de Podemos. No cal ser un expert per adonar-se’n ràpidament la gran diferència que hi ha entre el comportament d’uns i dels altres.
El congrés del PP es preveu plàcid. Com deia aquest matí a la SER Pepa Bueno, no hi ha res millor per a mantenir la cohesió d’un partit que estar al poder. Segurament totes les resolucions que s’aprovin seran a la búlgara, es a dir, pràcticament per unanimitat. A part d’això serà d’exaltació de la figura del seu màxim líder: Mariano Rajoy.
L’autocrítica pels casos de corrupció que han envoltat el PP durant lustres, ni està, ni sé l’espera... Com també ha dit Pepa Bueno,salvo sorpresa de última hora...
La majoria de càrrecs del PP i, per extensió una gran part dels seus militants i votants, no veuen que la corrupció sigui un obstacle per a governar el país.
Suposo que si el PP estigués a l’oposició el congrés seria molt diferent. Fins i tot se posaria en qüestió el lideratge de Rajoy... Què ja me diràs tu!!! Llavors si que no els quedaria més remei que fer propòsit d’esmena i mirar de fer net, al menys de cara la galeria tal com ho ha fet algun altre partit...
En canvi, el congrés de Podemos (ells l’anomenen Assemblea Ciutadana de Vistalegre II) es preveu que sigui tot el contrari. Si el del PP serà una bassa d’oli, el de Podemos serà el més paregut a una batalla campal entre les diferents faccions que, a saber, n’hi ha 3: els partidaris del seu actual líder Pablo Iglesias II, els que ho són Íñigo Errejon i el sector anticapitalista. Tot i que la lluita pel poder se centrarà, única i exclusivament entre pablistes i errejonistes.
A les darreres hores s’ha sabut que Pablo Echenique, l’actual secretari d’organització i que és del sector dels pablistes, fa aproximadament un mes que va maniobrar per a que les votacions afavorissin al secretari general. Si abans ja hi havia tensió, en conèixer-se aquest fet, el recels entre tots dos sectors no van fer més que augmentar.
La disputa entre Iglesias i Errejón és una baralla de mascles alfa. De dues persones de forta personalitat que lluiten per a fer-se amb el poder del partit, tot i que Errejón no és candidat a la Secretaria General. Sembla ser que tot està obert i que fins i tot podia haver-hi allò que es diu un empat tècnic.
Ahir mateix, Pablo Iglesias II ja va avisar de que sinó guanya el seu sector se’n anirà cap a casa. Aquesta forma d’actuar és una fórmula molt vella per pressionar als indecisos, tot i que de vegades surt malament.
Tots aquells que ens identifiquem amb l’esquerra o millor dit, amb els valors que representa l’esquerra, quan algun polític amb qui hem dipositat la nostra confiança en fa una, difícilment li perdonem i, fins i tot l’estigma el fem extensiu a tots els àmbits del partit i ens costa molt passar pàgina.
Per tant, no és pot descartar que la guerra interna de Podemos acabi passant factura als seus màxims líders, així com al propi partit. Haurem d’esperar el proper baròmetre del CIS a veure si ens deporta alguna novetat important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada