Ulldecona 1967. S'hi feia un
referèndum per aprovar, la Llei Orgància de l'Estat promoguda per la dictadura. En una de les meses estava de president el pare d’un mestre (ja jubilat) que va estar molt de temps exercint a la Galera.
Per la seva mesa va passar la comitiva electoral encapçalada per l’alcalde de l’època Ramón Forcadell Prats, conegut popularment com el Tigre del Maestrat (igual que el General Cabrera)
-Què, cóm va la votació?
–Va preguntar Forcadell-
-Bé, bé... –Li va respondre
el president de la mesa-
Llavors, el Tigre, es va posar la ma a la butxaca de la seva americana blau marí i es va treure un grapat de paperetes i, després d’obrir la urna, les va dipositar al seu interior.
-Ara encara anirà millor! –Va dir l’alcalde-
I tots van riure.
En aquelles votacions també hi va haver meses on hi van sortir més vots que votants censats. Coses així han estat pràctiques habituals a les dictadures.
Però em pensava que a França coses així no passaven, encara que fossin unes eleccions internes d’un partit. Però sembla que sí... De putxerassos sempre n’hi haurà.
Quina conclusió en trec de tot plegat? Què no és el mateix estar al govern que a l’oposició. Els partits que estan a l’oposició venen de perdre unes eleccions i això, de per si, ja crea pessimisme i mal ambient entre els militants de la formació política. Si, a sobre, els dos candidats, a part de no posar-se d’acord, tenen greus desavinences, pot arribar a passar el pitjor. I, en aquest cas, el pitjor (per a ells), és una fractura del propi partit.
Ara per ara els partits de l’esquerra deuen d’estar donant salts d’alegria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada