Foto ACN. |
Encara que des del territori ja fa molts
d’anys que estem pedagogia, de tant en tant encara has d’escoltar expressions
com més allà de l’Ebre, referint-se al País Valencià (o Comunitat Valenciana
com vol el PP que es digui) Fins i tot s’han publicat mapes on s’ometien les
comarques de la riba dreta del tram català de l’Ebre. Insòlit però cert.
Al llarg dels anys hi ha hagut diferents maneres de reivindicació: des de les samarretes on es podia llegir que érem una reserva(com si fóssim indis) a la forma més moderna de: som d’allà baix que, fins i tot, ha inspirat una cançó del grup més popular de les nostres terres com és Quico el Celio, el Noi el Mut de Ferreries.
El moment en que el Sud de Catalunya més es va reivindicar com a territori va ser entre els anys 2000 i 2004 mentre es va mantenir activada l’alerta contra el transvasament de riu i la Plataforma en Defensa de l’Ebre va traspassar fronteres portant la seva protesta davant de diversos organismes, tan estatals com europeus.
Darrerament, gràcies a l’organització de la Via Catalana també es va parlar molt de les comarques de l’Ebre, ja que, per la manca de població no es podia completar la cadena humana i va haver de fer-se una crida per a que gent d’altres territoris vinguessin a donar-nos suport. Va ser una bona manera de conèixer-nos ja que molts van aprofitar la resta del dia per a fer turisme i gaudir de la nostra gastronomia.
Però a estat com a conseqüència dels terratrèmols que s’han produït durant les darreres setmanes i que tenen la causa més provable en el magatzem de gas situat al subsòl de la costa de l’Ebre, al davant de la desembocadura del riu Sénia, el que ha provocat que es torni a parlar del territori.
El neguit de la ciutadania va fer que es tornés a sortir al carrer però en aquest cop es va canviar la samarreta blava de la PDE per la verda de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia. Les microconcentracions i les cassolades al davant de diversos ajuntaments (Vinaròs, Alcanar, Benicarló, la Ràpita, Amposta…) va donar pas a la manifestació del diumenge passat a les Cases d’Alcanar que va concentrar unes 6.000 persones.
Davant de fets com aquest, es normal que la premsa d’arreu de l’estat se’n faci ressò i, de vegades, li dediqui grans reportatges. Tal ha estat la magnitud dels esdeveniments que també ha fet reaccionar a les diferents administracions de les formes més diverses: des de presentar denúncies contra l’empresa que gestiona el Projecte Castor (que és com es coneix la instal•lació) o reunions al més alt nivell, es a dir, de representants de la zona amb el Ministre d’Indústria i Energia.
Aquesta reunió, que es va fer a finals de la passada setmana, va fer-se per iniciativa del ministre del govern de Rajoy i, per tant, ell n’era el responsable de convocar als interlocutors del territori. Però ves per on, només va convocar als alcaldes del Baix Maestrat i es va oblidar dels de les poblacions catalanes afectades (i que no són poques!)
Per tant, s’haurà de seguir fent pedagogia, però aquesta vegada davant de Madrid per a que coneguin de la nostra existència i si fa falta, cridarem: Som d’allà dalt!
Això de ser territori de transició i estar allunyats dels grans centres de poder, provoca sovint desconeixença u oblit per part dels diferents governs, tal i com es demostra amb la manca de infraestructures bàsiques per al nostre desenvolupament, com per exemple l’A7 o el corredor ferroviari mediterrani.
Al llarg dels anys hi ha hagut diferents maneres de reivindicació: des de les samarretes on es podia llegir que érem una reserva(com si fóssim indis) a la forma més moderna de: som d’allà baix que, fins i tot, ha inspirat una cançó del grup més popular de les nostres terres com és Quico el Celio, el Noi el Mut de Ferreries.
El moment en que el Sud de Catalunya més es va reivindicar com a territori va ser entre els anys 2000 i 2004 mentre es va mantenir activada l’alerta contra el transvasament de riu i la Plataforma en Defensa de l’Ebre va traspassar fronteres portant la seva protesta davant de diversos organismes, tan estatals com europeus.
Darrerament, gràcies a l’organització de la Via Catalana també es va parlar molt de les comarques de l’Ebre, ja que, per la manca de població no es podia completar la cadena humana i va haver de fer-se una crida per a que gent d’altres territoris vinguessin a donar-nos suport. Va ser una bona manera de conèixer-nos ja que molts van aprofitar la resta del dia per a fer turisme i gaudir de la nostra gastronomia.
Però a estat com a conseqüència dels terratrèmols que s’han produït durant les darreres setmanes i que tenen la causa més provable en el magatzem de gas situat al subsòl de la costa de l’Ebre, al davant de la desembocadura del riu Sénia, el que ha provocat que es torni a parlar del territori.
El neguit de la ciutadania va fer que es tornés a sortir al carrer però en aquest cop es va canviar la samarreta blava de la PDE per la verda de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia. Les microconcentracions i les cassolades al davant de diversos ajuntaments (Vinaròs, Alcanar, Benicarló, la Ràpita, Amposta…) va donar pas a la manifestació del diumenge passat a les Cases d’Alcanar que va concentrar unes 6.000 persones.
Davant de fets com aquest, es normal que la premsa d’arreu de l’estat se’n faci ressò i, de vegades, li dediqui grans reportatges. Tal ha estat la magnitud dels esdeveniments que també ha fet reaccionar a les diferents administracions de les formes més diverses: des de presentar denúncies contra l’empresa que gestiona el Projecte Castor (que és com es coneix la instal•lació) o reunions al més alt nivell, es a dir, de representants de la zona amb el Ministre d’Indústria i Energia.
Aquesta reunió, que es va fer a finals de la passada setmana, va fer-se per iniciativa del ministre del govern de Rajoy i, per tant, ell n’era el responsable de convocar als interlocutors del territori. Però ves per on, només va convocar als alcaldes del Baix Maestrat i es va oblidar dels de les poblacions catalanes afectades (i que no són poques!)
Per tant, s’haurà de seguir fent pedagogia, però aquesta vegada davant de Madrid per a que coneguin de la nostra existència i si fa falta, cridarem: Som d’allà dalt!
Això de ser territori de transició i estar allunyats dels grans centres de poder, provoca sovint desconeixença u oblit per part dels diferents governs, tal i com es demostra amb la manca de infraestructures bàsiques per al nostre desenvolupament, com per exemple l’A7 o el corredor ferroviari mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada