El 25-N ha ampliat l’abisme entre la premsa
independent i la submissió editorial de la que més prebendes obté.
Aquesta frase la poden trobar dintre de l’editorial
que el Periódico dedica avui, sense nomenar-lo, al diari que ha estat referència
a Catalunya durant moltes dècades, però que a la vegada, sempre ha sabut ser
tot el camaleònic que requeria la situació en cada moment: la Vanguardia.
Aquest matí, mentre viatjava cap a la feina he
escoltat per Catalunya ràdio un comentari sobre aquest editorial. He de dir que
han estat objectius i, en cap moment, han fet judicis de valor.
La Vanguardia va ser fundada (tal com diu o
deia la capçalera) per D. Carlos i D. Bartolomés Godó, comptes de Godó (que
deuen de ser els mateixos que donen nom al trofeu tennístic de Barcelona)
Llegeixo a la Viquipèdia que en un primer
moment era el mitjà d’expressió d’una facció del Partit Liberal queaspirava
assolir l’alcaldia de Barcelona i que, posteriorment, va esdevenir un diari
independent, plural i modern.
La victòria franquista el va convertir en La
Vanguardia Española i, evidentment donava les notícies d’acord amb les
directrius de la dictadura.
Amb l’arribada de José Antich l’any 2000 (i
imagino que per mandat del seus propietaris) va començar a decantar-se a favor
del règim que feia 20 anys governava Catalunya que no era un altre que el de
Jordi Pujol.
A mi sempre em cridava l’atenció quan acudia
al quiosc en veure als convergents comprant un diari en castellà. Pensava:
Mira, amb el catalanistes que són i compren un diari en castellà”.
Però d’un temps ençà, la seva línia editorial
s’ha decantat clarament cap a Artur Mas i els seus correligionaris i no s’han
tallat un pèl a l’hora de fer-ho.
L’any passat va imitar al Periódico i es va
començar a editar en castellà (tal i com sempre s’havia fet) i en català.
Sembla ser que els darrers mesos, tan
accentuat era el seu partidisme que era del tot illegible per part d’un lector
més o menys neutral.
No sé si sabeu que podeu trobar de forma gratuïta
la Vanguardia en diversos punts de la majoria de ciutats del territori, com per
exemple l’Hospital Comarcal d’Amposta. Això només es pot fer si els seus
ingressos no depenen, en bona part, de les vendes. Encara que avui en dia, els
diaris, poden sortir al carrer gràcies a la publicitat.
Per cert, des de fa 3 anys estic subscrit al
Periódico, un diari que he comprar pràcticament sempre des de que es va fundar
i que només, en determinades èpoques molt curtes, li he segut infidel. Com per exemple quan va tornar
a néixer Diari de Barcelona, el degà de la premsa catalana amb Josep Pernau de
director.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada