Amb aquests tres de protagonistes,
segur que no us diré res bo. Ja ho veureu.
Louis van Gaal, entrenador de futbol.
Va estar al Barça en dues etapes diferents, la primera més reexida que
la segona. Van Gaal va arribar al Barça la temporada 1997-1998 i, en una
primera etapa, s’hi va estar fins la 1999-2000), es a dir, 3 anys. El
balanç, tot i ser positiu (2 lligues, una copa i 1 supercopa) va anar de
més a menys i l’entrenador holandes, cap al final d’aquesta etapa, va
mostrar el seu costat més fosc. Tan que quan vaig saber de la possibilitat
de tornar, vaig dir que, si ho feia, deixaria de ser del Barça. Efectivament
el Barça el va tornar a fitxar la temporada 2002-2003 i jo em vaig ver
del Mallorca. Aquella temporada va ser força desastrosa per al Barça i
van Gaal va seguir barallant-se en tothom: Tu nunca positivo, siempre negativo –recordeu?- Finalment va ser destituït. Va confirmar que
mai segones parts han estat bones.
Florentino Pérez és un empresari de prestigi
a qui les coses li han anat molt bé al món dels negocis. Però futbolísticament
parlant és un desastre (ell no ho reconeixerà mai) Aquest personatge només
parla el llenguatge dels diners i del jo més que tu. Va arribar
a la presidència del Madrid contra tot pronòstic guanyant les eleccions
a Lorenzo Sanz gràcies a una rocambolesca jugada. En aquella època el Barça
tenia a un gran jugador; tan bo com mentider.
El seu representat va arribar a un pacte
amb Florentino: si assolia la presidència del Madrid, Figo fitxava per
l’equip blanc, en contra partida rebria uns diners i, en el cas de voler
trencar el contracte, hauria de pagar una indemnització. Florentino va
vèncer a Sanz i va pispar Figo al Barça havent-li d’abonar la clàusula
de rescissió, que no era poca...
Aquesta ah estat la manera de ser de
Florentino al llarg dels seus dos mandats: posar sobre la taula els diners
necessaris per tal de satisfer els seus capritxos. Li era igual que l’equip
estigués descompensat, el que li importava realment eren els noms, encara
que la finalitat, evidentment, era guanyar títols.
Igual que Van Gaal, la seva gestió va
anar de més a menys. Al principi Florentino va aconseguir els seus propòsits.
L’esmentat Figo, més Ronaldo, més Zidan, més Beckham, li van donar al
Madrid 2 lligues, una Champions, una Intercontinental i d’altres títols
menors. Però el Madrid va acabar desinflant-se con un globus i Florentino
va haver de ser el primer president de l’equip blanc que dimitís. Era
l’any 2006.
Però com als seus successos no els hi
va anar gaire millor, va amenaçar en tornar i ho va fer l’any 2009 després
de guanyar les eleccions. Per a la segona etapa va portar a Kaká, però
sobre tot a Cristiano Ronaldo que va ser l’únic que li va donar resultat.
Kaká encara ho té tot per demostrar (si és que ho fa algun dia...) Però
el fitxatge estrella i el més mediàtic de tots va ser el de l’entrenador
José Mourinho, un tècnic portuguès que havia guanyat dues Champions i que
el portava com antídot contra el Barça de Guardiola. El cert és que d’aquesta
etapa tampoc pot estar content. Ni ell ni l’afició blanca. 1 Lliga i una
copa són poc bagatge per a 4 temporades. Florentino es tornarà a presentar
a les eleccions i d’aquest any i ho té tot lligat per a ser l’únic candidat
que es pugui presentar. Què continuï molts danys més... Al Barça ja li
va bé.
Quan l’any 1996 va guanyar les eleccions
al front del PP, els socialistes havien arribat al final d’un cicle. Per
tant, el poble espanyol desitjava un canvi i van confiar amb el qui va
ser president de Castella i Lleó. No obstant, el PP va haver de comptar
amb la col·laboració d’altres formacions polítiques, com per exemple CiU,
per a tirar endavant les seves polítiques. L’any 2000 Aznar va guanyar
per majoria absoluta i a partir d’aquell moment, va mostrar el seu pitjor
rostre. Va ser quan es va redactar el Pla Hidrològic Nacional, quan ens
va posar de cap en una guerra il·legal, la de l’Iraq que va tenir
com a conseqüència l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos
dies abans de les noves eleccions generals on Aznar ja no es presentava.
Dimarts passat, en una entrevista a Antena
3, Aznar no va descartar tornar. L’endemà, Pepa Bueno, directora del programa
Hoy por hoy de la Cadena SER, va fer un retrat del que va ser el
seu funest mandat.
Aznar voldria tornar a ser el salvador,
però en aquest cas, no tant sols d’Espanya, sinó del seu propi partit
que va a la deriva total. De tornar-se a presentar i, si, posteriorment,
els ciutadans espanyols li acaben donant la confiança per a tornar a governar,
demostraran una manca de memòria profunda i una neciesa de l’alçada d’un
campanar.
Com els dos personatges precedents, res
em fa pensar que el retorn d’Aznar acabés millorant la pèssima situació
del país. La solució no passa per la seva tornada a la política activa,
sinó per una regeneració total de la nostra política i un canvi de rumb
efectiu, tant en l’aspecte econòmic com el social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada