PROPAGANDA PARTIDISTA PAGADA AMB DINER PÚBLIC

(Aquest escrit és fruït de la col·laboració a Vinaròs News)

Començaré per fer-vos una pregunta. En política, les majories absolutes són bones o dolentes? Suposo que una àmplia majoria de vosaltres direu que són dolentes. Però per a qui governa? Evidentment, governar amb majoria absoluta et deixa les mans lliures per a portar a terme el teu programa i governar el municipi segons el teu propi model.

A la comarca del Montsià hi ha 6 majories absolutes: 2 de socialistes (Sant Jaume d’Enveja i Mas de Barberans), 3 de convergents (Amposta, Masdenverge i Santa Bàrbara) i una d’esquerra, encara que es van presentar-se amb una llista “blanca” (*) (Freginals)

Una majoria absoluta llarga, que es perllongui al llarg de diverses legislatures pot arribar a comportar que, per part del seu alcalde i l’equip de govern, s’agafin tics totalitaris i formes de governar que voregin la il·legalitat.

Em vull referir a les revistes municipals. Aquest mitjà de comunicació és una eina útil de fer arribar les notícies, avisos, anuncis, etc. a la ciutadania. Però sovint pot esdevindre un instrument de propaganda del partit que governa. Què s’ha d’esperar d’una revista que té per director l’alcalde i com altres membres destacats del consell de redacció, el regidor de cultura i el coordinador de mitjans de comunicació que és càrrec de confiança del propi alcalde. L’oposició municipal no té cap tipus de representació o sigui: ni veu ni vot!

Això comporta que la fotografia de l’alcalde presidint actes, inaugurant exposicions, etc. surti a la majoria de pàgines i els membres de l’oposició, si a les fotografies ens atenem, “no assisteixin mai a cap tipus d’esdeveniment”.

Una altra cosa que passa amb freqüència es veure publicat com article d’opinió un escrit que no mereix ni tenir la categoria de carta al director. M’explicaré. Es solen publicar escrits totalment parcials criticant de forma descarada els membres de l’oposició o lloant la persona de l’alcalde. De vegades aquest articles van signats amb pseudònim. També a l’apartat de cartes al director apareixen d’altres escrits amb insults cap l’oposició o altres persones que es permeten discrepar de la forma de fer política del govern municipal, sovint amb inicials fictícies o fins i tot amb noms “inventats”. Això sí, a les instruccions que regulen aquest tipus d’escrits s’hi demana fins i tot la fotocòpia del DNI, cosa que no fan els diaris de difusió nacional. Encara que em digueu malpensat, aquestes instruccions són d’obligat compliment per als que no siguin “del partit” i es “salten a la torera” per aquells “fidels del règim”.

Pot semblar mentida, però en una democràcia consolidada encara existeixen petits “regnes de taifes” on l’alcalde exerceix un poder quasi que absolut amb l’aplaudiment dels seus votants!

(*) Una llista blanca és aquella que es presenta amb unes sigles que no corresponent a cap partit polític, però els seus vots comptabilitzen per a un determinat partit a l’hora de constituir els consells comarcals i diputacions. En aquest cas AM (Acord Municipal) ho faria per a ERC. Les candidatures oficials han de portar també aquestes sigles: ERC-AM o PSC-PM (Progrés Municipal)

INDEPENDENTISME EXCLOENT

Amb aquest títol no vull sorprendre ningú, sinó reflectir una realitat que m’ha passar aquest cap de setmana. Divendres passat vaig deixar una entrada al meu blog que vaig titular: “Espanya un país democràtic amb llibertat d’expressió”. El seu contingut feia al·lusió a l’escridassada que va patir el President del Govern Central José Luis Rodríguez Zapatero el dia de la festa nacional del 12-O durant la parada militar de Madrid. Doncs bé, hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per fer una alletat contra els socialistes (us convido a llegir totes les rèpliques i contra-rèpliques que es van produir per part d’aquesta persona i jo mateix) Es veu que aquest “senyor” no pot ni sentir a parlar de res que li soni a socialista i li és igual que siguin d’aquí o de la resta de l’Estat Espanyol. Es resisteix a nomenar el partit de Catalunya com PSC. Per a ell tot és PSOE. No el vaig voler tallar abans perquè no tingués l’excusa de poder dir què el privava de llibertat d’expressió, tot fent honor al títol de l’entrada. Finalment i, fins ara, després de entrar fins a tres vegades i després de la meva tercera contra-rèplica, no ha tornat a entrar. Cal dir que li vaig denotar certa dèria obsessiva. M’explicaré. El meu blog el tinc configurar de que per a poder deixar un comentari cal que jo l’autoritzi. Prèviament, com si es tractés d’un correu electrònic, em surt a la llista dels correus entrants i després de llegir-ne el contingut puc optar en rebutjar-lo o acceptar-ne la publicació. Fins ara he optat sempre per aquest segon cas: Totes los opinions deixades han estat publicades. Però amb el cas d’aquest senyor (poemes i lletres) –encara que de poemes me’n va deixar ben pocs, tot sigui dit- aprofita els seus comentaris per treure tot l’odi que té cap els socialistes i sobre tot, em dóna entendre cap a la figura d’Alfonso Guerra. –Faig un parèntesi. Si llegeixes aquest escrit m’he permès buscar-te una adreça per a que puguis expressar-li “tots els teus sentiments”. Alfonso Guerra és el President de la Fundación Pablo Iglesias i com a tal té el correu electrònic: presidencia@fpi.es. En canvi ell, tenia que entrar cada cop a veure si jo li havia contestat el seu darrer comentari. Si això ho perllonguem a tres dies (una entrada per dia) podreu comprovar per vosaltres mateixos la veracitat del que estic dient.

La veritat és que jo vaig sentir-me com aquell que entra a casa teva per insultar-te. Fins aquí podríem arribar. Si vol deixar opinions com les que va deixar al blog que jo administro i per tant, considero meu, que se’n obri un! I li vaig a fer fàcil, fins i tot li proposaré un títol: FÒBIA SOCIATA.

Ja anuncia des d’aquí que aquest senyor, sinó m’enganya ja no deixarà cap opinió, ja que no toleraré més insults cap a mi o la meva gent.

I tal com li vaig dir al meu darrer comentari, penso què seria bo per ell que acudís a demanar ajut a algun professional. No és normal que un que es digui independentista (proper i votant de ERC) tingui més odi als socialistes que als de l’antic règim de Franco! –o al menys és el que jo vaig entendre-.

Avui el Periódico de Catalunya publica una enquesta sobre fer un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. En cas de fer-se no descarto votar-hi a favor. Però amb persones com aquesta que exclouen de Catalunya fins i tot als catalans, potser diria NO, GRÀCIES, JA ESTIC BÉ COM ESTIC!!

REAFIRMACIÓ DE LES PARAULES DEL PRESIDENT MONTILLA

Les paraules del President Montilla no són, sinó recuperar vells lemes de la dictadura i la transició política i capgirar-los una mica. En aquell temps, els de dretes, els que estaven al govern, deien. “¡España antes roja que rota!” Ara juguen a tot o no res: “¡Ni roja ni rota!”

En canvi les esquerres teníem altres consignes: “¡joderos fachas que teneis la sangre roja y el corazón a la izquierda!”

MÉS SOROLL QUE NOUS

Darrerament s’ha muntat algun sarau amb un ressò mediàtic molt acusat. N’hi ha prou amb cremar algunes fotos del rei per a que la premsa de Madrid ho porti a tota plana i qualifiqui a tos els catalans de subversius, separatistes, etc. I després surtin el “contrarevolucionaris” de torn i es posin a cremar fotos d’en Carod Rovira tot demostrant la classe d’energúmens que són.

N’hi ha prou en que uns reduïts grups d’exaltats vulguin moure gresca per a que es pensi que és tot un país qui està al darrera.

I no ho dic jo. Ho diuen les enquestes. Mal que ens pesi, la monarquia segueix com la institució més valorada a Catalunya. Potser sigui fruit de la ignorància, potser...

També passa amb els sectors més soberanistes de ERC. Els alcaldes ‘aquest partit han volgut tancar d’un cop aquest debat i s’han postulat amb les tesis de la seva direcció nacional.

Quan això passa només queden tres solucions: o seguir lluitant des de dintre fins a aconseguir els teus propòsits o tornar a la línia oficial o marxar cap a casa.