Soc català i no soc bilingüe. La meva parla materna és el català, penso en català, compto en català i fins i tot somio en català. Una altra cosa és que entengui, parli i escrigui el castellà perquè és l’idioma que em van ensenyar a l’escola. I sí, me’l van imposar. Durant la dictadura franquista imposaven ‘l’idioma de l'imperi’, tot i que als pobles menuts hi havia certa tolerància i entre els xiquets parlàvem català. Només quan et dirigies al mestre ho havies de fer en castellà.
Després d’aquest preàmbul voldria
referir-me a unes paraules del polític popular Nacho Martín Blanco, cap
de llista per Barcelona a les darreres generals.
En un recent article publicat al Periódico de
Catalunya, Nacho Martín
Blanco demanava a la Generalitat de Catalunya ‘una política lingüística que anés
encaminada a fomentar el bilingüisme’ i per a reforçar la seva
petició mencionava una entrevista que havia fet Ricard Ustrell als Matins de Catalunya
Ràdio a l’escriptora mallorquina Carme
Riera on, segons ell, havia afirmat, tot acceptant que el
català està en rescissió a Catalunya, que: ‘No
sabia si la política lingüística a Catalunya era del tot encertada’, per
a continuar dient que ‘el
català hauria de ser una llengua més amable perquè la gent l’estimi i no que
s’imposi’.
Tot i que Martín Blanco parla català, els seus
cognoms no són catalans. Per tant, tot fa pensar que els seus avantpassats van
arribar a Catalunya des d’altres indrets de la geografia espanyola i que, per
tant, no tenien el català com a llengua materna i dubto que sigui la llengua
que usa el polític amb la seva família.
Estic segur que a Catalunya hi ha fills de
l’emigració que no només s’han integrat perfectament a Catalunya, sinó que han
sabut adoptar la seva llengua, la seva cultura i els seus valors tradicionals.
Catalunya ha estat sempre terra d’acollida. Per tant, cal diferenciar aquells
immigrants que se senten catalans i els que, tot i que els saben parlar, no
s’hi senten. M’agradaria que aquest punt quedés molt clar.
Per a sentir-se català, més enllà de la
procedència de cada individu, s’ha d’assumir la identitat de país, cosa que no
fan tots aquells que defensen el bilingüisme.
Al seu article Nacho Martín Blanco diu de Carme Riera que és una
de les escriptores contemporànies més importants en llengua catalana, però
obvia dir que té un doctorat en filologia hispànica, és catedràtica de
literatura espanyola i membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la
Llengua.
No vull acabar aquest escrit sense fer cinc
cèntims de la carrera política de Nacho
Martín Blanco. A les eleccions de 2017 va ser elegit diputat al
Parlament de Catalunya per Ciudadanos
(la vegada en què va guanyar les eleccions catalanes), un partit que no es
caracteritzava precisament per defensar el català, tot i haver estat fundat a
Catalunya com a Ciutadans-Partit de la Ciutadania. L’any 2021, quan el partit
ja anava de capa caiguda, va ser reelegit. El 8 de juny de 2023 va presentar la
renúncia de diputat i va sol·licitar la baixa del partit. Només quatre dies més
tard va anunciar que seria el cap de llista de Barcelona pel PP, un altre
partit que promou el bilingüisme a tots aquells territoris que tenen una
llengua pròpia. Doneu-li temps que encara l’hem de veure a
Vox.
