La vaga d’aquests dies dóna molt de parlar, a la vegada que es poden treure conseqüències prou negatives. I no sempre dels xofers que són els principals protagonistes de la vaga.
Ahir mateix, quan vaig apropar-me al meu quiosc habitual i no vaig veure gens de premsa diària, vaig pensar amb els anunciats, que són els qui paguen la major part dels costos de l’edició. Sempre he pensat, no sé si de forma encertada, que tots els diaris podrien ser gratuïts i els que ens fan pagar els quiosquers és el seu benefici. Fa uns mesos va sortir Público a la meitat de preu i, evidentment, és el diari que menys a vistes està o, fins i tot, s’amaga. Si el marge comercial del venedor fos el mateix, el tindria molt més a vistes. Avui he llegit que la única província catalana que va tenir problemes de subministrament va ser Tarragona. Així, que els anuncis dels milers de diaris de totes les capçaleres que es venen, no els va veure ningú. Podrien llavors els anunciants demanar danys i perjudicis als vaguistes? En teoria sí, al menys a aquells vaguistes que estan identificats com a convocants de l’aturada. Jo mateix també em considero agreujat en certa manera. La setmana passada vaig enviar una carta als diversos diaris i ahir, precisament ahir, me la publicava el Punt. Em fa gràcia guardar totes aquelles cartes que em publiquen, al menys dels diaris que compro habitualment. Ahir vaig tenir que imprimir-la de l’edició digital de Vilaweb.
Avui m’he assabentat que un majorista de fruita i verdura venia les albergínies a 3 euros el quilo, quan abans de la vaga ho feia a 0,60. El molt cara (quan m’ho han dit he soltat una altre qualificatiu irreproduible) deia que “s’ha d’aprofitar l’ocasió per fer negoci”. Davant de situacions de desproveiment d’aliments, el govern hauria d’actuar de forma més contundent. Diuen que ho fan, però suposo que com sempre, prioritzaran els interessos de les majories, mentre que les zones rurals seran les últimes en tornar a la normalitat. Però casos com aquests del majorista de les albergínies, hauria de denunciar-se al Departament de Comerç. En canvi la gent calla i es conforma davant d’aquesta situació intolerable.
Els supermercats continuen mig buits de productes frescos (encara que la situació es va normalitzant poc a poc) i els pagesos, tal vegada el sector més perjudicat, veu con té que llençar-los per manca de sortida.
Ahir em deia un majorista que te les seves cambres frigorífiques plenes de fruita i que sé li acabaran fent malbé. I, seguia dient, el greu és que els majoristes d’Itàlia (país on no hi ha vaga), distribuirien a les cadenes de supermercats d’Europa on no podria arribar els seus productes, podent perdre així els clients.
Cal insistir que les reivindicacions dels transportistes són del tot legítimes. Un preu del carburant tant elevat no es pot aguantar i més en període de crisi. Plou sobre mullat! I res té a veure amb la climatologia…
dijous, 12 de juny del 2008
dimecres, 11 de juny del 2008
LA VAGA DEL TRANSPORT
A l’any només hi ha tres dies que no surt la premsa: dissabte sant, Nadal i cap d’any. Avui ha sortit, però no ha arribat als quioscs. El motiu és la vaga del transport que té paralitzat quasi tot el país. Però el tema dels diaris no és important. A la gent els preocupa més no trobar menjar als supermercats o benzina per anar a treballar o fer desplaçaments per plaer... i s’està posant nerviosa. Ahir pel matí escoltava a Carles Francino a la SER i deia una gran veritat: “Els transportistes tenen el drets constitucional de fer vaga i els ciutadans veuen amb bons ulls que reivindiquin una rebaixa dels preus dels carburants, fins i tot ho veuen amb simpatia; però a mesura que avancin els dies i continuï la vaga, aquests mateixos ciutadans canviaran d’actitud al veure que no poden comprar els productes bàsics”. I tenia tota la raó. Els ciutadans comencen a posar-se nerviosos y la reacció de cara als vaguistes pot ser del tot imprevisible si aquest no retornen a l’activitat.
Mentre, es pot mirar la vaga des de molts de punts diferents. Fins i tot des dels propis vaguistes. Ahir vaig escoltar que l’administració els oferia una rebaixa del 50 % del Impost d’Activitats Econòmiques. Per aquell que no ho sàpigue, cal dir que l’IAE és un impost que només obliga a pagar-lo a qui té uns beneficis de més d’1 milió d’euros, es a dir, les grans empreses. Els petits transportistes autònoms no en paguen. Llavors, on tenen els benefici? Altres cops se’ls han rebaixat els mòduls i així han obtingut un benefici fiscal important. Encara que no tothom està acollit a mòduls, però si una gran majoria d’aquest petits transportistes. Tornant a l’IAE, cal dir que, encara que la majoria de quotes són d’àmbit provincial o nacional (per a permetre’ls fer l’activitat per diverses províncies, estat o, fins i tot, l’estranger), és un impost que acaba repercutint als municipis. Així els ajuntaments rebrien menys diners dels estats o se’ls tindria que compensar amb altres partides.
L’Administració (o el govern) un altre cop vol afavorir els interessos de les grans empreses del transport en detriment del petit empresari. Pensa (i no sense raó) que tenint contents als empresaris del sector, la vaga s’acabarà i si no cal tocar el preu del gas-oil i els altres carburants, millor!
El preus actuals dels productes derivats del petroli és del tot insostenible. I l’Estat, a més de les companyies petroleres, estan fent un gran negoci. A l’Estat, després de la pèrdua d’ingressos degut a la davallada del sector immobiliari, han trobat en els carburats la compensació idònia a l’hora de trobar ingressos, per altre costat imprescindibles per a poder garantir els serveis que els hi són propis. Però cal tant? Segurament que no i que per una vegada podria rebaixar els impostos que cobra...
Recordo que l’any 82, quan els socialistes amb Felipe González al capdavant van assolir el govern, la gasolina súper va pujar de cop de 90 a 96 pessetes el litre. Llavors el preu no era lliure com ara, sinó que el fixava l’administració. Si hi penseu, 96 pessetes de l’època eren molts diners i comparant-ho amb els preus actuals, segurament eren igual de cars o, fins i tot, més.
I a tot això encara em de donar les gràcies a que l’euro respecte al dòlar estigui alt. Ús imagineu per un moment que el canvi estigués a la par, igual com passava quan l’euro va entrar en funcionament? No, millor que no! Només faltaria això!
Mentre, es pot mirar la vaga des de molts de punts diferents. Fins i tot des dels propis vaguistes. Ahir vaig escoltar que l’administració els oferia una rebaixa del 50 % del Impost d’Activitats Econòmiques. Per aquell que no ho sàpigue, cal dir que l’IAE és un impost que només obliga a pagar-lo a qui té uns beneficis de més d’1 milió d’euros, es a dir, les grans empreses. Els petits transportistes autònoms no en paguen. Llavors, on tenen els benefici? Altres cops se’ls han rebaixat els mòduls i així han obtingut un benefici fiscal important. Encara que no tothom està acollit a mòduls, però si una gran majoria d’aquest petits transportistes. Tornant a l’IAE, cal dir que, encara que la majoria de quotes són d’àmbit provincial o nacional (per a permetre’ls fer l’activitat per diverses províncies, estat o, fins i tot, l’estranger), és un impost que acaba repercutint als municipis. Així els ajuntaments rebrien menys diners dels estats o se’ls tindria que compensar amb altres partides.
L’Administració (o el govern) un altre cop vol afavorir els interessos de les grans empreses del transport en detriment del petit empresari. Pensa (i no sense raó) que tenint contents als empresaris del sector, la vaga s’acabarà i si no cal tocar el preu del gas-oil i els altres carburants, millor!
El preus actuals dels productes derivats del petroli és del tot insostenible. I l’Estat, a més de les companyies petroleres, estan fent un gran negoci. A l’Estat, després de la pèrdua d’ingressos degut a la davallada del sector immobiliari, han trobat en els carburats la compensació idònia a l’hora de trobar ingressos, per altre costat imprescindibles per a poder garantir els serveis que els hi són propis. Però cal tant? Segurament que no i que per una vegada podria rebaixar els impostos que cobra...
Recordo que l’any 82, quan els socialistes amb Felipe González al capdavant van assolir el govern, la gasolina súper va pujar de cop de 90 a 96 pessetes el litre. Llavors el preu no era lliure com ara, sinó que el fixava l’administració. Si hi penseu, 96 pessetes de l’època eren molts diners i comparant-ho amb els preus actuals, segurament eren igual de cars o, fins i tot, més.
I a tot això encara em de donar les gràcies a que l’euro respecte al dòlar estigui alt. Ús imagineu per un moment que el canvi estigués a la par, igual com passava quan l’euro va entrar en funcionament? No, millor que no! Només faltaria això!
dimarts, 10 de juny del 2008
EL MAL NEGOCI DE LA GLOBALITZACIÓ
Un dels temes que més se’n parla aquest dies és sobre la possibilitat de que el Parlament Europeu pugui aprovar la jornada laboral de 65 hores setmanals. Una cosa així com treballar 12 hores diàries de dilluns a divendres i el dissabte fer les 5 hores restants.
Per al treballador de la “vella Europa” és, diguem-ho clar: una animalada.
És evident que l’estat del benestar que gaudim avui en dia, ha estat fruit de molts anys de lluita amb vagues generals, manifestacions i fins i tot violència i morts. Sindicats com la UGT ja han donat la seva opinió de forma contundent: És com retrocedir fins al segle XIX! A l'època de la primera revolució industrial!!
I la pregunta és: Què ens ha portat fins aquí? Només fa uns dies no se’n parlava gens i, pareix ser que la cosa ve de lluny, però qui devia de donar la notícia, la devia veure tant poc provable, que devia pensat que se’n riurien d’ell.
I la resposta és el capitalisme salvatge de les grans empreses (multinacionals) i l’ambició ferotge de voler guanyar més mils de milions d’euros o de dòlars més. Sinó, fixeu-vos bé. Tot va a base de beneficis empresarials que, a la vegada, s’han de repartir entre els accionistes que, la majoria de vegades, són els propis directius de la companyia. Així no és d’estranyar que al món cada cop hi hagi menys justícia social: els rics, cada cop més rics i els pobres més pobres. I al mig, la classe mitjana (ni xixa ni limonà) que, sense ser els que menys perdem, tampoc ni ha, ni molt menys, per tirar les campanes al vol i, evidentment, notem la crisi de forma considerable.
Però anem al tema principal: perquè es volen fer 65 hores setmanals? I, a sobre, no volen comptabilitzar els temps de descans (!) Per culpa de la globalització. Fa uns anys, el capital, ens va “vendre” que la globalització acabaria beneficiant al primer món i a la llarga s’ha vist el que “ells”, ja sabien: que els països que més han guanyat són els emergents de l’Àsia. Potser per això els van donar l’Olimpíada a Xina sense avaluar altres coses com el poc respecte als drets humans, la contaminació, etc.
Bona part de les indústries de l’Europa occidental al anat a parar a l’Europa oriental i l’Àsia. És el que se’n diu la deslocalització. Però a l’entrar a la Unió Europea, aquest països nous, se n’han donat compte de que la seva època de vaques magres s’està acabant i temen que les indústries establertes als seus països ens els darrers anys, també es puguin deslocalitzar d’allí. Es per això que un d’aquest països, Eslovènia, hagi estat l’impulsor de la súper jornada de 65 hores. Què vol aconseguir amb això? Poder competir amb més igualtat de condicions que els països asiàtics, on les jornades són llargues, els sous minsos i no disposen de seguretat social. Les contraprestacions a canvi de fer una jornada tant prolongada faltarà veure-les. De moment ningú en parla. Algú pot pensar que els sous creixeran en la mateixa proporció? No, de forma rotunda. Serà una forma de legalitzar els hores extres, d’abaratir el cost que significa per a les empreses la despesa de la ma d’obra, etc. De totes formes, amb igualtat de sous, arribarem millor a final de mes, ja que no tindrem temps per anar-lo a gastar, sobre tot en oci !
Però això té els seus perills. Primer, que els països asiàtics no es quedaran parats i encara faran més precaris els llocs de treball i, possiblement, més explotació infantil i, perquè no, més esclavitud. Després pot passar que hi hagi una superproducció a nivell mundial. Què passarà amb l’excedent? O és que s’intensificarà més l’agricultura? No fa gaires dies van dir que ha d’augmentar un 50 % abans de 25 anys...
Aquestes macrojornades crearan al treballador més fatiga i com a conseqüència més accidents laborals. Però per a l’empresari les condicions de treballa dels seus operaris, tenen poca importància. L’operari és una peça més de l’engranatge de producció, quasi una màquina. Si un d’aquest elements cau degut a un accident o una malaltia, immediatament es substituirà per un altre i punt!
Què passarà? Primer cal aprovar-ho i després aplicar-ho cada país, ja que no és d’obligat compliment, però de voler-se posar en pràctica, els sindicats s’oposaran i tot quedarà en mans dels governs. Si els empresaris tenen la complicitat dels governs, bé poden anar a contractar en origen “esclaus” que vulguin fer aquestes feines.
Sentia venint amb el cotxe que Foment de Treball, la patronal catalana, està que se’n surt de contenta que això pugui ser així. El govern socialista, de moment, s’hi oposa, però molt em temo, que si la majoria de països d’Europa adopten aquesta mesura, acabarà claudicant!
Avui més que mai desitjo una jubilació anticipada... si és que puc cobrar la pensió...
Per al treballador de la “vella Europa” és, diguem-ho clar: una animalada.
És evident que l’estat del benestar que gaudim avui en dia, ha estat fruit de molts anys de lluita amb vagues generals, manifestacions i fins i tot violència i morts. Sindicats com la UGT ja han donat la seva opinió de forma contundent: És com retrocedir fins al segle XIX! A l'època de la primera revolució industrial!!
I la pregunta és: Què ens ha portat fins aquí? Només fa uns dies no se’n parlava gens i, pareix ser que la cosa ve de lluny, però qui devia de donar la notícia, la devia veure tant poc provable, que devia pensat que se’n riurien d’ell.
I la resposta és el capitalisme salvatge de les grans empreses (multinacionals) i l’ambició ferotge de voler guanyar més mils de milions d’euros o de dòlars més. Sinó, fixeu-vos bé. Tot va a base de beneficis empresarials que, a la vegada, s’han de repartir entre els accionistes que, la majoria de vegades, són els propis directius de la companyia. Així no és d’estranyar que al món cada cop hi hagi menys justícia social: els rics, cada cop més rics i els pobres més pobres. I al mig, la classe mitjana (ni xixa ni limonà) que, sense ser els que menys perdem, tampoc ni ha, ni molt menys, per tirar les campanes al vol i, evidentment, notem la crisi de forma considerable.
Però anem al tema principal: perquè es volen fer 65 hores setmanals? I, a sobre, no volen comptabilitzar els temps de descans (!) Per culpa de la globalització. Fa uns anys, el capital, ens va “vendre” que la globalització acabaria beneficiant al primer món i a la llarga s’ha vist el que “ells”, ja sabien: que els països que més han guanyat són els emergents de l’Àsia. Potser per això els van donar l’Olimpíada a Xina sense avaluar altres coses com el poc respecte als drets humans, la contaminació, etc.
Bona part de les indústries de l’Europa occidental al anat a parar a l’Europa oriental i l’Àsia. És el que se’n diu la deslocalització. Però a l’entrar a la Unió Europea, aquest països nous, se n’han donat compte de que la seva època de vaques magres s’està acabant i temen que les indústries establertes als seus països ens els darrers anys, també es puguin deslocalitzar d’allí. Es per això que un d’aquest països, Eslovènia, hagi estat l’impulsor de la súper jornada de 65 hores. Què vol aconseguir amb això? Poder competir amb més igualtat de condicions que els països asiàtics, on les jornades són llargues, els sous minsos i no disposen de seguretat social. Les contraprestacions a canvi de fer una jornada tant prolongada faltarà veure-les. De moment ningú en parla. Algú pot pensar que els sous creixeran en la mateixa proporció? No, de forma rotunda. Serà una forma de legalitzar els hores extres, d’abaratir el cost que significa per a les empreses la despesa de la ma d’obra, etc. De totes formes, amb igualtat de sous, arribarem millor a final de mes, ja que no tindrem temps per anar-lo a gastar, sobre tot en oci !
Però això té els seus perills. Primer, que els països asiàtics no es quedaran parats i encara faran més precaris els llocs de treball i, possiblement, més explotació infantil i, perquè no, més esclavitud. Després pot passar que hi hagi una superproducció a nivell mundial. Què passarà amb l’excedent? O és que s’intensificarà més l’agricultura? No fa gaires dies van dir que ha d’augmentar un 50 % abans de 25 anys...
Aquestes macrojornades crearan al treballador més fatiga i com a conseqüència més accidents laborals. Però per a l’empresari les condicions de treballa dels seus operaris, tenen poca importància. L’operari és una peça més de l’engranatge de producció, quasi una màquina. Si un d’aquest elements cau degut a un accident o una malaltia, immediatament es substituirà per un altre i punt!
Què passarà? Primer cal aprovar-ho i després aplicar-ho cada país, ja que no és d’obligat compliment, però de voler-se posar en pràctica, els sindicats s’oposaran i tot quedarà en mans dels governs. Si els empresaris tenen la complicitat dels governs, bé poden anar a contractar en origen “esclaus” que vulguin fer aquestes feines.
Sentia venint amb el cotxe que Foment de Treball, la patronal catalana, està que se’n surt de contenta que això pugui ser així. El govern socialista, de moment, s’hi oposa, però molt em temo, que si la majoria de països d’Europa adopten aquesta mesura, acabarà claudicant!
Avui més que mai desitjo una jubilació anticipada... si és que puc cobrar la pensió...
diumenge, 8 de juny del 2008
NÚVOLS DE PLATA
Segurament hem sentit a dir que, quan hi ha tronades, i amb la finalitat de desfer-les, es llencen sobre aquestes amb coets o bé escampat amb avionetes, una substància química anomenada iodur de plata.
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)