ELS CINEMES D'AMPOSTA: UN MES I QUINZE DIES

Si fa o no fa, ara a un mes des de que es va saber que els cinemes d’Amposta no tenien llicència d’activitat. Aquest fet va desencadenar una sèrie d’esdeveniments fins arribar al decret d’alcaldia que l’alcalde Ferré va redactar demanant-los l’immediat tancament. Avui fa, si fa o no fa quinze dies de que van tancar, el temps que va anunciar el seu propietari per posar al dia les mesures de seguretat que sé li demanen i adaptar-les a la nova legislació. Però els cinemes no han obert avui, ni ho faran demà, ni ben segur que aquest cap de setmana, tampoc! Implícitament ho ha reconegut la regidora d’Urbanisme Isabel Ferré en l’enregistrament del debat sobre el ple que s’ha fet avui a Amposta Ràdio i que els oients d’aquesta emissora podran escoltar divendres aproximadament a ¼ d’una del migdia.
Queda clar que l’adequació anava més enllà d’una simple rentada de cara o canvi de la moqueta de les parets per un altra de inífuga. Hi ha altres coses que també necessiten modificacions i adequacions profundes. Potser la més important és solucionar la sortida d’emergència d’una de les sales que ara té la sortida al propi vestíbul dels cinemes, la qual cosa és un perill si el foc afectés a dita zona dels locals. Per cert, l’alcalde d’Amposta reconeixia al ple no conèixer aquesta anomalia (?) Recordareu que una de les raons de no obtenir la llicència per part de l’empresa propietària va ser la impossibilitat de obtenir un informe favorable per part dels bombers. Així, segurament, també farà falta portes tallafocs.
I si hem llegit els comentaris que ha deixat un lector a la pàgina digital d’Ebredigital (per cert, molt poc actualitzada) estaria bé que l’arranjament també arribés als lavabos, algun d’ells en un estat molt lamentable i, si no recordo malament, sense estar adaptats per a discapacitats o gent amb mobilitat reduïda.
Esperem que Amposta i tota la “seva àrea d’influència” no estiguin molts més temps sense poder acudir a una sala de cinema per a gaudir de la darrera estrena. I cal esperar, després de l’obertura, que els cinemes hagin millorat, no tant sols en les mesures pròpies de la seguretat del local, sinó, en l’estètica del mateix, tant interior com exterior.
Una darrera reflexió per a la “galeria”. Dilluns, al ple, l’alcalde Ferré, responent a la moció que va presentar el grup socialista demanant “l’obertura d’un expedient informatiu per esbrinar que és el va fallar”, va declarar que l’actual equip de govern havia actuat de forma “correcta”. Aquesta simple paraula, “humanitza” l’actual equip de govern en front de la “divinitat” de l’anterior alcalde que sempre contestava haver actuat de forma “impecable”. I entre una cosa o una altra hi ha tanta diferència con d’un bé a una matrícula d’honor (i perquè no existeix una nota més alta!)

ESCEPTICISME

El Periódico d’avui, després de fer-se ressò del “KO” al “pla de Bush”, com a segon titular més destacat, diu que “L’Estat invertirà més a Catalunya malgrat la crisi” I ho xifra en 4.626 milions d’euros pressupostats, un 6 % més.
És evident que el diari del grup “Z”, des de que n’és director Rafel Nadal, s’ha convertit “quasi” en el portaveu dels socialistes a Catalunya. I es clar, si ells ho diuen... Malgrat tot deixeu-me que expressi el mes escepticisme d’avant d’aquest anunci.
Entenc que la inversió de l’Estat a Catalunya res té que veure amb el tema del finançament que s’està negociant. I és evident que en aquest més d’octubre que entrarem demà, Pedro Solbes escenificarà l’entrada a les Corts dels pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Les macroxifres de l’estat per a l’any vinent, que, tot sigui dit, no tenen clars suports per a ser aprovades.
Per tant, crec, que aquests euros més que es diu que s’invertiran, d’alguna manera, és per a contentar-nos una mica i, tal vegada, per a que afluixéssim a l’hora de negociar el finançament. No ho sé...
Res tindria que veure una cosa amb l’altra. Haurien d’anar totalment desvinculades a l’hora d’ofertes i negociacions. Però es clar... Si Catalunya demana, Andalusia, també... I si Andalusia ho fa, les altres comunitats autònomes no voldran quedar-se endarrerides respecte a les més capdavanteres.
Les demandes de Catalunya són lògiques. Si duran molts d’anys ha estat una des les comunitats que han contribuït més al finançament de l’Estat (no m’atreveixo a dir la que més, al menys en números percentuals), ara que hi ha un dèficit important acumulat, és lògic que vulgui apaivaga les mancances històriques. I això només es pot fer amb diners per afrontar en garanties, al menys, tots els projectes que s’han fet en els darrers temps.
A Catalunya no es juga al mus. En canvi sí que es un joc de taula molt popular al centre d’Espanya, allà on es troba Madrid. Pel que he sentit dir, el mus és un joc d’engany, d’indicar al teu company amb senyes la 2ma” que portes o la jugada que vols fer.
Em sona que és el que està passant amb el tema del finançament. El que no em queda clar és qui és parella de qui. El PSC, per exemple, fa parella amb CiU o amb el PSOE? i CiU, té parella? O no? I ERC i ICV-EUA, també juguen la partida o fan d’espectadors?
Madrid, com he dit, té uns jugadors molt experimentats i que de partides similars n’han jugat moltes més i amb altres rivals, fins i tot d’Europa en una mena de “Champions League”. A més a més, juguen a casa. I en canvi, a Catalunya no anem més enllà de la botifarra...
Així que, serà difícil guanyar-los. Però de no fer-ho, no caldrà resignació... Sempre ens quedarà la “botifarra”!

DEPURALINA TORNA AL MERCAT

Segurament que la majoria no n’heu sentit a parlar mai. I, a d’altres, com a molt us sonarà. Depuralina és un producte que va ser retirar del mercat el passat més d’abril per un organisme depenent del Ministeri de Salut per “irregularitats legals i possibles efectes adversos”. Jo, que quan vaig sol amb el cotxe solc escoltar la Cadena SER, us puc dir que el solien passar bastant. Es feia simulant una espècie d’entrevista i un expert (que suposo que només era un actor d’aquells que tenen la veu tant greu) explicava que “el cos humà, al llarg dels anys va acumulant quilos de residus que cal eliminar per sentir-te millor i gaudir de més bona salut”.
Recordo que en aquell temps vaig preguntar-me “com era possible que a una cadena de tant prestigi com la SER li podien haver colat el gol d’anunciar un producte no del tot contrastat per les autoritats sanitàries”. És evident que no tota la publicitat que es passa per la televisió i sobre tot per la ràdio és una publicitat verídica, per molt “autocontrol” que hagi per part de les empreses associades.
Divendres passar, per la mateixa SER, vaig sentir novament l’anunci. És veritat que d’una manera molt més humil: simplement es limitava a explicar una mica les bondats del producte (suposo que no té el qualificatiu de medicament), sense fer-ho de la forma que us he explicat abans. Això sí, ara, un dels components és l’aloe vera.
Per cert... Ús heu fixat que l’aloe vera va bé per a quasi tot? Per a la pell amb diferents usos (xampú, gel de bany, tovalloletes de neteja), diferents usos medicinals, etc. Una meravella, tu!
De totes formes, cal dir que avui l’anunci ja no l’he sentit. Voldria saber en certesa si ha tornat a ser retirat (tan podria parlar de l’anunci com del producte) o simplement és perquè duran l’estona que he escoltat la ràdio no l’han passat.
Però cal estar molt atent en aquesta mena de productes miracle. Molts anuncien unes propietats que a l’hora de la veritat no tenen!

LES ARRELS DE L’IÑAQUI GABILONDO

Segurament, un dels personatges públics més coneguts del país, si fem l’excepció dels que es dediquen al món de l’espectacle, l’esport i la política, és l’Iñaqui Gabilondo (Sant Sebastià –Donostia- 1942), qui va ser director i presentador del programa de la SER “Hoy por hoy”, “magazine” que va portar a ser el programa de ràdio més escoltat d’Espanya i avui director i presentador de les noticies de la nit al canal de televisió “Cuatro”.
I perquè us parlo de l’Iñaqui Gabilondo? Per una senzilla raó: perquè el seu avi matern era d’Horta de Sant Joan, comarca de la Terra Alta, poble conegut per les dues estades que va fer Pablo Picasso. Per això porta de segon cognom Pujol.
Com van anar els fets. La veritat és que a l’Iñaqui Gabilondo, segons es diu, no li agrada massa parlar dels seus orígens, però un dia d’ara fa prop de quatre anys, ho va explicar per la ràdio. I ho va fer a l’acabar de llegir un escrit meu on li parlava de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion (Ulldecona), molt a prop del barri de la Miliana i també del Parot (l’olivera mil•lenària d’Horta de Sant Joan) Però jo no em vaig voler quedar aquí i vaig esbrinar més coses pel meu compte.
Va ser així que li vaig preguntar a Salvador Carbó, fill d’Horta, director del Ecomuseu dels Ports, principal impulsor del Centre d’Estudis de la Terra Alta i premi Recercat concedit a l’àmbit de la Capital de la Cultura Catalana d’Amposta l’any 2006.
Evidentment, em va confirmar que l’origen del l’avi matern de l’Iñaqui era Horta de Sant Joan i em va explicar una història un tant sorprenent. Al iaio d’Iñaqui Gabilondo el van enviar a la guerra de Cuba (1898) Quan aquesta va acabar en lloc de retornar a casa, va passar-se dos anys per “aquests móns” sense que ningú sabés per on parava. No és gens difícil d’imaginar que les comunicacions de finals del segle XIX res tenien a veure amb les actuals. El correu no sempre tenia l’eficàcia desitjada i el telègraf no solia estar a l’abast de tothom. Al cap de dos anys de la seva desaparició, un dia, de sobte, aparegué pel poble amb la sorpresa de familiars i de la resta de la població que ja el donaven per mort i enterrat, fins al punt que els seus germans ja s’havien repartit l’herència dels pares sense tenir-lo en compte per a res a l’hora de fer-ne el repartiment. El iaio d’Iñaqui va trobar-se sense casa, ni terres i rebutjat pels seus germans. Per aquest motiu va agafar el camí d’un exili voluntari dintre del país per a començar allí una nova vida lluny del poble que el va veure néixer. El seu destí va ser el País Basc. Amb aquests fets, no és d’estranyar que la família renegui del seu origen català, fins al punt de que no hi té cap tipus de vincle amb Horta de Sant Joan. Salvador mateix, em va dir que algun cop s’havia posat en contacte amb el seu germà i representat per mirar de fer-lo acudir al poble com a pregoner de la festa major o qualsevol altre acte de tipus cultural. L’any passat, vaig llegir a un setmanari d’informació comarca que seria el pregoner de la festa major, però al final ja no vaig sentir a dir res més. Evidentment, al final va declinar l’oferiment. Un cop més, la família Gabilondo Pujol havien refusat “reconciliar-se” amb la pàtria petita de son iaio!
La darrera cosa que em va explicar Salvador és que al poble hi ha dues famílies amb el cognom Pujol i cap de les dues reconeix que l’Iñaqui Gabilondo sigui familiar. Una, perquè evidentment no ho és. I l’altra, perquè els fets que van passar fa més de cent anys, encara avui, els hi déu de produir uns sentiments de culpabilitat i vergonya de com van actuar els seus avantpassats amb un dels seus germans, que ni sent un personatge conegut arreu de l’estat espanyol, el volen acabar acceptant com a un des seus.

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)