LES NOVES MESURES ANTICRISI

Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?

(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)

LES REFLEXIONS DEL CONSELLER HUGUET

Les declaracions fetes ahir pel Conseller Huguet, les interpreto des de la ràbia i la impotència de veure con la gestió que s’està fent des del Consell Executiu de la Generalitat no té el ressò que hauria de tenir en el ciutadà del carrer.
El Conseller va denunciar una campanya mediàtica de minimitzar l’acció de govern i, en canvi, exagerar els conflictes interns entre els socis del govern tripartit.
Anem a pams. Per una part és cert que el govern tripartit ha fet més que ningú al camp de la protecció social. També ha invertit en infrastructures i en altres àrees. Però als pobles qui s’emporta els èxits de tot el que es fa és l’alcalde.
A la gent del carrer, sobre tot la gent gran, són de fàcil manipulació. I són els que voten! Si se’ls hi diu que se’ls hi farà un casal o una residència per a la gent gran, qui els hi acaba fent és l’alcalde, per molta subvenció oficial que tinguin. I així passa amb moltes coses.
Un bon exemple el tenim quan a les passades fires (a Amposta es fan per la Puríssima) Estàvem entrant a la fira i ens trobarem amb unes senyores de més de setanta anys. Totes contentes I orgulloses ens van dir que venien de veure les obres del canal de la Ràpita que feia el “sinyor ancalde”. Eren obres del “pla Zapatero”.
A Amposta, gràcies a aquest pla (que alguns convergents desprecien) aquest darrer any s’han fet diverses coses: arranjament de carrers, piscina descoberta, cobriment de pistes poliesportives, etc. De vegades penso si s’acabaran inaugurant... La idea de “portar” càrrecs socialistes no els deu d’agradar ni gens ni mica a l’actual equip de govern. No sigui que després es facin la foto amb els socialistes locals i surtin a la portada dels Quatre Cantons i li prengui protagonisme al “sinyor ancalde”.
El segon tema és el dels mitjans de comunicació. És cert que un dels “poders” que encara té CiU és la influència a diversos mitjans de comunicació. No diré TV3 i Catalunya Ràdio, però els partits avui al govern ja haurien volgut un tracte com el que rep ara CiU quan aquests estaven a l’oposició. Però n’hi ha d’altres. Ahir el Conseller Huguet va dir que “tenien nom i cognoms”.
Un d'ells és, evidentment, el diari la Vanguardia. No us heu fixat que els convergents compren la Vanguardia? De vegades em pregunto com unes persones tant catalanistes com ells poden llegir un diari escrit amb “l’idioma de l’imperi”...

7.000 ASSITENTS A LA CARXOFADA!!

Creieu que m’he passat? Potser sí, però no us cregueu que per molt!
La Revista Amposta (de lectura obligada per aquell que es consideri més ampostí que els altres), l’any passat va anunciar que hi van participar més de 6.000 persones! (mireu la revista de la 1a quinzena del mes de març) Per tant, es suposa, que aquest anys hem anat a més i hem hagut d’arribar (o quasi) a la xifra de 7.000 assistents.
Ma mare em deia aquest matí que quan fan l’acte dels jubilats de la Caixa (on aquest any pareix que només van convidar al “sinyor ancalde”), el pavelló està ple i es diu que hi ha “més” de 1.000 persones.
Suposo que ahir, les xifres reals estaran molt per sota de les oficials que es donaran des de l’ajuntament.


I com per a mostra només cal un botó, sabeu que vaig llegir l’altre dia al diari el Punt? Que es prepararien 12.000 racions de degustació. Fent números ràpids, si per cada tiquet tenies dret a 8 degustacions, el resultat serien 1.500 persones! Evidentment amb xifres rodones. El que no s’ho van menjar tot, per aquelles racions que van poder sobrar als diferents restaurants.
Parlant de restaurants, aquest any hi van participar el Ciutat d’Amposta, els Xiribecs, els Ullals, la Gramola, el Gatsby, l’Estany, la Pastisseria Pous, la Pizzeria Moré, l’Antic, el Blanc de Blancs, el Petit Cafè, la Portella, Mèxic i Entre Pa i Pa.


A apart hi havia degustació de “fruit del mar” i també de “fruits de la terra”. Encara que potser podria dir-se millor “suc de raïm” o sigui, de vi.
S’hi van poder veure alguna innovació, com per exemple el lloguer de cadires i la distribució interior dels estants de venda.
En quan al lloguer de cadires, penso, que hauria d’anar inclòs al tiquet. Fins ara hi havia gent que sé els portava de casa i d’altres, perquè venien de fora o, simplement no hi pensaven, no en portaven.
Aquest any si volies llogar una cadira calia pagar 1 € suplementari. Em sembla un xic car per un parell d’hores que et passes al pavelló.


En quan a l’animació, es nota que hi ha crisi. A part de la xaranga que posa el toc musical, d’altres anys hi havia un grup d’animació. Potser l’any passat ja no hi va ser, però penso que tot ajuda a la festa i caldria mirar de “rescatar-ho”.
Si sempre s’acaba fent el mateix es cau en la rutina i deixa de ser atractiu per als visitants. Sobre tot per als de fora.
Potser també caldria buscar-hi alguna innovació més. Hi va haver uns anys que es feia una demostració de tast de vins i que es va suprimir per l’època participació de públic. Ja no s’ha intentat més.


No sé si va ser coincidència, però quan vaig anar a comprar els tiquets per als meus amics i em van preguntar “d’on era” (?), la majoria dels que els passaven a recollir en aquell moment, declaraven ser de Ripollet. Segurament que hi va arribar algun autocar d’aquella localitat barcelonina. No sé si això passa tots els anys o no, però és evident que, en quinze anys que fa des de que s’inicià la festa, la “fama” ha traspassat fronteres, encara que siguin les provincials.

Més informació sobre el tema la podeu llegir al Punt d'avui dilluns.

COMERÇ, INDÚSTRIA...

... i Navegació... No, no us parlaré de la Cambra de Comerç de Tortosa, Sabeu? A Amposta, el “pensament oficial”, tant del grat de CiU, no veu bé que es parli de la capital del Baix Ebre. Així que us parlaré de la capital del Montsià.
Dissabte 13 de febrer, mentre dinàvem a un bar de Tortosa (és la darrera vegada que la nomeno, de veritat), el propietari de l’establiment que, curiosament (o no), viu a Amposta, em va pregunta què opinava jo de la nova zona comercial on, de moment, pareix que només està assegurada la vinguda del Carrefour.
Li vaig dir diverses coses. La primera que pensava que seria un fracàs, com també ho ha segut la zona lúdica de les Tosses. En segon lloc que, m’estranyaria molt que la cadena francesa d’hipermercats acabés instal•lant un centre com el que hi ha a Vinaròs i que, segurament, acabaria posant un Carrefour Exprés con ho ha fet a d’altres indrets (no us diré on!) I, tercera, el comerç no crea nous llocs de treball. Si algú s’ha de comprar alguna cosa, se’n compra només una, no se’n compra dues i si l’acaba comprant a la nova zona comercial que s’està fent, no ho comprarà a Amposta o a un altre lloc, en detriment d’aquesta segona opció. Possiblement per això, els propietaris de comerços (votants amb la seva majoria de CiU), no veuen amb bons ulls l’arribada de més centres comercials i pensen (amb raó) que la competència serà molt gran.
El propietari del bar de qui us parlava abans em va dir que pensava igual que jo i que, de vegades, escoltava converses de gen que acudeix al seu establiment, també en aquest sentit.
Els llocs de treball, el progrés d’un poble o d’una ciutat arriben de la ma de la indústria. El serveis també creen ocupació “neta”, però la indústria crea més riquesa.
Amposta ha estat, tradicionalment un poble agrari. Per tant, es prou normal que la seva indústria hagi girat en torn del seu principal producte: l’arròs. La Cambra Arrossera (abans d’Amposta i ara del Montsià en unir-se amb la de Sant Jaume d’Enveja), ha esta un dels motors econòmics de la ciutat i més llocs de treball ha creat. L’altra gran industria Ampostina ha estat la dels cartonatges. I si parlem d’envasos de cartró, hem de parla de DAPSA (Daniel Aguiló Panisello, SA) Però aquesta empresa, ubicada a la ciutat d’Amposta durant molts i molts d’anys, al final va traslladar la seva producció a l’altre costat de l’Ebre, al que avui és terme de l’Aldea i, quan ho va fer, encara no (?) Si bé la majoria de la plantilla de treballadors són ampostins, els altres beneficis, con l’Impost d’Activitats Econòmiques, són per al ajuntament aldeà.
Durant el mandat de l’únic alcalde socialista que ha tingut Amposta en la seva historia i que, per voluntat del poble només hi va ser-hi 4 anys, es van establir les bases de l’Amposta que coneixem avui. Segurament han estat els quatre anys més prolífics de la història de la nostra ciutat. Es van comprar molts de terrenys on avui podem gaudir d’una sèrie d’instal•lacions que són l’enveja d’altres poblacions veïnes: zona esportiva i firal, biblioteca pública i escola d’art, etc. També és va fer el primer pla general urbanístic i el polígon industrial de Tosses on, després, per la manca d’arribada de noves empreses, es va decidir ubicar-hi els cinemes, la discoteca i la resta de locals d’oci nocturn. La majoria de les empreses ubicades al polígon de les Tosses són ampostines. Encara que hi ha indústria (n’hi ha alguna que es dedica al cartonatge), també hi ha comerç i tallers mecànics.
Al cap dels anys, els governs de CiU van engegar un nou polígon industrial: el de l’Oriola. No sé si els “convergents” ja ho portaven al seu programa o la idea els hi va donar Anselmo Cano, un empresari fill de Sant Mateu i que a les municipals de 1995 va encapçalar la llista d’Iniciativa per Catalunya, en la que jo anava de número 2.
A pesar de que l’ajuntament d’aquell temps va donar facilitats per a la ubicació d’empreses de fora, la resposta va ser escassa. Fins i tot, l’empresa italiana de pintures Mapei va acabar instal•lant-se fora de dit polígon.
I que podem dir sobre la “navegació”? Ja que ho he dit al començament, no puc de deixar-vos de parlar d’aquesta activitat. Els empresaris ampostins no han tret mai “rendiment” a l’Ebre. Així com més cap a la seva desembocadura, a Deltebre, hi ha diverses empreses que es dediquen turísticament al transport pel riu fins arribar a la Mediterrània, Amposta no ha gaudit quasi que mai d’embarcacions recreatives que permetessin veure el riu des de dintre i contemplar el bosc de ribera, els arrossars i l’hora des de les embarcacions.
És veritat que a principis del segle passat hi havia transport fluvial amb els anomenats vaporets i, fins fa uns anys, al moll d’Amposta hi atracava el vaixell restaurant Santa Susanna (on precisament es va fer l’acte de presentació d’Anselmo Cano com a cap de llista de les municipals de 1995) Però, cal suposar, que la manca de públic va fer que, també aquest vaixell, acabés ancorant al moll de Deltebre.