L’AIGUA AL SEGLE XXI

Avui 15 d’octubre es fa “el dia d’acció dels ‘bloggers’” i aquest any el tema és “l’aigua”.

Sóc dels que penso que malament quan s’ha de commemorar o dedicar un dia a alguna cosa, per exemple el “Dia Mundial de...” (...dels drets de l’infant, de la dona, del orgull gai, de la Terra, etc.) Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar. El dia Mundial de l’Aigua es va celebrar el passat 22 de març, el segon dia de la primavera.

L’amic Brian, que va ser qui em va avisar d’aquesta iniciativa, va dir que el tema de l’aigua “és un dels nostres temes favorits” i el cert és que no li manca la raó.

L’any 2000, molta gent de les Terres de l’Ebre, així com de l’Aragó i d’altres comunitats de l’estat, es van mobilitzar contra el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que van parir els “experts” en aigua del govern de José María Aznar.

Recordo que quan ens manifestàvem per diversos punts de la geografia espanyola, allà on anàvem, parlàvem de la “Nova Cultura de l’Aigua”, una idea molt lligada als professors i científics Pedro Arrojo, Javier Martínez Gil, Narcís Prat, Enric Tello, Carles Ibáñez i Josep Canício, i tants d’altres que des de les seves respectives càtedres, institucions, tribunes, etc. van ajudar a difondre el concepte.

La Nova Cultura de l’Aigua fomenta l’estalvi, la reutilització i el reciclatge de l’aigua, com a bé escàs que és.

Però l’escassetat de l’aigua no afecta per igual a tots els països. N’hi ha alguns, sobre tot els del més al N, on l’aigua encara és un bé abundant. En canvi, tal com et vas apropant cap al S i, sobre tot als països saharians, l’aigua és un bé escàs i molt preuat. De vegades trobar aigua potable en alguns d’aquest països és una tasca pràcticament impossible.

Les mobilitzacions que tingueren l’origen i impuls de les Terres de l’Ebre, van servir per a diverses coses. Una (i tal vegada la principal), aturar el PHN i, dos, conscienciar a la població metropolitana que, a mig termini, l’aigua pot esdevenir un bé escàs.

Certament, poblacions com Barcelona han anat reduint progressivament el consum de l’aigua, però encara es poden prendre més mesures per evitar un consum desmesurat.

Precisament, aquest dies, després de la sequera que va parit Catalunya l’any 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua està parlant d’apujar el preu en previsió d’altres èpoques de sequera.

Penso que la solució no és apujar el preu, sinó optimitzar més be els recursos disponibles i, si cal, posar en funcionament altres mesures que en permetin una millor gestió.

París emmagatzema l’aigua de la pluja des del segle XIII. Barcelona, en canvi, fa molts pocs anys que va començar a aplicar una mesura similar.

L’aigua de la pluja que cau sobre les ciutats no fa altra funció que netejar els carrers. Si es poguessin adaptar les nostres ciutats per a recollir tota aquesta aigua de la pluja, en un any plujós, s’emmagatzemarien uns quants H3 d’aigua per a ser reutilitzada, per exemple, en regar parcs i jardins i no tenir que fer-ho amb l’aigua potable que tant costa d’aconseguir.     

DEBAT, SI. DEBAT, NO

Com dèiem quan érem petits, això pareix “el conte de l’enfadós »
Va ser el President Montilla qui va donar la idea de fer un debat electoral amb l’aspirant a ocupar la seva cadira, el líder de CiU Arturo Mas.
D’arribar-se a fer, crec que seria la primera vegada que es faria un debat d’aquest tipus a Catalunya. Un debat sense precedents i, a sobre, sol·licitat per qui encara n’és el President.
Quan pareixia que tot anava per bon camí, unes declaracions del secretari general adjunt de Convergència Felip “Fuig” ha posat en seriós perill el cara a cara electoral.
Felip “Fuig” va acusar Montilla de “insultar la intel·ligència dels catalans per voler fer un dels dos debats en castellà”. Encara que ha rectificat (en aquests casos sempre és perquè algú li ha demanat que ho fes, però el que està dit, queda dit), penso que el personatge en qüestió insulta la intel·ligència de molts dels seus militants que ho són de bona fe.
Montilla vol que es facin dos debats, perquè, segons ell, es complementen l’un amb l’altre, ja que hi ha qui mira, preferentment TV3 i n’hi ha qui ho fa a d’altres cadenes. És una proposta acceptable, però, personalment, no crec que sigui el principal motiu.
Perquè a l’hora d’escollir una cadena d’àmbit estatal, quina es tria? TVE 1? Tele 5? Cuatro?...
El President, tos ho sabem, domina millor el castellà que el català, encara que en quatre anys hagi millorat molt la seva parla. Després, hi ha una bona part de l’electorat socialista que té com a primer idioma el castellà. Suposo que el que pretén Montilla és arribar a aquells electors que no votarien mai CiU i a més, parlar-los en la millor manera de fer-se comprendre.
No obstant això, sóc partidari que als debats polítics hi puguin participar els representants dels altres grups que participen als comicis, al menys, els qui ja tenen representació parlamentària.
No tenen perquè tenir protagonisme els dos líders dels principals partits. Cal que la resta de caps de llista puguin, també, presentar els seus programes i debatre les seves propostes.
Espero que al final s’arribi a una entesa i es puguin retransmetre els debats... Encara que jo no els miri.


Més informació sobre el tema.

TV3 ES PODRÀ VEURE A LA FRANJA

Al petit poble d’Arenys de Lledó, a pocs quilòmetres d’Hora de Sant Joan, avui s’ha signat una acord de reciprocitat entre el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Joan Manuel Treserres i el conseller de la Presidència del Govern de l’Aragó Javier Velasco.

Amb aquest acord, TV3 es podrà veure a la pràctica totalitat dels països de parla catalana. A la Catalunya Nord, Andorra i les Illes Balears, ja es podia veure.

Només a València, on el govern del PP a apart de tancar els repetidors que hi havia propietat d’Acció Cultural del País Valencià, no vol ni sentir-ne a parlar d’arribar a acords com aquests. És que ja sé sap, TV3 pot difondre imatges i missatges que poden ferir la susceptibilitat dels espectadors valencians.

Per començar, des d’aquí no s’anomena Comunitat Valenciana, sinó País Valencià i la seva parla és el català (en una de les seves variants) i no el valencià (idioma diferenciat com volen que sigui els del Búnquer Barraqueta –l’equivalent a la Caverna espanyola-)

Cal pensar que el mateix que passa a València, podria passar a les Illes Balears si, finalment, arriba el PP al govern i compleix les amenaces lingüístiques que ha anunciat aquests darrers dies.

Canal 9 (juntament amb Telemadrid) és la televisió més manipulada i sectària de tot l’estat. I al PP ja li va bé tenir una televisió així per poder fer, precisament, el contrari del que vol impedir amb les emissions de la televisió de Catalunya: difondre el seu pensament únic que, en bona part, es fonamenta amb l’odi a tot allò que soni a Catalunya i al català.  

Un exemple de censura i manipulació a Canal 9.

  

ELS “ALTRES” IMMIGRANTS

En aquest temps de controvèrsies migratòries, on l’immigrant (quin immigrant?) està a l’ull de l’huracà de la majoria de mals d’aquest país, l’edició digital del setmanari el Triangle, ens parlava dels “altres” immigrants.

 Encara que abans vull recordar-vos algunes coses que es diuen sobre els “nous vinguts”. La darrera cosa que s’ha dit (crec que ho va dir algú del PP) és que col·lapsen la sanitat pública.

La afirmació, com tantes d’altres és falsa. Sobre la qüestió se’n tenen dades i, per exemple a Amposta, es veu que n’hi ha un grup que sol acudir per qualsevol cosa a urgències. Però com que ja els coneixen, el servei atén primer als altres.

No fa gaires dies em van dir que, també a Amposta, quan ha de néixer un nen fill d’immigrants, els pares passen per l’ajuntament i se’ls lliura un val per a que vagin a una botiga especialitzada en nadons i se’ls hi bescanvií per un cotxet. HI ha qui s’ho creu!!

Com dia abans, el Triangle parla d’altres “immigrants”. Encara que centra el tema en Vargas Llosa, arran del Nobel de literatura aconseguit la setmana passada, també parla, sobre tot, d’esportistes d’elit com la Niurka Montalvo, la Nina Jivanevskaia o el cas més sonat, el de l’esquiador austriac Johann (Juanito) Muehlegg, que no parlava una sola paraula de castellà.

També retrocedeix als temps de Franco i recorda als basquetbolistes del Madrid Wayne Brabender i Clifford Luyck.

Tots els anomenats en anterioritat van se nacionalitzats espanyols en processos especials i, alguns de forma molt ràpida.

Quan es va nacionalitzar a Maria Vargas Llosa, ni tant sols residia a Espanya (ho havia fet a Barcelona als anys 60), però va al·legar que veia en perill la seva nacionalitat peruana.

Quan Brabender i Luyck jugaven al Madrid, al Barça ho feien Chales Thomas i Norman Carmichel, encara que ignoro si també eren jugadors nacionalitzats o tenien la condició d’estrangers. De totes formes, fins l’any 1973 (crec recordar) al menys al futbol no hi podien jugar estrangers. Va ser l’any que van arribar al Barça de futbol Johan Cruyff i el “Cholo” Sotil.