Amb mon cosí Gerard varem visitar el camp deconcentració de Vernet, prop de Pamiers, a 1/2 hora aproximadament de casa seva. Li vaig parlar d'un altre camp de concentració que també hi havia per aquell territori: el de Bram. Allí hi va estar confinat el fotògraf Agustí Centelles. Em va dir que sabia de la seva existència, però no la seva localització. Després, entre els llibres que em va deixar sobre l’exili dels republicans espanyols, vaig trobar una invitació a l’exposició de fotografies de Centelles que es va fer l’any 2009 precisament a Bram. Bram és la sortida següent a Carcassonne i per on sortim quan l’anem a visitar.
Del camp de concentració de Vernet, aparentment, només queda un petit cementiri on hi ha enterrats algunes de les persones que hi van morir (no totes), un monument, un petit sender on s’hi explica en francès, castellà i anglès els fets més remarcables de l’antic camp i poca cosa més.
Però resulta que no és així. Mon cosí ens va explicar que alguns de les cases dels antics guardians del camp, es van reconvertir en habitatges i ara mateix estan ocupats. També el dipòsit de l’aigua és el que es va construir per abastir el camp.
El monument consisteix, principalment, en una sèrie d’estaques que representen totes les nacionalitats dels ocupants, fins i tot el apàtrides, persones a qui els seus propis països els hi van negar la nacionalitat, segurament perquè els seus ideals eren contraris al règim establert. I és que a les Brigades Internacionals que van lluitar amb la república, hi havia ciutadans de “mig món”, no només nord-americans, francesos i anglesos. També portuguesos, xinesos, armenis, hongaresos, austríacs, alemanys, italians, etc.
No cal dir que, entre els espanyols també hi havia de catalans. Alguns cognoms eren molt “nostres”, potser familiars d’algú que pot arribar a llegir el comentari d’avui.
Una vegada a Pamiers, a una llibreria, s’anunciava la publicació d’una revista amb un especial sobre el camp. Mon cosí s’hi va interessar i li van dir que estava exhaurida. Al dia següent, a Mirepoix, en veure el mateix cartell, vaig ser jo qui vaig preguntar per ella i també em van dir que aquell mateix matí havien venut l’últim exemplar.
Els francesos van silenciar els fets durant molts d'anys per la vergonya que els hi produïa els fets que allí van passar.
Els francesos van silenciar els fets durant molts d'anys per la vergonya que els hi produïa els fets que allí van passar.
Com us podeu imaginar també hi vaig fer fotos.
Aspecte general del cementiri.
Des d'una altra perspectiva.
La tomba de Manuel Puig Fabregat.
La tomba de José E. García Segura, Mon iaio matern
es deia Segura de segon cognom.
es deia Segura de segon cognom.
El monument.
Mon cosí Gerard llegint atentament el tex del cartell. Encara que té la doble nacionalitat, segurament llegia en francès. Jo ho feia en castellà.
El cartell més al "detall".
Alguns dels antics edificis del camp.
Un dels panells. N'hi havia 4, jo només en vaig fotografiar dos, els que vaig considerar més interessants.
L'altre panell.
El número especial de la revista Telérama dedicada al camp de concentració de Vernet.