UN SOPAR AL RESTAURANT LES MOLES D'ULLDECONA

Anit varem sopar al restaurant les Moles d'Ulldecona. Per a la meva dona i jo era la primera vegada encara que al restaurant ja havíem anat a una boda. Per l'altra parella ja hi havia anat més d'un cop.
Per a sopar varem escollir el menú degustació reduït de 13 plats.
El xef Jeroni Castell fa la broma de començar el menú d'elaborats plats (el que es coneix com a cuina d'autor) de començar pel final... Però res és el que aparenta ser: tant la carta, com el cigar pur, etc. és comestible... Fins i tot el paper del caramel que et menges al final, quan ja estàs fent el cafè. El menú és molt variat: es pot degustar foie-gras, ostres, tonyina, cap i cua de vedella, cremes i mousse de verdures, etc. Alguns dels plats estan servits de forma molt original.
En arribar al final, estiguérem una estona parlant amb el xef (que em va reconèixer per que estem d'amics al Facebook) sobre la meva relació amb Ulldecona i d'altres temes.

   

LA REFLEXIÓ DEL DIA, PER VALLE INCLÁN

Corría el año 1904 y aquella tertulia, que había abierto
el gallego Ramón María del Valle-Inclán en el Nuevo
Café de Levante, hervía por las noches con la flor y
nata de los intelectuales de la Generación del 98 y los
artistas más significados, entre ellos Ignacio Zuloaga,
Gutiérrez Solana, Santiago Rusiñol, Mateo Inurria,
Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.
Y aquella tarde noche del 13 de mayo de 1904 el que
sorprendió a todos los presentes fue Pío Baroja.
Porque cuando se estaba hablando de los españoles y
de las distintas clases de españoles, el novelista vasco
sorprendió a todos y dijo:
“La verdad es que en España hay siete clases de
españoles… sí, como los siete pecados capitales. A
saber:
1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a
veces hasta “intelectuales”.

LES FOTOS DEL DIA 23-09-2011

Avui se'n ha acomiadat el que ha estat company de treball durant més de 24 anys: Miquel Escurriola Gràcia (cognom mal escrit, perquè s'ha mare (que encara viu) pervé de Paüls i allí són  "Gracià".
Després de la "festeta" que sé li ha muntat, m'imagino que Miquel s'haurà emportat el millor dels records. Hi ha hagut el discurset de marres per part de l'Administrador, les típiques paraules d'agraïment del jubilat... I evidentment, regal, diversos regals i fins i tot cançons de comiat.
Les fotos són d'un d'aquest regals, possiblement el més simpàtic i original: una samarreta dibuixada a ma imitant un suèter de ciclista, ja que acostuma a agafar la bicicleta i fer unes pedalades diàries. Com Miquel era tècnic informàtic, el jersei portava logos d'alguna marca d'equips informàtic i altres "espònsors" relacionats amb el seu dia a dia de l'administració.
A veure que us sembla.

MONTILLA, CORBACHO, EL SENAT Y LES DIPUTACIONS

Sembla que el PSC “reserva” dues places de senador per a l’expresident Montilla i l’exministre Corbacho., tots dos polítics de gran experiència que han ocupat diversos càrrecs rellevants. Tots dos compten amb l’aval de la Carme Chacón què, segons m’ha semblat entendre del que avui diu el Periódico de Catalunya, actua “de facto” com la líder del partit fins les generals o el proper congrés del mes de desembre.  Montilla, a part de President de la Generalitat, va ser alcalde de Cornellà de Llobregat i Ministre d’Indústria, entre d’altres càrrecs i Corbacho també va ser alcalde, en aquest cas de l’Hospitalet de Llobregat, ministre de Treball i president de la “tot poderosa” Diputació de Barcelona.
Malgrat la llarga experiència política, em sembla que és un error que tots dos puguin anar a les llistes del Senat per Barcelona. Només una pregunta. Si el congrés del PSC es fes abans de les eleccions generals, els candidats serien els mateixos? Penso que no.
I que consti que no es tracta de trenca en res. Totes les persones que han passat per la direcció del PSC són de suficient vàlua i això els ha permès ocupar els llocs que han assolit. Per a mi, Montilla va ser un gran President de la Generalitat, però ja hauria de tancar l’etapa de polític en actiu, igual que Corbacho. Més d’una vegada m’he mostrat disconforme amb les llargues trajectòries de determinats polítics que van passant de càrrec en càrrec i fins fer-se professionals de la política.
Si com és previsible del congrés surt una directiva renovada, la majoria dels nous líders del partit trigaran un mínim de 3 anys en ocupar llocs importants dintre del panorama polític. I això no crec que sigui bo per al futur del partit i d’ells mateixos.      
De totes maneres, quan el partit (o els responsables del mateix) decideixen qui seran els que finalment aniran a les llistes, ho fan pensant amb les afiliats, simpatitzants i, finalment als que normalment voten el PSC. La majoria dels qui he citat, vagin uns vagin uns altres, el proper 20-N votaran socialista. De tant en tant s’escolten veus crítiques de persones que mai a la vida han votat socialista i argumenten la seva posició dient que no els agraden els líders. I jo pregunto. És que amb uns altres “cap de cartell” ens votarien? Segurament que tampoc!

Això ho explica Lluïsa Lizàrraga moltes vegades. Determinada gent la parava pel carrer i li deia: “Per què no et presentes tu? I ella els responia: “Tu em votaries?”. La resposta final sempre solia ser la mateixa: “Dona! Jo no ja ho saps...”.  

El “senadorable” Corbacho va fer ahir unes manifestacions importants i, venint d’ell, significatives, ja que és una veu autoritzada per a fer-les. Com deia més amunt, va ser president de la Diputació de Barcelona i a les declaracions que va fer ahir posava en entre dit, al menys, que continuessin tenint la importància que tenen. Segons Corbacho algunes de les funcions actuals són més que qüestionables i posava com a exemple tenir un departament de relacions institucionals. Tot i anar en la línia del candidat Alfredo Pérez Rubalcaba, Corbacho no acaba de fer net. Jo, com Rubalcaba sóc més partidari de la supressió total i que les competències que podrien quedar ser transferides als consells de vegueria o, en tot cas, als conselles comarcals u organismes locals equivalents.