diumenge, 11 de març del 2012

SUPOSADA CARTA D'UNA DONA AL JUTGE JUAN DEL OLMO



Como algunos de vosotros sabréis a estas alturas, el que fue juez de la Audiencia Nacional Juan del Olmo ha dictado una sentencia en la que afirma que llamar "zorra" a una mujer no es delito ni falta ni nada porque quien usa ese adjetivo en realidad quiere decir que dicha mujer es astuta y sagaz. He aquí el escrito que le ha remitido una ciudadana:

 

"Estimado juez Del Olmo: Espero que al recibo de la presente esté
usted bien de salud y con las neuronas en perfecto estado de alerta
como es habitual en Su Señoría…

… El motivo de esta misiva no es otro que el de solicitarle amparo
judicial ante una injusticia cometida en la persona de mi tía abuela
Felicitas y que me tiene un tanto preocupada. Paso a exponerle los
hechos:

Esta mañana mi tía abuela Felicitas y servidora nos hemos cruzado en
el garaje con un sujeto bastante cafre que goza de una merecida
impopularidad entre la comunidad de vecinos. Animada por la última
sentencia de su cosecha, que le ha hecho comprender la utilidad de la
palabra como vehículo para limar asperezas, y echando mano a la
riqueza semántica de nuestra querida lengua española, mi querida tía
abuela, mujer locuaz donde las haya, le ha saludado con un jovial "que
te den, cabrito".

Como una hidra, oiga. De poco me ha servido explicarle que la buena de
la tía abuela lo decía en el sentido de alabar sus grandes dotes como
trepador de riscos, y que en estas épocas de recortes a espuertas,
desear a alguien que le den algo es la expresión de un deseo de buena
voluntad. El sujeto, entre espumarajos, nos ha soltado unos cuantos
vocablos, que no sé si eran insultos o piropos porque no ha
especificado a cuál de sus múltiples acepciones se refería, y ha
enfilado hacia la comisaría más cercana haciendo oídos sordos a mis
razonamientos, que no son otros que los suyos de usted, y a los de la
tía abuela, que le despedía señalando hacia arriba con el dedo corazón
de su mano derecha con la evidente intención de saber hacia dónde
soplaba el viento.

Como tengo la esperanza de que la denuncia que sin duda está
intentando colocar esa hiena -en el sentido de que es un hombre de
sonrisa fácil- llegue en algún momento a sus manos, le ruego, por
favor, que intente mediar en este asunto explicándole al asno
-expresado con la intención de destacar que es hombre tozudo, a la par
que trabajador- de mi vecino lo de que las palabras no siempre
significan lo que significan, y le muestre de primera mano esa
magnífica sentencia suya en la que determina que llamar zorra a una
mujer es asumible siempre y cuando se diga en su acepción de mujer
astuta.

Sé que es usted un porcino -dicho con el ánimo de remarcar que todo en
su señoría son recursos aprovechables- y que como tal, pondrá todo lo
que esté de su mano para que mi vecino y otros carroñeros como él
-dicho en el sentido de que son personas que se comen los filetes una
vez muerta la vaca - entren por el aro y comprendan que basta un poco
de buena voluntad, como la de mi tía abuela Felicitas, para
transformar las agrias discusiones a gritos en educados intercambios
de descripciones, tal y como determina usted en su sentencia,
convirtiendo así el mundo en un lugar mucho más agradable.

Sin más, y agradeciéndole de antemano su atención, se despide
atentamente, una víbora (evidentemente, en el sentido de ponerme a sus
pies y a los de su señora), salude a las zorras de su esposa y madre.
Saludos


dissabte, 10 de març del 2012

PASSAT, PRESENT I FUTUR



Compro poc Diari Ebre (o Diari de Tarragona) De fet l’he tornat a comprar des del tancament de Público. Segurament ja no el compararé més.
Fa anys es deia “Diario Español” i pertanyia a l’antiga premsa del “Movimiento”. Va arriba la democràcia, i encara que sempre l’he considerat un diari que vira més cap a la dreta que cap a l’esquerra, al parlar molt sobre el nostre territori, feia què, de tant en tant, el comprés.
L’editorial d’avui d’aquest diari m’ha sorprès: “Una huelga del pasado”, titula i remarca “Los sindicatos responden con métodos del siglo XIX a problemas económicos y sociales que requieren otras mentalidades”. Crec que sobra qualsevol comentari. Segons aquest diari i tots els del “Toro Party”, ens voldrien ben calladets i submisos. És el que sempre ha desitjat la patronal espanyola. Què si ha de fer. Potser són ells qui tenen la mentalitat dels australopitecs.

El present és lluita i inconformisme per a guanyar el futur. Així de clar i així de contundent. Firmaria l’empresari un document d’obligat compliment on hi digui que una vegada superada la crisi se’ns retornaran tots els drets perduts? Evidentment, no! La crisi va molt més enllà d’una crisi econòmica i financera. És una crisi social on els ciutadans i els treballadors perdrem la majoria dels drets. Si no lluitem (pacíficament parlant, s’entén) i ens rebel·lem contra tot els que se’n vol imposar, acabarem per ser sotmesos per sempre més i per als nostres fills els espera un futur equiparable al passat dels nostres iaios.
Tal i com deia un dels lemes del 15-M, "El teu futur és ara". ..
Altres diaris com la Razón titulen a la portada: "Huelga contra España". I és que "Espanya" són els del PP i els empresaris afins com ara els de la CEOE. A tota la resta ens deuen de considerar pitjors que els nouvinguts; potser perquè aquests són molt més "obedients".   
Per cert, qui si que sembla que retorna al passat és CDC de les Terres de l’Ebre. He llegit al mateix diari que han escollit una “jovenísima” Imma Juan, la que fa uns quants anys va ser alcaldessa de Deltebre. A la foto, a part del Secretari General del partit, s’hi pot veure també el senador espanyol. Sembla que els costa deixar els càrrecs i els sous.  
  

 

UN EXEMPLE DE LA PICARESCA JUEVA



El relat que us explicaré el va emetre Televisió Espanyola allà pels anys 70 dintre d’una sèrie anomenada “Al filo de lo imposible”, que res tenia que veure amb el programa del mateix nom i que em sembla que encara s'emet.
L’escena es va rodar en una estació de tren espanyola de la dècada dels 80. Tampoc tenien perquè simular i representar que estaven per exemple a Israel, ja que l’important era el fet que s’explicava i no l’escenari on es produïa.
A la cua de gent per comprar els bitllets, hi havia dos àrabs amb la seva vestimenta habitual i una mica més endarrerits dos jueus. Representava que anaven al mateix lloc que ben bé podria tractar-se d’un congrés.
El àrabs van i compren dos bitllets (sembla ser que no van caure que es podien comprar “d’anada i tornada”) En arribar el jueus, només en compren un. Els àrabs, que se’n adonen, esperen amb ànsia per veure que passarà quan passi el revisor.
Quan el revisor arriba al seients on són els àrabs, els hi demana els bitllets i aquests li allarguen per a que els hi “perfori”. En veure el jueus que ja arribava allà on estaven, es fan una mirada, s’alcen i van a buscar un lavabo. Es tanquen tots dos dintre i en arribar el revisor, truca a la porta i, des de dintre, sense acabar d’obrir la porta, li passen el bitllet que havien comprat. El revisor el perfora i els hi torna. Qui havia  de pensar que a dintre hi havia dos passatgers!  
Mentre, els àrabs, estupefactes,  no es perdien detall del que estava passat i van pensar que, de tornada, ells podrien utilitzar el mateix sistema.
Una vegada acabat l’esdeveniment, novament a una estació de tren es troben en una situació molt semblant. A la cua per adquirir els bitllets, un altre cop les àrabs precedien els jueus. A l’hora de comprar-los, només en demanen un, tal i com ho havien fet els jueus en el viatge d’anada. Els jueus que estan expectants, surten de la cua i renuncien a comprar-ne cap.
Els àrabs parlen entre ells i pensen que aquest cop sí.; aquest cop el revisor els enxamparà i els farà baixar del comboi.
En veure apropar-se el revisor, els àrabs s’alcen dels seus seients i, imitant el que havien fet els jueus durant el viatge d’anada, es tanquen tots dos al vàter. En aquest cas són els el jueus els qui no es perden un detall del que està passant.
Una vegada els àrabs ja estan dintre del lavabo, els jueus, fent-se passar pel revisor, donen uns cops a la porta:
“Revisor...”.
I els àrabs, entreobrint la porta  i estirant el braç, allarguen el bitllet. Els jueus l’agafen i decideixen tancar-se a un altre lavabo esperant que arribi el revisor.

SANT JAUME D'ENVEJA. LA VIA VERDA IV