ESTRUCTURES D’ESTAT

Diuen que, per a que Catalunya pugui ser un estat propi, li manquen estructures d’estat.

Perdoneu la meva ignorància, però no veig cap diferència entre l’estructura de l’estat espanyol i les que ja té la Generalitat de Catalunya. Totes dues tenen un president del govern. El govern de l’estat té ministeris, mentre que la Generalitat té conselleries. Cada ministeri i conselleria té un polític al capdavant nomenat expressament pel seu respectiu president. A part tenen directors i subdirectors generals, caps de gabinet, assessors, secretaris, etc. Potser l’única cosa que té el govern de l’estat i del que la Generalitat no disposa és de subsecretaris.

Referent als ministeris i conselleries, pot variar el nom, però als efectes son força similars: Economia i Finances, Salut, Serveis Socials, Interior, Governació, Educació, Obres Públiques... En les úniques coses que el govern de la Generalitat no té competències són Defensa i Afers Estrangers, però ja sé sap que Catalunya ha creat ambaixades per molts països; fins i tot tenen o tenien un delegat del govern a Madrid.  

Vaig escoltar fa poc que Mas ha ordenat potenciar l’Agència Tributària Catalana, però aquesta, ja fa anys que existeix. Al principi era simplement Economia i Finances, però quan el govern central va acceptar incrementar el percentatge de l’IRPF que gestionaria Catalunya per a millorar el fiançament, es va decidir crear un organisme similar a l’existent per a tot l’estat.

Quin és el problema? Que la Generalitat genera pocs recursos propis i que la majoria dels impostos que gestiona són impostos estatals traspassats (Patrimoni, Actes Jurídics Documentats –compravendes, donacions, herències, etc.-) o compartits (IRPF, IVA.)

Per tant, quan Catalunya esdevingui independent, el que cal és tenir impostos propis que no tingui que compartir (crec que això que dic és força evident) Ara mateix, és l’Agència Tributària (espanyola) la que se’n encarrega de recaptar el grans impostos (IRPF, IVA i Societats) i del que recapta se’n ha de transferir el percentatge corresponent a Catalunya. Després serà l’Agència Tributària Catalana l’encarregada de recaptar i gestionar tots els tributs dels ciutadans d’aquí.

Només em queda un dubte. El President de la Generalitat es convertirà automàticament en President de Catalunya o s’haurà de crear un càrrec nou? Tots els països (al menys fins el que jo sé) tenen un cap d’estat (ja sigui rei o president) i un cap de govern o primer ministre.

Tu què penses?  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. DES DEL PARC MUNICIPAL D'AMPOSTA

Catalunya i el respecte als animals

Festes majors Amposta 2012: bou capllaçat.

Dilluns, 14 de gener del 2013
 
Va tenir lloc l'altre dia a la sala Clara Campoamor del Congrés dels Diputats. Cultura contra el maltractament animal, deia la convocatòria de l'acte organitzat per l'APDDA (Associació Parlamentària de Defensa dels Drets dels Animals). Entre els participants hi havia Cristina Narbona, exministra de Medi Ambient del PSOE; la periodista i tenaç valedora dels animals Ruth Toledano; l'escriptora Nativel Preciado, que va actuar de moderadora, i l'activista Julio Ortega, que al llarg dels últims anys ha lluitat més que ningú contra la vilesa que constitueix cada any a Tordesillas la festa del Toro de la Vega, en què, després de ser llancejat i fustigat per un immisericordiós ramat d'energúmens locals, es remata el desafortunat mamífer utilitzant l'instrument afilat que li vingui més a gust al botxí de torn (l'any 2010 va ser un tornavís)

DURANT L'ACTE es va projectar un breu vídeo en què es plasmava tota la crueltat i la degradació d'una carnisseria tan roïna. N'hi havia per sentir vergonya aliena i pròpia, i, sobretot, exasperació amb uns polítics capaços de permetre la continuació d'una pràctica que deshonra els habitants de Tordesillas i el bon nom de l'Estat espanyol.
Crida l'atenció el fet que no hagi protestat contra aquesta salvatjada cap matador convencional de toros. S'ha de pensar que, si posseeix un bri d'ètica, serien els primers a condemnar com a perversió de la tauromàquia el que es fa a Tordesillas. Però no en diuen res. Se'n renten les mans.
El pitjor, amb tot, és que no es tracta d'una excepció de la regla. A Espanya es practiquen, a centenars de llocs, bàrbares festes amb animals, sempre amb la coartada que la sagrada tradició els justifica. Ruth Toledano es va encarregar de llegir-nos-en una esgarrifosa relació. Un creia que s'havien suprimit no només a La Alberca (Salamanca), potser arran del documental de Buñuel sobre Las Hurdes, sinó a tot el territori nacional, les festes especialitzades a arrencar-los el coll a uns galls vius penjats per les potes d'un filferro. Però segons sembla no és així. Davant la paraula càlida i indignada de la periodista, a l'anar assenyalant un darrere l'altre els ultratges que es cometen sobretot contra burros i vedells, hi va haver llàgrimes a l'auditori.
Si els britànics han aconseguit per fi abolir l'esport tan aristocràtic de perseguir amb canilles de gossos una guineu, ha de ser possible que a Espanya es deixi de torturar, per a desfogament de la multitud, i a vegades amb dards i sarbatanes, criatures innocents que no es poden defensar.
Però considerem el cas específic de Catalunya, la regió de l'actual Estat espanyol que més es prea de posseir sentit comú i mesura. Catalunya ha abolit la corrida de toros, popularment i inexactament designada festa nacional, i ha provocat, amb aquesta iniciativa, la reacció visceral dels aficionats. Els quals, per portar la contrària, s'han afanyat, a Madrid i en altres punts, a declarar-la bé d'interès cultural.
Jo aplaudeixo la decisió catalana, i m'importa poc o gens si ha tingut un component «antiespanyol». I l'aplaudeixo no només per la bestialitat en si mateixa del toreig, sinó per l'horror que suposa anar voluntàriament a contemplar un sempre garantit vessament de sang animal... i no poques vegades humà.
¿Que és un art? Abans eren festes de gladiadors les que omplien de multituds els circs romans, unes festes que també, segons els entesos, tenien el seu aspecte artístic. Després les societats van inventar les execucions públiques a les places de les ciutats, que suposaven un magnífic entreteniment per a un poble que sabia distingir entre un justicier competent i un de barroer. Avui tot queda reduït a la «festa nacional» espanyola i la seva irradiació americana (i mínimament francesa).
PER SER conseqüent, Catalunya té l'obligació de seguir posant en ordre casa seva, sotmetre les festes taurines pròpies a un control rigorós i, quan faci falta, intervenir-hi. Em refereixo sobretot, és clar, als bous al carrer o correbous. En aquestes diversions no es mata ni es fereix el toro, però, ¿com podem negar el patiment mental, el terror, que li suscita la fustigació, sobretot quan se li col·loquen artefactes combustibles a les banyes? S'ha dit, i no sorprèn, que a vegades es mor de l'estrès. És intolerable que, pel simple fet de ser tradició, es mantingui un ritu que comporta tal desconsideració al proïsme, en aquest cas un animal. Atents, doncs, al que digui sobre això el nou Parlament.

Ian Gipson (Escriptor)

LA NECESSÀRIA RENOVACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ i 2

La seu del Consell Comarcal del Montsià.

Hi ha molts ciutadans que tenen opinions negatives respecte als funcionaris. De vegades obliden que funcionaris ho són els metges que els curen, els policies que vigilen per a la seva seguretat, els bombers que acudeixen quan hi ha una emergència o els mestres que eduquen els seus fills. A part de molts d’altres, evidentment. Fins i tot els notaris i registradors són funcionaris.

Hi ha qui defensa que, l’administració, s’hauria de privatitzar o, al menys, equiparar els funcionaris a la resta dels empleats del sector privat. Sobre aquest tema es fa molta demagògia i sovint, els que surten per les televisions o les ràdios a opinar, donen uns arguments que saben que agradaran a la majoria dels qui els estan veient i escoltant, sense explicar que pobres dels ciutadans si un dia desapareix el sector públic...

Els funcionaris som necessaris, perquè som imparcials. Quan prenem possessió del càrrec prometem la Constitució i guardar i fer guardar les lleis i les normes de l’estat i/o comunitat autònoma. Alguns funcionaris treballem amb una informació molt confidencial i privada: expedients mèdics, dades econòmiques, expedients jurídics i policials, etc. Qui pot garantir la confidencialitat d’aquestes dades més que els funcionaris públics?

No fa gaires dies escoltava un debat en el participava l’expolítica del PP Montserrat Nebreda on demanava més mobilitat per als treballadors públics. Incidia que calia anar-se oblidant de néixer, créixer i morir al mateix lloc.

Sobre aquest tema voldria fer algunes consideracions:

-Quan aprovem l’oposició, els funcionaris guanyem una plaça i, al menys que s’amortitzi aquesta, ens devem al nostre lloc de treball. No obstant això, el trasllat de funcionaris no és hermètic i està degudament regulat. Però és evident que no és el mateix traslladar al algú dels grups més alts (amb un poder adquisitiu molt més elevat) que no a un empleat públic dels grups més baixos on, el trasllat, podria significar-los la ruïna econòmica.

-El que si que és factible, al meu entendre, és optimitzar (mireu que no parlo de reduir) els funcionaris i d’altres empleats públics de les diferents administracions.

Amb la creació de les autonomies, sovint, es van crear organismes que, a la pràctica estan buits de contingut, amb escasses competències. Les funcions que tenen atribuïdes es podrien fer, perfectament, des d’un altre departament.

L’altre dia, un amic meu, alcalde i exdiputat i, per tant, amb molt bagatge polític, reclamava la supressió dels consells comarcals, eines pràcticament inútils. A Catalunya, els consells comarcals es van crear pels interessos partidistes de CiU, el partit que governava des del restabliment de la Generalitat. Van fer-los servir per col·locar familiars i amics i fidelitzar famílies.

Només a mode d’exemple, durant molt de temps i potser encara ara, l’obra més gran que s’ha fet per iniciativa del Consell Comarcal del Montsià (la meva comarca) va ser la seu del propi consell.

Val la pena seguir gastant diners públics en coses que, a la pràctica, tenen molt poca repercussió amb la ciutadania?

-Per a que una oficina administrativa sigui rendible ha complir funcions bàsiques i tenir assignades competències pròpies i els seus funcionaris han d’estar capacitats per a servir al ciutadà en tot allò que puguin necessitar, dintre de les seves competències.

Desgraciadament, a l’administració, en els darrers anys, cada cop han entrat més assessors i d’altres càrrecs que no realitzen cap tasca en concret, però tenen el carnet del partit o són íntims de les autoritats del moment. Situacions com aquesta desprestigien la administració sense que els qui som funcionaris hi tinguéssim cap culpa.