Catalunya i el respecte als animals

Festes majors Amposta 2012: bou capllaçat.

Dilluns, 14 de gener del 2013
 
Va tenir lloc l'altre dia a la sala Clara Campoamor del Congrés dels Diputats. Cultura contra el maltractament animal, deia la convocatòria de l'acte organitzat per l'APDDA (Associació Parlamentària de Defensa dels Drets dels Animals). Entre els participants hi havia Cristina Narbona, exministra de Medi Ambient del PSOE; la periodista i tenaç valedora dels animals Ruth Toledano; l'escriptora Nativel Preciado, que va actuar de moderadora, i l'activista Julio Ortega, que al llarg dels últims anys ha lluitat més que ningú contra la vilesa que constitueix cada any a Tordesillas la festa del Toro de la Vega, en què, després de ser llancejat i fustigat per un immisericordiós ramat d'energúmens locals, es remata el desafortunat mamífer utilitzant l'instrument afilat que li vingui més a gust al botxí de torn (l'any 2010 va ser un tornavís)

DURANT L'ACTE es va projectar un breu vídeo en què es plasmava tota la crueltat i la degradació d'una carnisseria tan roïna. N'hi havia per sentir vergonya aliena i pròpia, i, sobretot, exasperació amb uns polítics capaços de permetre la continuació d'una pràctica que deshonra els habitants de Tordesillas i el bon nom de l'Estat espanyol.
Crida l'atenció el fet que no hagi protestat contra aquesta salvatjada cap matador convencional de toros. S'ha de pensar que, si posseeix un bri d'ètica, serien els primers a condemnar com a perversió de la tauromàquia el que es fa a Tordesillas. Però no en diuen res. Se'n renten les mans.
El pitjor, amb tot, és que no es tracta d'una excepció de la regla. A Espanya es practiquen, a centenars de llocs, bàrbares festes amb animals, sempre amb la coartada que la sagrada tradició els justifica. Ruth Toledano es va encarregar de llegir-nos-en una esgarrifosa relació. Un creia que s'havien suprimit no només a La Alberca (Salamanca), potser arran del documental de Buñuel sobre Las Hurdes, sinó a tot el territori nacional, les festes especialitzades a arrencar-los el coll a uns galls vius penjats per les potes d'un filferro. Però segons sembla no és així. Davant la paraula càlida i indignada de la periodista, a l'anar assenyalant un darrere l'altre els ultratges que es cometen sobretot contra burros i vedells, hi va haver llàgrimes a l'auditori.
Si els britànics han aconseguit per fi abolir l'esport tan aristocràtic de perseguir amb canilles de gossos una guineu, ha de ser possible que a Espanya es deixi de torturar, per a desfogament de la multitud, i a vegades amb dards i sarbatanes, criatures innocents que no es poden defensar.
Però considerem el cas específic de Catalunya, la regió de l'actual Estat espanyol que més es prea de posseir sentit comú i mesura. Catalunya ha abolit la corrida de toros, popularment i inexactament designada festa nacional, i ha provocat, amb aquesta iniciativa, la reacció visceral dels aficionats. Els quals, per portar la contrària, s'han afanyat, a Madrid i en altres punts, a declarar-la bé d'interès cultural.
Jo aplaudeixo la decisió catalana, i m'importa poc o gens si ha tingut un component «antiespanyol». I l'aplaudeixo no només per la bestialitat en si mateixa del toreig, sinó per l'horror que suposa anar voluntàriament a contemplar un sempre garantit vessament de sang animal... i no poques vegades humà.
¿Que és un art? Abans eren festes de gladiadors les que omplien de multituds els circs romans, unes festes que també, segons els entesos, tenien el seu aspecte artístic. Després les societats van inventar les execucions públiques a les places de les ciutats, que suposaven un magnífic entreteniment per a un poble que sabia distingir entre un justicier competent i un de barroer. Avui tot queda reduït a la «festa nacional» espanyola i la seva irradiació americana (i mínimament francesa).
PER SER conseqüent, Catalunya té l'obligació de seguir posant en ordre casa seva, sotmetre les festes taurines pròpies a un control rigorós i, quan faci falta, intervenir-hi. Em refereixo sobretot, és clar, als bous al carrer o correbous. En aquestes diversions no es mata ni es fereix el toro, però, ¿com podem negar el patiment mental, el terror, que li suscita la fustigació, sobretot quan se li col·loquen artefactes combustibles a les banyes? S'ha dit, i no sorprèn, que a vegades es mor de l'estrès. És intolerable que, pel simple fet de ser tradició, es mantingui un ritu que comporta tal desconsideració al proïsme, en aquest cas un animal. Atents, doncs, al que digui sobre això el nou Parlament.

Ian Gipson (Escriptor)