divendres, 18 de gener del 2013

L’AGULLA DE LA BALANÇA



Imagino que teniu ben presenta l’al·legoria de la Justícia, cert? Està representada per una figura femenina amb els ulls tapats, una espasa (normalment a la ma dreta) i una balança a la ma esquerra. Els ulls embenats volen dir que no veu a qui implanta justícia, es a dir, es imparcial; la espasa significa fermesa a l’hora de dictar sentències;  i les balances (sempre equilibrades) signifiquen que tots som iguals davant d’ella.
Ara podeu somriure tranquil·lament, ja que entendré perfectament que penseu com jo. Tots iguals davant de la Justícia, de què moreno?
Els ciutadans no només som diferents referent a la raça, creença, ideologia, etc., també som diferents segons el patrimoni que tinguis i si tens padrins o no. Oi què m’enteneu?
Ara sóc jo el que entenc. Entenc que estiguéssiu emprenyats per que jo també ho estic; entenc que tingueu fàstics, perquè jo també en tinc; finalment entenc que clameu justícia perquè, evidentment, sabeu tan bé com jo que no és igual per a tots ni molt menys!
Què tu has matat a una persona conduint com un kamikaze, però ets familiar d’un del PP i et busques un advocat que treballa al mateix bufet que el fill del Ministre de Justícia... Indultat!
Què tu has estat el tresorer del PP i imputat pel cas Gürtel, tranquil que et sobreseuran al cas per manca de probes. Què després et troben 22 milions d’euros (uns 4.000 milions de pessetes –ho posa per aquells que no acabin de tenir clar la magnitud de la xifra), segur que li sabran donar la volta per a que surti indemne i se’n pugui anar cap a casa tranquil·lament. Per cert amb 22 milions de pessetes es pot fitxar un jugador de futbol per a un equip mig de la Primera Divisió. Millor així?
Que tu formes part d’una família de la burgesia catalana amb antecedents polítics importants... Encara que des de Madrid vulguin marejar la perdiu, segur que el jutge de torn sé les enginyarà per a demostrar que ets més innocent que un recent nascut.
I no diguem si tu formes part de la família reial i t’has fet retrats amb el Rei i has format part de les felicitacions que la Casa Reial a fet servir per a felicitar a les altres famílies reials i a les que tallen el bacallà d’arreu del món (per cert jo no n’he rebut mai cap) En aquest cas acabaran trobant un culpable encara que se’l hagi d’untar ben untant i després se’l enviï a un paradís llunyà (si es fiscal millor, així podrà administrar millor la fortuna dipositada al seus bancs)
Ara bé, si ets un pobre desgraciat, pobre de tu (i valgui la redundància) Si no pots pagar la hipoteca, el banc t’executarà i acabaràs al carrer, encara que després el banc no sàpiga que fer amb el teu pis i acabi per no pagar la quota de l’escala)
Si has robat una gallina (abans només es deia això dels gitanos) perquè la teva família no té que menjar, perquè tots els seus membres estan a l’atur, segurament acabaràs a la presó i oblidat de que t’indultin, l’indult només és per als poderosos!
I si tenies participacions preferents... Ai, si tenies participacions preferents! Ja te’n pots anar oblidant i si vols presentar una denúncia a l’entitat bancària, hauràs de pagar 2.000 euros de taxes judicials. Sabeu com sé li diu a això? Banyut i paga el beure!      
Podríem seguir amb el cas dels vestits de València, amb el del palauet de les Balears... Però per a què, per a que la nostra indignació vagi in crescendo?

De totes maneres, si voleu ampliar els vostres coneixements en la matèria, us recomano aquestes lectures:  


Urdangarin endosó a la Generalitat la factura de alojamiento de la amiga del rey

Un hijo de Gallardón trabaja en el bufete del conductor kamikaze indultado

Una mochila llena de billetes de 500 euros con destino Andorra, nueva sombra sobre la familia Pujol

Cospedal dice que el dinero no es del PP y se niega a dimitir

Las cuentas suizas acorralan a Rajoy

Trabajadores del Ayuntamiento de Madrid protestan por el reingreso de Ángel Carromero como asesor

 

Conclusió final: Desgraciadament per a la gent corrent, l'agulla de la balança sempre està decantada a favor de les castes poderoses que doninen el cotarro polític i financer.

LES FOTOS DEL DIA 18-01-2012



Davant la davallada de preus que està patint el sector del cítric, els productors s'han d'espavilar si volen fer rendibles els seus negocis. 
La botella de suc de clementines de les Terres de l'Ebre i maçana està envasada per la Cooperativa Soldebre de Tortosa.
Renovar-se o morir!





NOMS PROPIS: GUARDIOLA, VALDÉS I ALEXIS SÁNCHEZ



GUARDIOLA. Finalment el de Sampedor ha desfullat la margarida. L’any que ve entrenarà al Bayern de Münich. La premsa alemanya està d’allò més contenta amb l’arribada per a la propera temporada de Pep Guardiola, un mite als 41 anys. El possible èxit de Guardiola passa per aconseguir un planter de jugadors que puguin fer un joc semblant al que està fent el Barça en els darrers anys. D’això se’n diu l’estil de joc i, com és natural, per molt bo que sigui l’entrenador, no s’aprèn en unes poques sessions, ja que cal una planificació de molts i molts d’anys. A hores d’ara no m’atreveixo a dir si Pep acabarà triomfant o no, però segur que no ho tindrà tan fàcil com al Barça.  

VALDÉS. El que va apuntar només fa unes setmanes el primer porter del Barça, s’ha fet oficial (o quasi), deixarà el club a finals de la temporada que ve que és quan sé li acabarà el contracte.
Sempre he defensat més que he criticat a Víctor Valdés. Quan va començar recordo que se’l qualificava de xulo. Potser sí, per això sé les va tenir amb Van Gaal. Però un noi tan jove havia de posar ordre a l’equip des de la defensa i calia tenir una dosi d’arrogància. He escoltat molts cops que Valdés és el millor porter per al Barça. Hi estic d’acord. El porter del Barça es converteix de facto amb el primer defensa i, per tant, ha de saber jugar la pilota amb els peus. Quin porter fitxarà el Barça amb prou garanties de substituir Valdés? Per això estan els tècnics, però ara per ara em sembla molt difícil que trobi al mercat un porter de primer nivell, ja que els clubs que en disposin d’un, difícilment el deixaran marxar i si ho fan, serà a canvi de un bon grapat de milions. El titular del diari Sport és prou eloqüent: Valdés deixa penjat el Barça. El mateix Sport ja apunta diversos noms: Marc André Ter Stegen (Borussia Mönchengladbach), Manuel Neuer (Bayern de Münich), Vicente Guaita (València), Thibaut Courtois (Chelsea –cedit At. Madrid)David de Gea (Mancherter United) i, finalment, Maarten Stekelenburg (Roma)
Com viurà Valdés aquest any i mig que li queda? I, sobre tot, quina serà la política del Barça a partir d’ara? Fitxatges a banda, el Barça hauria de mirar cap al seu planter, igual com ho fa la majoria de vegades que busca un jugador de camp. L’altre dia escoltava a la SER que ara per ara no hi ha ningú preparat, però, i dintre d’un any i mig? Caldria buscar el porter amb més solvència d’entre el equips inferiors: Barça B, juvenil i pensar en marginar a Pinto (sentint-ho molt) Si comencés a jugar els partits de la Copa, els amistosos i, perquè no, algun partit de lliga, potser no caldria buscar pel mercat.

ALEXIS SÁNCHEZ. Les dos errades que va fer dimecres passat a porta buida l’han acabat de sentenciar per a molts. Són d’aquelles errades que un, sense haver jugat mai a futbol, pensa: si l’hauria fet fins jo mateix!
No sé si Tito, després d’allò, li seguirà donant confiança o bé l’acabarà descartant quasi definitivament. Alternatives en tenim: Cuenca, Tello i, per suposat, Pedro.
Aquestes paraules llegides aquest mateix matí al Periódico, ho deixen ben clar: El Nou Camp s’ha menjat centenars i centenars de jugadors. Certament, és allò que se’n diu por escènica. Molts jugadors han arribat a can Barça amb l’aureola de jugadors de primera fila i han acabat fracassant estrepitosament. Potser el cas més representatiu va ser el del porter guipuscoà (internacional amb Espanya) Julen Lopetegui.
Alexis Sánchez pot acabar sent un d’aquests damnificats.

La pasta y la vocecita

Se coloca Rato. Se coloca Aguirre. Se coloca Acebes. Se coloca Güemes. Y Aznar. Y Zaplana. La gente de la derecha no sólo se coloca mucho más que la gente de la izquierda, sino que además pilla nóminas rara vez inferiores a 300.000 euros y encima lo hace con la misma naturalidad y desahogo con que en el pasado el señorito recién casado con una rica heredera acudía puntualmente a misa de doce y unas horas después yacía tan ricamente con la criada durante la siesta dominical. Rato, Aguirre, Acebes, Aznar, Güemes, Zaplana: en el pasado unos mandaron más que otros, unos eran presidentes y otros solo ministros o consejeros; unos eran absolutamente de derechas y otros solo muy de derechas. En el presente, sin embargo, todos están igualados: igualados por la pasta. A las personas normales nos iguala la muerte; a los expolíticos de derechas, además de la muerte, los iguala la pasta.
También hay políticos de izquierdas que se han colocado bien e incluso muy bien, pero siempre lo han hecho con mala conciencia y un poco a escondidas. Y siempre, además, han acabado convirtiéndose casi en unos apestados para los suyos. Cuando algún exministro socialista pilla un buen puesto por encima de los 300.000 anuales que, por pura mala suerte o imperdonable descuido, a la derecha se le ha escapado procura que el caso se airee lo menos posible. El expolítico socialista, aunque no vaya a misa, de algún modo sabe que está pecando. Y si no lo sabe él, ya se ocuparán los suyos de que lo sepa. Ahí está la gran diferencia con el señorito de antaño, para el cual cometer adulterio con la criada a la semana siguiente de su boda era lo natural, era seguir con su vida y sus costumbres de siempre, con toda soltura, sin desasosiego, sin remordimiento.
Para el exministro de derechas fichar como alto ejecutivo por la empresa que él mismo privatizó es un signo inequívoco de talento y sentido común. Y orgullo. Cuando José María Aznar se coloca bien colocado en el grupo Murdoch gracias a las influencias acumuladas durante su mandato no solo se enorgullecen de él su señora y sus hijos, sino también todos sus seguidores sin excepción. Cuando Felipe González se coloca bien colocado en Gas Natural quienes fueron los suyos sienten que ya no lo son tanto; el propio interesado se dice una y otra vez para sí mismo que tiene derecho a ese empleo, por supuesto, quién lo duda, los estatutos del partido no dicen nada en contra, pero allá en el fondo de su conciencia una vocecita le dice que Pablo Iglesias no habría aceptado un puesto así.
Lo malo es que al final la pasta suele vencer a la vocecita. La derecha en eso no tiene problema alguno porque en realidad ella nunca ha tenido vocecita que la moleste. En el fondo, buena parte de nuestros problemas de hoy en día son el resultado de ese invisible combate cuyo último campo de batalla es la conciencia: es el eterno combate entre la pasta y la vocecita en el que, por supuesto, ya sabemos quién va ganando.

Antonio Avendaño