STOP LLEI WERT: La massificació a les aules de primària

Segons el Ministre d’Educació Wert l’augment de ràtio a les aules és positiu per a l’alumnat perquè es socialitzen millor i per als mestres perquè tenir més alumnes a l’aula implica estar més ocupats i evitar la monotonia i l’avorriment. Segons algun regidor del nostre ajuntament de Vinaròs, l’augment de ràtio afavoreix que els pares i mares puguen triar el centre educatiu dels seus fills i filles. Pensem que la realitat és ben diferent i que un augment de ràtio només en Infantil suposa, entre altres coses:

Els centres i les aules en concret no estan adequades per atendre les necessitats de l’alumnat. No disposar de suficient espai per a organitzar les activitats metodològiques pròpies de l’etapa com ara el treball per racons, en petits grups, el joc lliure, treball en formats grans com din A3 molt adients per a les característiques dels alumnes d’Infantil, etc. la qual cosa repercuteix en l’estat d’ànim dels xiquets i xiquetes que es mostren més neguitosos i irascibles.

El treball d’hàbits d’autonomia i higiene personal tant bàsic i important en aquesta etapa es veu afectat entre altres motius perquè, s’augmenta el temps dedicat a aquestes activitats i, en conseqüència es resta d’altres aprenentatges, convertint a l’escola en un centre assistencial més que educatiu; un exemple és que tenim dos vàters a cada aula per a més de 25 alumnes.

Les característiques dels nens d’aquesta etapa fan difícil que siguin capaços de mantenir el temps d’espera sense que es creen conflictes entre ells. Un altre exemple és quan un grup de xiquets i xiquetes està al bany i altres esperen fora, l’atenció de la mestra o mestre està dividida.

Els mestres ens trobem amb la dificultat d’atendre i adaptar-nos a molts i diferents ritmes d’aprenentatge. Per tant, el ritme d’aprenentatge es veu ralentitzat degut a la diversitat que trobem dintre d’un aula i del poc temps que disposem amb tanta massificació. Si a més, ens trobem amb alumnat amb Necessitats Educatives Especials, les dificultats per atendre’ls correctament s’agreugen.

Encara que no ho sembla, l’Etapa d’Educació Infantil és fonamental i implica la construcció dels pilars sobre els quals es sustentaran els futurs aprenentatges de les etapes posteriors. Us convidem a fer una reflexió sobre aquestes qüestions que plantegem i la seua relació amb la qualitat de l’educació que de tant es parla i tant ens preocupa a nosaltres, els professionals que treballem per millorar-la cada dia i que ens trobem cada vegada amb més detractors i detractores en els diferents estaments de la societat actual.

Assemblea de Professors Baix Maestrat contra les retallades

TRENCAMENT AL PSC

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

Ahir, 5 diputats i diputades del PSC van trencar la disciplina de vot del partit i no van votar la resolució sobre el dret a decidir perquè considerava Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà. Després de llargues i àrdues negociacions, la cúpula socialista encapçalada pel seu primer secretari Pere Navarro, va presentar un text alternatiu on es rebaixaven considerablement les pretensions de Catalunya sobre el dret a decidir.

Els 5 diputats díscols van ser Àngel Ros, Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez Sempere i l’ebrenca Núria Ventura. El no vot dels 5 diputats demostra la divisió interna que pateix en aquests moments el PSC. Com diu la dita, a gos flac tot són puces. O dit d’una altra manera, quan les coses van malament, encara poden anar pitjor.

Si en les passades eleccions el PSC va tenir els resultats més dolents de la seva història, algú pot esperar que pugui tenir una revifada els propers mesos o anys? Jo no.

Fa temps que parlo de la situació del PSC i del que hauria de fer per a sortir de la crisi (interna i externa) que està patint. Perquè les crisis dels partits no només consisteixen en picabaralles internes entre els seus dirigents, també, la mala maror, influeix molt directament en els resultats electorals. Qui vota un partit que no té endreçada la seva pròpia casa?

Sembla ser que la ideòloga de l’actual situació del PSC es mou a l’ombra. Evidentment si estic emprant formes femenines no es pot tractar del seu Primer Secretari. Llavors, de qui es tracta? Segur que tots ho heu endevinat: de la Carme Chacón.

La cap de llista socialista al Congrés dels Diputats de les dues darreres eleccions es postula des de fa temps per a dirigir el PSOE, per tant, no ha de ser massa catalanista si vol, un dia, vol ocupar la cadira de braços d’Alfredo Pérez Rubalcaba.

Des de la seu de Ferraz (cap i casal dels socialisme espanyol) no es veu en bons ulls tota la situació política catalana. El sostre màxim al que pensen arribar els socialistes és l’Espanya federal i, cal recordar-ho, ja els va costar prou acceptar aquesta idea. Però aconseguir un Espanya federal passa, inexorablement, per canviar la Constitució espanyola, la qual cosa, xoca de forma irremeiable amb l’idea que té el PP sobre com s’ha de vertebrar l’estat espanyol.

Aquest matí, 4 dels 5 diputats que ahir van optar per no votar han passat pels micròfons de Catalunya Ràdio per a debatre l’actual situació del socialisme català. En front es trobava el portaveu parlamentari Maurici Lucena defensant, com no podia ser d’una altra manera, una postura totalment oposada. Curiosament, des del Twitter del PSC només s’anunciava la presència d’aquest darrer. Les suspicàcies dels periodistes els ha fet dir si els 5 diputats que ahir no van votar, ja se’ls havia fet fora del partit aquesta mateixa nit.

El cert és que no sé si els faran fora o marxaran ells de forma voluntària, però del que no hi ha dubte és que la crisi oberta és gravíssima. Tant, que bé pot crear una fragmentació del PSC. El que està per veure és que decidiran els militants que no sé senten representats per l’actual cúpula del PSC (aquí hauria pogut parlar en primera persona)

De moment, sembla que algun, com per exemple Joan Alginet de Deltebre ja ha anunciat que se’n va. Previsiblement serem molts els qui acabarem abandonant el partit més aviat que tard.

Des de la seva creació, el PSC era (en teoria) un partit diferenciat del PSOE. A partir d’ara podria perfectament transformar-se en la federació catalana dels socialistes espanyols.

Personalment no em sento atret pel partit que va crear l’Ernest Maragall, però la meva decisió dependrà de com evoluciona la situació.            

QUART ASSAIG DELS SIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA III

La mano que no tiembla (Juan José Téllez)

Si, hombre. La mano que fue capaz de estrechar la de ZP poco antes de la última campaña electoral para incorporar el dogma de la sacra contención del déficit en la Constitución, sin epidural, con nocturnidad y alevosía, durante el insólito verano de 2001. La que prometía en los mitines que no tocaría las pensiones y vaticinaba que todo iría mejor cuando España estuviera de nuevo en manos de las peinetas del Opus Dei y de los tecnócratas de la puerta giratoria que pasan de ministros a consejeros de postín a cambio de un puñado de privatizaciones.

La que cerró camas de hospital y olvidó las Bienaventuranzas de misa de doce para dejar a los migrantes con un palmo de tarjetas sanitarias. La que convirtió en delito el auxilio a los sin papeles y endureció el código para reprimir a cualquier pringado que exigiese justicia para todos. La que quiere legislar las huelgas para que no se celebren y abaratar aún más los despidos para que haya más despedidos con la excusa de aminorar el paro. La que baja los salarios y las prestaciones, pero aumenta los impuestos y la soberbia. La que volvió a trazar una gruesa linea roja entre la enseñanza de pago y la de caridad. La que convirtió la solidaridad en un monte de piedad y redujo la cooperación a los comedores de Cáritas y al banco de alimentos de Cruz Roja. La que convirtió la tutela jurídica efectiva en tutela jurídica en efectivo. La que hizo público los bancos malos e inyectó dinero de todos a fondo perdido en los bancos buenos. La que convirtió las costas en zonas urbanizables. La que subió el IVA y vació los cines y los teatros, llenos como se sabe de rojos peligrosos. La que está a punto de anular incluso la ley del aborto del 85. La que se opone a que la Unión Europea reclame que haya más mujeres en los consejos de administración del Ibex 35. La que hizo crecer el soberanismo en Cataluña de tanto desacreditar el estado de las autonomías. La que dejó que su niña sólo soñara con emigrar a Londres o a Berlín. La que mima a la prima y reforma a los currantes. La que olvidó las promesas a los autónomos y a las pymes como cuando el Tío Sam hablaba con lengua de serpiente. La que fue incapaz de estimular la economía ni de abrir el grifo de los antiguos créditos.

La que huía por el garaje para evitar a los periodistas. La que se tapaba la boca en las ruedas de prensa o callaba las preguntas que no quería oír. La que levantó el teléfono para acorralar en la sombra al juez Baltasar Garzón. La que no suele abrir la portezuela del banco a sur en el hemiciclo de San Jerónimo. La que no sabía si subía o si bajaba. La que se toca las gafas cuando se pone nervioso pero no veía que su partido estaba, al parecer, saturado de sobrecogedores. La que expulsaba a Luis Barcenas del PP un año después de estallar el escándalo Gurtel, pero mantenía sus papeles en el despacho número 13 de la calle Génova. La que firmó la Aministía Fiscal pero llamó a la Agencia Tributaria para que vulnerase la discrecionalidad entre dicho organismo y los contribuyentes para desmentir que el anterior tesorero de las gaviotas hubiera blanqueado diez millones de leuros por esa misma ley. La que no tiene dedos suficientes para calcular cuantos trajes de Camps podrían cortarse y cuantos EREs falsearse a cambio de veintidos kilos suizos y supuestamente legítimos del ya célebre esquiador de alta montaña. La que hasta ahora no ha dicho ni pío sobre la fortuna que su antiguo gerente guarda en un banco suizo. La que no ha llamado todavía a filas a los suyos para convocar una comisión de investigación interna.

No le temblará la mano, se limitó a decir Mariano Rajoy, presidente del Gobierno español, a la hora de perseguir a los corruptos. No le temblará la mano, dijo, después de que la sombra de los corruptos le persiguiera a él y a todos los representantes honestos de los conservadores españoles, que seguro que haberlos haylos como los había en el PSOE de Filesa o incluso en Convergencia i Unió, o en cualquier otra cloaca de nuestro sistema. No le temblará la mano, proclamó a secas, después de una semana horribilis para su partido y una nueva estaca en el corazón para el crédito de la democracia.

Nada que decir, nada que explicar, nada de nada. Hará lo que tenga que hacer, aunque no sepamos muy bien qué es lo que sea, porque él se niega a dar explicaciones, a dar datos, a dar la cara.

No le temblará la mano, pero alguien ya está haciendo temblar su silla. Y el resto del país tiembla a su vez, pero de frío y de asco. La prima de riesgo está más baja. Y la desesperanza sube enteros en el parqué de las noticias.  Hombre, si.