LA SOBIRANIA NACIONAL

Segons la Constitució Espanyola, la sobirania nacional emana del poble. Cal suposar que la resta de constitucions de països democràtics deuen tenir enunciats similars.

A la Cadena SER, la periodista Pepa Bueno, es preguntava si algú havia suspès la democràcia a Europa. De facto, sembla que sí, ja que es busquen fórmules per a driblar les sentències dels tribunals de justícia nacionals.  

Tot això ve com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional portuguès que, com recordareu, va anul·lar la normativa on es suprimia una paga extraordinària als funcionaris,  jubilats i pensionistes. Davant d’aquesta sentència que obligarà al govern a retornar-los el que les havia pres, aquest, la Unió Europea ha advertit al govern portuguès que ha de complir amb l'ajust si no vol que hi hagi una segona intervenció encara molt més dràstica. Així que el govern lusità ja ha anunciat noves retallades a al sanitat i l’ensenyament per a complir amb el dèficit públic exigit. Un dèficit públic que, com passa aquí, només ha comportat més atur i més rescissió. Segur que caminem en la direcció correcta? Sóc dels que penso que no.  

A casa nostra, el passat 25 de novembre, els vots de la ciutadania van donar la victòria a CiU seguida d’ERC que, per primera vegada, va superar el PSC.

Les dues formacions van fer una aposta ferma per assolir la independència nacional, passant, com és lògic, per una consulta popular. Des del primer moment tot va fer pensar que les dues formacions nacionalistes podrien arribar a un enteniment que els permetés formar un govern estable per als proper 4 anys, ja que, entre les dues, tenien majoria suficient al Parlament de Catalunya.

ERC va condicionar el pacte a la celebració de la consulta dintre d’aquesta legislatura i, finalment es va fixar l’any 2014 com a data per a poder-la realitzar. Desconec el text de l’acord, però és de suposar que hi hauria de contenir una sèrie de condicionats, com per exemple, que ERC donés suport al govern de CiU, ja que la formació republicana no va voler formar-hi part.

Les nova supressió de la paga extraordinària als treballadors que depenen de la Generalitat de Catalunya proposada pel govern, va ser el primer punt de conflicte entre els dos socis. No obstant, els republicans, van votar a favor al Parlament beneint la retallada. Però davant l’ofec econòmic que ha sotmès el govern estatal a Catalunya, les macroxifres econòmiques no quadren per en lloc, la qual cosa fa que el govern de Mas hagi de seguir esprement encara més la taronja, la qual cosa, sembla ara, que no agrada els republicans que no estan disposats a recolzar els pressupostos per al 2013.

Tal com està la situació a hores d’ara, el govern monocolor de CiU ho té molt difícil per a tirar-los endavant i no volen prorrogar-los. S’està entrant en un laberint de difícil sortida.

Les CUP proposen no pagar el deute i evitar així l’ofec econòmic. Consideren que el deute contret per Espanya, és privat, no públic. O sigui, el que s’està fent és ajudar a les entitats financeres a costa de l’estar del benestar que els ciutadans hem hagut d’anar-nos guanyant mica en mica. Cada dia que passa significa un retrocés social. Quan en decidirem a parar-ho.

El passat diumenge es van celebrar eleccions a Motenegro, una de les repúbliques segregades  de l’antiga Iugoslàvia. De moment els dos candidats s’han proclamat guanyadors i els dos s’han mostrat fermament europeistes. Montenegro està pendent d’entrar a la UE. S’ho han pensat bé? Ara mateix entrar a la UE no és cap panacea.

DIADA CASTELLERA DEL VENDRELL (7-04-2013) II

¿Te gusta golfear?

David Torres.

El golf es un deporte, aunque en manos de los Aznar parezca otra cosa. Un deporte que consiste en golpear una pelotica con un palito y meter a continuación la pelotica por un agujerico en el suelo. Dicho así, parece muy sencillo pero es la hostia de difícil. La familia Aznar necesitó tropecientas clases para irse acostumbrando a sus misterios, clases que costaron once mil euros a cargo del Ayuntamiento de Madrid, háganse una idea. Eso sí, Jose Mari aprendió a meterla doblada.
Podría parecer que a Jose Mari y a Ana Botella les hubiera venido mejor un cursillo de inglés, pero el golf es mucho más importante que el inglés en las relaciones internacionales. Pateando el campo de golf se forjan amistades, se proyectan negocios, se dan abrazos, se hacen chistes, se abren los pulmones, se comparte una enorme cantidad de aire limpio y césped inmaculado sin ese molesto olor a bosta de vaca que suele emanar de la naturaleza en estado puro. Un campo de golf es una marca de civilización, una hembra sinuosa, fragante y verde sobre la que varios machos ejercen su derecho de pernada.
Todo líder mundial que se precie debe presumir de un buen hándicap, ya sea Bush Jr., que cambió la botella (con minúscula) por el palo de golf, ya sea Tony Soprano, que aprovechaba para bajar barriga marcándose unos hoyos con su tío Junior. Una de las primeras cosas que hicieron Fidel Castro y el Che Guevara después de tomar La Habana fue jugar al golf, un duelo histórico documentado en unas fotos soberbias y que horrorizarían a Aznar hasta el punto de que, si se las enseñan, lo mismo quema los palos.
En sus declaraciones, Ana Botella se ha hecho un pequeño lío, no sabemos si gramatical o metafísico. Dice que van a pagar las facturas porque “hubo un desembolso en el Club de Campo en el que alguien utilizó nuestros nombres”. Es curioso, creíamos que era Jose Mari quien había utilizado el palo de golf, pero ahora resulta que era alguien quien utilizaba a Jose Mari, quizá para ir practicando. También dice que las clases se aceptaron como “un detalle de protocolo o de cortesía que en ningún caso se corresponden con la realidad de las facturas”. En esto las facturas se parecen cada vez más a la alcaldesa, alguien que cada vez difiere más del candidato al que realmente votaron. Pero Gallardón era más de jugar al golf a lo grande, por eso gruyereó todo Madrid de socavones.
Al final, para redondear el triunvirato, apareció Álvarez del Manzano y le murmuró a la alcaldesa que le echara la culpa a él, que para eso estaba. La galantería recuerda un poco a aquella anécdota probablemente apócrifa de Cela, según la cual un día soltó un cuesco sísmico en público, de esos que se miden en la escala de Richter, y una señora lo miró entre espantada y atónita. “No se preocupe, señora”, la tranquilizó don Camilo. “Vamos a decir que he sido yo”.

ESCRACHE AL PP

El que està a punt de fer el Partit Popular amb la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que va presentar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), és d’aquelles coses que no té nom.

Com sé que la memòria és efímera i també he aprés que quan s’escriu per a comunicar alguna cosa no pot donar-se res sabut, us explicaré una mica els antecedents dels cas.

La PAH van presentar una ILP al Congrés dels Diputats amb l’aval de més d’un milió quatre-centes mil signatures (amb 500.000 ja s’hauria pogut presentar) Imagino que la xifra presentada era per a representar una prova de força davant el govern del PP.

Davant d’un Congrés amb majoria absoluta del PP, cal el suport d’aquest pe a poder tirar endavant qualsevol iniciativa que presenti l’oposició o, com passava en aquest cas, per la pròpia ciutadania representada per una plataforma cívica.

L’oposició en bloc esta disposta des del primer moment en donar-li suport; no així el PP que va dir que hi votaria en contra. Davant l’anunci de protestes massives a les seus dels populars, aquests, a darrera hora i per sorpresa, van decidir recolzar la ILP. Això si, van anunciar que hi hauria canvis i es va obrir un període de presentació d’esmenes per a tots els grups. Crec que només el PP en va presentar.  

Per aquesta setmana està previst votar les esmenes (presentades pel PP) i el text final després d’introduir les esmenes aprovades (que seran totes, per alguna cosa el PP té la majoria absoluta) Lògicament els text que surti aprovat no tindrà l’esperit que pretenien els de la PAH. Per a que ho entenguem tots, li passarà com a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després de passar pel Congrés i, finalment, pel Tribunal Constitucional.

Per tant, és del tot comprensible la indignació dels membres de la plataforma al veure com les seves expectatives s’esvaïen en un moment. Per cert, a la tribuna no hi haurà representants de la PAH.

Més ha dalt he dit que l’actitud del PP és d’aquelles que no té nom, però el cert és que se’m acudeixen una sèrie de qualificatius per expressar els meus sentiments: indignant, intolerable... De fet, quan vaig llegir la notícia a la pàgina d’Internet del setmanari el Triangle, al compartir-la al Facebook, ja vaig dir que els diputats del PP eren uns covards i uns traïdors. Uns covards perquè quan van veure que el dia de la votació de la ILP, que a la tribuna de l’hemicicle hi havia diversos representants de les PAH i que es promourien mobilitzacions davant les seus del partit, els populars van canviar d’actitud. No per una altra cosa. I uns traïdors perquè, efectivament, amb la seva posició han alterat totalment les pretensions inicials dels afectats que esperaven que després de l’estirada d’orelles que va donar el Tribunal Europeu de Justícia, les coses podien millorar de forma considerable.

Davant d’aquesta actitud, responeu-me sincerament: Els membres del PP no s’han guanyat a pols que se’ls hi faci escrache?

Des del meu punt de vista, sí. De moment ja sé li ha fet escrache a la vice-presidenta Soraya Sáez de Santa Maria. Qui en serà el proper o la propera?