Inconfessos i irredempts

Salvador Giner

Segons la tradició catòlica, el pecador confessa la seva culpa en privat davant un sacerdot, vicari de la Divinitat. Segons la protestant, ho fa davant la comunitat de creients. Per això no és estrany veure'n un alçar-se i recitar el seu mea culpa davant els seus coreligionaris. La vida recta d'alguns protestants puritans podria atribuir-se al temor a haver de passar per aquest mal trago. En els nostres descreguts temps aquestes maneres d'entendre la culpa i la responsabilitat depenen menys de la pertinença de cadascú a la seva església o secta, però continuen tenint arrels en èpoques de més intensitat religiosa.
Espanya haurà deixat de ser catòlica -com va dir Manuel Azaña sense que ningú l'entengués bé- per passar a ser un país amb diverses fes, creences i escepticismes, però continua sent catòlica en el seu estil: els delictes no es confessen en públic. D'aquí ve l'admiració pel gran lladre de l'anomenat cas Palau, que va anunciar als quatre vents el seu lladronici. Campa lliure. Qui confessa un crim rep els beneficis de la llibertat i les dolçors de l'arrest domiciliari. És la llei. Però el seu exemple no s'estén. Ni els que atrapen confessen. Aquí, el normal és ser inconfés.
Avui la sorpresa admirada del poble ras s'ha d'estendre a Luis Bárcenas, comptable del partit que tan còmodament ostenta el poder a Espanya. Aquest senyor va informar els seus conciutadans, atribolats per una angoixant recessió econòmica, que ell era un gran murri, a més de tresorer, dedicat durant ni més ni menys que dos decennis a finançar il·legalment els alts càrrecs del seu partit. I a atresorar enormes quantitats de diners, és clar, a Suïssa. Tan tranquil, se'n va anar una setmana al Canadà, recordaran, a esquiar. (No pas a la Molina, on patrulla la Benemèrita, i no hi ha sucursals bancàries estrangeres). Vet-ho aquí. ¿Estem davant l'aparició de confessions públiques de culpabilitat?
No ho sembla. Ja veuran com serà d'angelical d'aquí uns dies, l'1 d'agost, la compareixença de Mariano Rajoy davant el Congrés. Inclourà totes les piruetes que permeti la retòrica parlamentària però estarà absent la confessió de culpabilitat. No serà el president del Govern qui iniciï l'anhelada regeneració moral. Perquè aquesta, si té lloc, ha de començar per la confessió pública de culpabilitat. No n'hi ha prou amb sentències judicials.
Els casos que van sortint a la llum pública mercès a magistrats íntegres, o a la premsa, obeeixen també, algunes vegades, a xivatades, revenges i destapaments les sòrdides raons dels quals se sabran més tard. Això augura que s'està formant un autèntic corrent de revelacions d'estafes, robatoris i altres delictes que podria inaugurar el sa costum de la confessió pública o reconeixement de culpabilitat. No obstant, de moment, i tal com està el país, és impossible suposar que al final, escombrada bé la terrassa, neta i resplendent la casa comuna, no tornin a envair-la les rates, els rosegadors del que és nostre.
Perquè això no passi no n'hi ha prou amb alguns empresonaments o permisos de llibertat vigilada a aquest o aquell xoriço. Ni les rebaixes penals, com la que ha beneficiat Jaume Matas, en un altre temps president de les Balears, a qui el Tribunal Suprem ha tallat la pena de sis anys a uns mers nou mesos, amb notable estalvi per al pressupost de presons. És necessari també que el culpable comparegui davant la gent. A les Corts, si és possible, encara que un s'acontentaria que fos al tauler municipal d'anuncis de qualsevol humil poblet.
Hi ha qui suposa que si els que ens roben no confessen, o si no van més enllà de prendre vergonyoses distàncies dels delinqüents que són o van ser els seus amics, ho pagaran a les urnes. Certament, va ser aquest el cas en les eleccions que al seu dia va perdre el PSOE, encara que el desencant i la molta durada al Govern també va comptar en la derrota.
Però això no ha estat sempre així. El partit que intenta ennoblir el seu nom amb l'expressió de popular, encara que sigui sobretot el dels rics, ha aconseguit reeleccions a València i a les Balears sense càstig aparent. Els tripijocs deixen freds no pocs votants.
Els que roben al poble, al contribuent, i no confessen o només ho fan forçats, rendeixen un flac favor més a la incultura política d'aquest país. Atien les flames del cinisme ambiental. «Tothom roba»; «tothom que pot prevarica»; «el que mana espolia».
Expressions com aquestes han anat incorporant-se al llenguatge quotidià i tenen com a conseqüència dues coses. Primer, que el que no l'atrapen, té patent de cors per fer d'això, de corsari o de pirata. I, segon, que la confessió no és una cortesia necessària, sinó només un miserable estratagema més per reduir condemna.

LES ESTADISTIQUES SÓN NOMÉS AIXÒ, ESTADÍSTIQUES

Ja deveu de conèixer l’acudit: Cada català es menja 1 pollastre a la setmana, però mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap... O la segona versió que un respon: dóna’m el meu que jo no me l’he menjat!    

Quan arriba l’estiu, l’activitat política baixa i es generen molt menys notícies. ¿Quants dies fa que es parla de els compareixences de Mas per a donar explicacions sobre el cas Palau i Rajoy para que expliqui si el PP es va finançar il·lícitament? I gràcies al que diran (o potser millor, el que no diran) els periodistes tindran de que parlar els propers dies. Segurament per això, per la manca de notícies, Diari de Tarragona publica ahir una estadística sobre els funcionaris que hi ha a les diferents poblacions de la nostra demarcació. Aquestes estadístiques només estan disponibles a l’edició en paper, però per Internet es potllegir la notícia amb prou detall.

Segons les estadístiques (que no contemplen els funcionaris de l’estat ni els de la universitat), la població que, percentualment més funcionaris té és Falset, la capital del Priorat. No conec massa bé la població, però em sembla un tant sorprenent. A part dels funcionaris municipals i del consell comarcal, té un jutjat de primera instància i, possiblement, alguna oficina vinculada a Agricultura que, molt possiblement, gestionarà la denominació d’origen Priorat. També deu de tenir caserna de Mossos d’Esquadra.

És lògic que a les ciutats grans hi ha, numèricament, més funcionaris que als pobles mitjans i petits i això és degut a que hi ha una major concentració d’oficines públiques. per exemple, a la ciutat de Tarragona hi podem trobar una oficina de la Subdelegació del Govern central, Trànsit, la Inspecció de Treball, el Cadastre i una Agència Tributaria Catalana que no trobarem a cap altra població de la província. Sembla ser que hi ha un estudi que preveu centralitzar tots els serveis judicials, per allò de les retallades...  

Anem a veure per exemple les que té Tortosa: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra (inclosos els del Servei Català de Transit), delegació del govern i resta de delegacions territorials (excepte Benestar i Família, però que també té una oficina al costat de l’ambulatori de Ferreries), el Servei Català d'Ocupació (oficina de l'atur), l'Hospital Verge de la Cinta, els ambulatoris, els instituts i els col·legis públics, l’IDECE i les que formen part de l’administració de l’estat:  l’Agència Tributària, la Tresoreria General de la Seguretat Social, l’INSS, la Policia i la Guardia Civil. I també els funcionaris de la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui personal docent o administratiu. Ah! M’oblidava dels notaris i registradors de la propietat que també són funcionaris.

A Amposta n’hi ha molts menys: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra, personal sanitari de l’ambulatori (l’Hospital Comarcal és de gestió privada), instituts, col·legis, delegació de Benestar i Família i departaments d’Agricultura i Medi Ambient (em sona que s’han acabat fusionant) iel SOC. De funcionaris de l’estat només hi ha un petita dotació de la Guardia Civil i els notaris i registradors de la propietat. Doneu-vos compte de la diferència.

Però encara us vull dir una darrera cosa. Tal com està fet l’estudi, sembla ser que no tenen en compte que no tots els funcionaris que treballen a un lloc, tenen que viure forçosament allí. Fa ans si que era així, la condició de funcionari portava implícit el veïnatge al poble, d’aquí que als mestres se’ls hi donés habitatge.

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS

ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.

CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.

Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  

Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.

Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.

De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?

RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.

El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.

El problema más grave del PP

Luis García Montero

Un paisaje ético como el dibujado por el PP es desolador. Su modo de actuar, de representar de forma cotidiana el lado turbio del poder, provoca un espectáculo deprimente.  Ni las peores obras literarias han creado unos malos tan malos, unos mentirosos tan mentirosos, unos desvergonzados tan desvergonzados. Una situación tan grave ni siquiera nos permite alegrarnos de las angustias de nuestros adversarios ideológicos. Si el PP fuese una composición novelesca, la ficción no resultaría eficaz por puro sectarismo. Los buenos lectores están acostumbrados al matiz y aquí no hay matices. Cuando comparezca Rajoy ante los representantes políticos de los españoles, el problema no será Rajoy, sino los diputados del partido  en el Gobierno que, con nombres y apellidos, desde la A a la Z, se olvidarán uno por uno de la decencia para aplaudir la corrupción. Una España sin honor democrático, sin vergüenza.
Esto es grave. También es grave un poder judicial tomado por el clientelismo y dispuesto a perdonar a los delincuentes y a perseguir a los jueces que intentan cumplir de forma honrada con su trabajo. Aquí pasa a segundo plano querer saber la verdad, hacer justicia y facilitarle a las víctimas una reparación. Ahora es prioritario estar del lado del que manda en los premios y en las dificultades, en las declaraciones y en los silencios, para recibir un ascenso, un indulto o una rebaja de pena.
Es muy grave la evidencia de un comportamiento poco distinguible de lo mafioso. Pero no es lo más grave para el PP. Por desgracia hemos visto que municipios y comunidades autónomas han respaldado con mayorías absolutas a dirigentes manchados de barro hasta la nuca. No habla bien de la ciudadanía, ni de la salud democrática, pero es así. Se pueden ganar elecciones siendo un corrupto notorio.
Por eso el problema más grave que tiene el PP en este momento no es la corrupción, sino la trampa y el callejón sin salida de su política económica. No resulta muy original afirmar que la realidad determina la conciencia, pero me parece oportuno recordarlo aquí y ahora.
El PP ha basado una parte decisiva de su política neoliberal en el desmantelamiento del los servicios públicos. Y no se trata sólo de su descarada afición a las privatizaciones, sino también de otros procedimientos más sibilinos. La degradación sistemática de los servicios públicos (sanidad, educación, sistema de pensiones…), ha tenido como finalidad el meditado desplazamiento de las clases medias para enriquecer el negocio privado. Cada recorte, cada reducción de plantillas, cada miedo, tenía como misión degradar lo público para poner en manos del negocio privado el dinero de las clases medias. Esa es la razón de configurar el espacio público como una casa de misericordia. Si usted no se quiere morir de un parto, si no quiere que sus hijos sean perdedores desde los diez años, busque acomodo y pague –no ya con sus impuestos, sino con sus ahorros- en clínicas y en colegios privados.
Pero ocurre que esta política de expulsión de los servicios públicos sufrida por las clases medias ha coincidido en el tiempo con unas medidas económicas destinadas a empobrecerlas. La política del PP está al servicio de la oligarquía, es decir, de la riqueza acumulada por las élites y sus instituciones financieras o empresariales. Esto tiene como resultado inmediato el empobrecimiento de las clases medias. Y ahí está el mayor problema del PP: ha intentado expulsarlas de los servicios públicos al mismo tiempo que las dejaba sin dinero para gastar en lo privado. El cambio de ciclo viene apuntado por este viento: la realidad económica vuelve a unir a los de abajo, a los maltratados de la sociedad, con las clases medias, por culpa de un empobrecimiento general de los ciudadanos. Y esto abre como posibilidad la configuración natural de una nueva mayoría que rompa las costuras establecidas por la Transición. Es posible movilizar hacia la política alternativa a una parte amplia de españoles que hasta ahora, por comodidad, falta de escrúpulos o ceguera, pactaban con las élites financieras heredadas del franquismo y santificadas por la corona.
Las crisis provocan dificultades graves, pero sus tensiones abren nuevos caminos. Sería un crimen histórico que las fuerzas sociales y políticas opuestas al neoliberalismo –y a la agresión de la economía especulativa contra la democracia- desaprovechasen esta nueva situación.