UN BOSC FRONDÓS (Carta enviada a diversos diaris)

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB, o sigui, una economia estable.

Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades.

Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós...

Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?

Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.

Digueu-me llavors què ha millorat? Abans us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar.

En el PP vuelve a haber euforia contenida

No deja de ser, como mínimo, un escándalo judicial que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no sea considerada un delito. La Fiscalía Anticorrupción depende del Fiscal General del Estado y éste a su vez depende del Gobierno. Pues bien, la mencionada Fiscalía ya pidió recientemente el sobreseimiento de tan tenebroso asunto. Ello supone un paso adelante en favor -se mire como se mire- de Mariano Rajoy, cuya inocencia no es respaldada, como es sabido, por buena parte de la opinión pública.
Una telaraña maldita
La Justicia, en demasiadas ocasiones, sorprende a la ciudadanía de a pie con decisiones difícilmente soportables. Ésta es, sin duda, una de ellas. Y es que la Justicia se convierte con frecuencia en un laberinto sólo para iniciados. Es en ese laberinto judicial donde la mayoría de transeúntes acaba perdiéndose tras tratar, sin éxito, de eludir una telaraña maldita.
El laberinto
El juez Ruz y las acusaciones sí vieron un posible encubrimiento cuando fueron destruidos los discos duros de Bárcenas. Pero preguntémonos: Cui prodest? ¿A quién beneficia? Está claro que el laberinto judicial, una vez abiertas las puertas, permite beneficiar al presidente popular y presidente del Gobierno, don Mariano Rajoy. En el PP vuelve estos días a haber una euforia contenida. La juez/a de instrucción número 32 de Madrid, María Esperanza Collazos, ha archivado, aunque no definitivamente, la investigación pedida por Ruz.
La sombra de Naseiro
La sombra del caso Naseiro da la impresión de que, en efecto, retorna. La derecha -no lo olvidemos- maneja con gran habilidad y extraordinario cinismo el territorio judicial. Quienes niegan esta evidencia ignoran cómo fue fulminado el juez más famoso de España y de medio mundo, Baltasar Garzón, instructor que era del caso Gürtel hasta que se lo quitaron brutalmente de sus manos. Garzón era un peligro para chorizos, bandoleros y dirigentes del PP, acogidos presuntamente a la corrupción política. Por eso se lo cargaron.
Mentiras cotidianas
Si vence de nuevo el naseiromismo – lo que puede suceder en cualquier momento procesal- la democracia correrá el riesgo de ser vilmente acosada y destrozada. Y, desde luego, la marca España quedará por tierra, si es que no ha caído ya. Exactamente, casi todo se fue al garete cuando el PP se hizo con un poder omnímodo, gracias a sus promesas transformadas en mentiras cotidianas. ¿Quién se cree que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no es un delito para tapar a otros delitos muy graves?

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

POLÍTICS SENSE DATA DE CADUCITAT

Aquests socialistes, quants anys fa que no aixequen el puny? 

En els darrers dies, alguns articulistes han criticat obertament la que ha estat, fins ara, la darrera intervenció de l’expresident del govern Felipe González, fins el punt de posar en entredit la seva gestió al capdavant dels diferents governs que va presidir.

El darrer en pixar fora del test ha estat qui va ser la ma dreta de Felipe durant un bon grapat d’anys: Alfonso Guerra.

Guerra, va posar en dubte la ideologia del PSC de qui va dir que des de fa temps que ha deixat de ser socialista per a convertir-se en nacionalista.  

Un cop més em penetrat a l’espiral de sobre que qui és més nacionalista: aquell que defensa que Espanya és una i indivisible o qui és està a favor d’una Catalunya independent.  

Des del meu punt de vista, encara que estem parlant de nacionalismes diferents, tot dos ho són: l’un, nacionalista espanyol i l’altre nacionalista català. I, a veure, vull deixar-ho clar: tan dret té el primer de ser-ho, com el segon. No és dolent. El que és dolent són els extremismes com ara aquell que estaria disposat a agafar una arma de foc per a defensar la unitat de la nació espanyola o anima a l’exèrcit a intervenir o l’altre que no veu més enllà de la seva idea, es a dir, el món comença i acaba amb la independència. Posats tots dos a una taula de negociació de ben segur que no arribarien a cap acord. Ni de mínims! 

 

Ara bé, si tingués que prendre part per alguna de les dues postures radicals, acabaria decantant-me per la segona, ja que entenc que durant, ja no anys, sinó segles, des de les estructures de l’estat espanyol s’ha maltractat Catalunya. En canvi, el nacionalista espanyol que, amb els seus arguments demostra que mai ens ha estimat, per quin motiu no volen la independència de Catalunya, si no és que en treuen algun profit.

Com sabeu els que em segui sovint, cada cop estic més desenganyat d’una bona part dels polítics que ens han governat i representat des dels inicis de la nostra, encara jove, democràcia. Com diuen els castissos, a toro pasado, és més fàcil analitzar el que va passar durant l’anomenada transició. Tan malament es va fer llavors que ara en paguem les conseqüències de tot plegat.

Amb Suárez amb alzheimer, evidentment queden com a màxims responsables d’aquella època Felipe González, Alfonso Guerra i, per extensió a tots aquells que durant molts anys hem considerat com a pares de la Constitució.  

Convergència, quan veu que les coses no els rutllen com ell voldrien, treuen a Sant Jordi Pujol per a que els tregui les castanyes del foc. En canvi, darrerament, quan surten Felipe i Alfonso, en lloc de calmar els ànims, encara els encenen més.

La solució? Què els polítics tinguessin data de caducitat i, a partir d’aquesta, només poguessin dedicar-se a escriure les seves memòries i als nets.    

EL BARÇA DEL TATA

El programa esportiu que més escolto és la Graderia de la Cadena SER a les 3 i escaig de la tarda que és quan em desplaço de la feina cap a casa.

Una constant del programa és valorar el joc del Barça del Tata Martino. El debat entre els diferents periodistes que hi solen intervenir sempre sol voltar sobre si el Barça ha perdut la seva essència o cal donar més temps al Tata per a que pugui conèixer millor els jugadors i ells a l’entrenador.

És evident que el joc del Barça no és el brillant que va ser durant l’era Guardiola i fins i tot amb Tito Vilanova a la banqueta. Però al futbol (estareu d’acord amb mi) es  tracta de fer gols i que no te’n facin.

Si mirem la classificació de la primera divisió espanyola ens en adonarem que el Barça porta marcats 34 gols en 12 partits (a quasi 3 gols per partit de mitjana) i a Valdés només li han fet 7, una xifra molt inferior a la de l’any passat quan rebia més d’un gol per partit. Sobre aquest particular, el Periódico d’avui porta un estudi i compara l’eficàcia de la defensa del Tata amb els primers anys de Guardiola.

Però per a mi, encara hi ha un fet més important. A les temporades anteriors, quan les defenses contràries es tancaven, el Barça tenia moltes dificultats a l’hora de perforar les porteries i, si a sobre, l’equip contrari trenava un bon contraatac, el desenllaç del partit solia ser derrota del Barça. Aquest any no és així. El Madrid de Ancelotti va arribar al Nou Camp, precisament, amb la voluntat de fer aquesta tàctica, es a dir, una defensa molt forta i un mig camp molt defensiu amb la intenció d’aturar el joc dels jugadors barcelonistes i aprofitar la rapidesa de jugadors com Cristiano Ronaldo per a intentar marcar. El Barça es va avançar amb un 2-0 (i cap d’ells de penal) i el Madrid només va poder marcar quan l’àrbitre estava a punt de xiular el final del partit.

Divendres passat l’Espanyol va arribar a l’estadi amb la lliçó ben apresa de l’any passat. Una defensa molt ordenada havia de permetre a l’Espanyol anar-se’n amb almenys 1 punt. Però un doble túnel de Neymar  va permetre la rematada d’un desconegut Alexis Sánchez. Només cap el final l’Espanyol va posar en problemes a la reraguarda barcelonista, però quan passen a la defensa es troben amb un Valdés pletòric.

Però encara hi ha una diferència més respecte al Barça de temporades anteriors. Aquests darrers anys el Barça depenia massa de Messi i, el dia que no estava fi o els marcatges eren molt ferris, normalment, el Barça es quedava sense marcar. Mentre que si observem la classificació de golejadors d’aquest any, ens en adonarem que els gols estan molt més repartits. Messi no va el primer, però Sánchez i Pedro porten fets una xifra de gols similar a la del final de la temporada passada.  

A finals de l’any passat em sobraven una part dels davanters: Villa, Pedro, Sánchez i fins i tot Cesc. Tret de Villa que es va regalar al Atlético de Madrid, els altres tres s’han convertit en peces claus a les diverses alineacions; sobre tot Cesc que juga a una posició d’enllaç entre la mitja i la davantera molt interessant.

Una altra gran virtut de l’entrenador blaugrana és el sistema de rotacions que està emprant. La temporada passada Tito/Roura van apostar per una alineació tipus on hi havia molt poques variacions, normalment degudes a les lesions o sancions. El resultat és que els jugadors clau (Busquets, Xavi, Iniesta i el propi Messi) van arribar fosos quan havien de jugar el partits transcendentals de la Champions. És d’esperar que aquesta temporada no serà així.

Si, finalment, el Barça millora una mica el seu joc, ja serà l’hòstia!