ART

L’altre dia el propietari del bar on acostumo a esmorzar des de fa 15 anys, abans de que m’assegués a la taula, va venir amb un exemplar de la Vanguardia obert per una pàgina de la secció de Cultura. S’hi podia veure la reproducció d’un quadres que, en una subhasta s’havia venut per més de 60.000 €, es a dir, per més de 10.000 milions de pessetes...

El quadre era modern, segurament pintat durant el segle passat i l’autor em va sonar a americà, però també podria ser anglès o alemany. No sabria dir a quin estil pertanyia... Fins aquí no arribo.

Li vaig dir que fa anys que vaig decidir que d’art no n’entenia. Normalment no entenc de res, però d’art molt menys. I que respecte al preu, si algú havia pagat aquella astronòmica quantitat és perquè pensava que ho valia, perquè sinó, per a que pagar-la...

Llavors li vaig explicar una anècdota. L’Ajuntament d’Amposta organitzava (ho dic en passat perquè no recordo que s’hagi fet en els darrers anys) una biennal d’art que, com el seu nom indica es feia cada dos anys.

En un d’aquests certàmens, una de les obres que es va presentar a concurs (i que podeu veure en la reproducció de la pàgina del catàleg), consistia: en una fulla d’examen corregida i on s’havia tret un 0, girada de l’inrevés i amb un post-it de color salmó enganxat on es podia llegir: Soy tonta.

Vaig pensar que si allò es considerava una obra d’art, definitivament no n’entenia i, per tant, des d’aquell dia mai opino d’art. M’agrada o no m’agrada és tot el que puc dir quan algú em pregunti sobre un quadre, una escultura, una peça de ceràmica, una fotografia o un vídeo que ara també es una modalitat d’art més.

Quan s’organitza una exposició o un certamen com és una biennal, sempre hi ha un comissari o un responsable (o responsables) d’escollir quines són les obres que s’exposaran o que entren a concurs.  

Per tant, l’obra Soy tonta va d’haver de passar un filtre abans de ser acceptada i finalment exposada a una de les sales d’exposició del Museu de les Terres de l’Ebre, fins fa poc Museu del Montsià.

I si tot es va tractar d’una broma de l’autora per a veure el nivell que tenia el jurat? No ho crec, però coses més rares s’han vist. 

I sí, he d'admetre que l'obra Soy Tonta em va marcar profundament.    

LES FOTOS DEL DIA: 6a FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA III

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. L'ARION V

OFERTA TELEVISIVA

Vista des de Calaceit. Al bell mig les antenes de Caro. 

Quan Vinaròs News publiqui aquest escrit, tu, amic lector, com jo i com tota les resta de ciutadans d’aquest país, tindrem 9 canals de televisió menys per poder veure. I si vius a l’àrea d’influència de la Televisió Valenciana, a aquests 9 canals li has de sumar els 3 que ja vas perdre uns mesos enrere.

Alguns dels canals que van tancar el passat dia 6 eren temàtics i tenien gran acceptació entre el públic. Per tant, amb el fet de tancar-los, es pot dir que també hem perdut una mica més de llibertat que, sumada a la que ja hem perdut al llarg d’aquesta legislatura em permet afirmar que amb el govern del PP som menys lliures del que érem fa només uns pocs anys.

Els que sou de la meva generació recordareu quan noves n’hi havia dos: La Primera Cadena (més tard batejat com La 1) i la UHF (*) o la Segona Cadena (l’actual La 2)

La primera cadena tenia uns continguts més generalistes; telediaris, pel·lícules, partits de futbol, novel·les, d’altres informatius, concursos, etc. En canvi a la 2 s’hi podien veure més documentals de divulgació o programes con la Clave que presentava José Luis Balbín i que després d’emetre una pel·lícula, s’hi feia un debat relacionat amb el tema que havia tractat. Aquest programa, que segurament els més joves no recorden, va significar el començament de l’obertura política d’una televisió totalment controlada pel règim franquista.

Al principi, per a sintonitzar la UHF s’havia d’instal·lar una antena especial, diferent a la que hi havia a totes les cases. Això volia dir que només uns pocs en podien gaudir, entre d’altres els bars que ho feien per guanyar clientela, igual com ara quan s’instal·la una plataforma digital que permeti veure els partits de futbol i d’altres esports (darrerament els campionats del món de motociclisme) que no es donen en obert.

Recordo que quan al final es va poder sintonitzar la Segona Cadena des de tots els receptors sense necessitat d’haver de col·locar l’antena addicional, per a poder-la veure només calia girar una mica una roda situada a un lateral de l’aparell. Quins temps aquells!  

No cal ni dir-ho, la posada en marxa de la Televisió de Catalunya, TV3, va representar, com es du vulgarment, el tret de sortida de les televisions autonòmiques arreu de l’estat espanyol i, més tard, amb Antena 3 TV i Tele 5, la posada en marxa de les televisions de capital privat.

Al contrari del que es podia pensar, l’augment de l’oferta televisiva no va comportar necessàriament una millora de la qualitat ni tant sols de la pluralitat informativa, ja que, normalment, els propietaris de les cadenes televisives imposen els seus criteris en quan als continguts dels programes y sobre la línia ideològica que han de tenir.

Després van arribar els canals de pagament que emetien via satèl·lit (Canal Plus i Via Digital) que es van acabar fusionant per a crear Digital Plus. Amb la posada en marxa d’aquestes plataformes l’oferta televisiva va augmentar considerablement, ja que comptava amb diversos canals temàtics que oferien sèries de tota mena, documentals, pel·lícules, esports, etc.

Finalment va desaparèixer la televisió convencional, la que es propagava per mig d’antenes (emissor-receptor) per a donar pas a la Televisió Digital Terrestre (o TDT), que havia de ser la panacea, però que sovint sol tenir problemes de recepció de la senyal. La majoria de canals que es poden sintonitzar emeten en obert.

Les freqüències de la TDT són concessions administratives i d’aquí arranca el problema que ha derivat amb la clausura dels 9 canals dels que us parlava a començament de l’escrit. Sembla ser que hi van haver irregularitats a l’atorgament per part del darrer govern socialista i que l’actual del PP, en lloc de trobar una solució raonable, ha optat pel tancament amb el perjudici que això ocasiona.

El següent pas serà tornar a treure a concurs noves freqüències per a, segons diuen els mateixos propietaris dels canals clausurats, donar-les a entitats o empreses que, ideològicament són properes al govern actual, com per exemple a l’Església Catòlica.

Per acabar, una pregunta: Repercutirà tota aquesta situació a butxaca del consumidor? I tant! Ja que la resintonització de els noves freqüències ho haurà de fer necessàriament un professional que t’acabarà cobrant els corresponents honoraris; no serà com la sintonització de la UHF on només calia girar una roda.

Tinc la sensació que passi el que passi, els perjudicats sempre som els ciutadans. Tu també la tens?

(*) UHF (sigles de Ultra High Frequency, «freqüència ultraalta») és la banda de radiofreqüència compresa entre 300 MHz i 3 GHz (longitud d'ona d'1 m a 10 cm)